Entrevista a Laia Forné i Estefanía Izrael"Estem en una societat que va en contra de la natalitat"
Parlem amb dos dels editors del llibre 'El precio de la reproducción' (Bellaterra Edicions), una reflexió col·lectiva sobre com volem reproduir-nos i com ens influeix la tecnologia en aquesta decisió
Barcelona-
La davallada en la natalitat i l'increment progressiu de l'edat mitjana de tenir el primer fill a Catalunya ―31,6 anys el 2024, segons l'Idescat― són símptomes d'una societat marcada per la precarietat. Malgrat estar acadèmicament més preparats que mai, els joves no accedeixen sovint a llocs de feina ben remunerats i la seva progressió professional és més tardana. Un fet que endarrereix el plantejament de ser pares o mares.
Mentre el context social canvia, la capacitat de procrear de les persones gestants disminueix amb l'edat i continua sent un límit inalterable. L'única via de superar aquesta barrera és la reproducció assistida, una tecnologia que ha transformat la manera d'entendre la reproducció i les relacions familiars, però que no és accessible per a tothom.
L'experiència de la reproducció assistida s'ha abordat socialment des d'una perspectiva individual, però és un debat que els autors del llibre El precio de la reproducción (Bellaterra Edicions) han volgut traslladar a l'esfera pública. Aquesta obra coral, que compila una sèrie d'assajos i entrevistes, analitza quines causes impulsen la reproducció assitida, quines són les conseqüències i a quin model serveixen. Parlem amb dos dels tres editors del llibre, Laia Forné i Estefanía Izrael, investigadores de l'Institut de Recerca Urbana de Barcelona (IDRA). El sociòleg Miquel Missé no ha pogut assistir a la conversa amb Públic.
La reproducció assistida s'ha abordat des de la perspectiva individual, però el vostre objectiu era emmarcar-la en un context polític i social i portar el debat a l'esfera pública. Per què era important fer-ho?
Laia Forné: Tot i que cada vegada més persones recorren a la reproducció assistida, moltes ho viuen de manera privada i amb un gran malestar emocional. Però en pensar sobre el tema de manera col·lectiva, veiem que aquest malestar, que sovint ve acompanyat de culpa, no és un problema individual, sinó que té unes causes estructurals. Formen part d'una dinàmica social que no té a veure amb si has arribat tard o no a la maternitat o si els teus òvuls són vàlids o no.
El malestar davant la infertilitat no és un problema individual, sinó que té causes estructurals
D'altra banda, ens vam adonar que la tecnologia i el mercat han avançat el debat social, i que això generava moltes disfuncions. Era necessari obrir la mirada i analitzar tots els aspectes que travessen la reproducció assistida.
Estefanía Izrael: No parlar del tema és fingir que no passa res. Però quan grates una mica, te n'adones que totes tenim una persona més o menys propera que ha viscut un procés d'aquesta mena. No parlar-ne seria amagar una problemàtica que simplement està invisibilitzada a través de la culpa, del tabú. Em fa pensar en anys enrere, quan les dones no sabíem que totes havíem viscut situacions de violència al carrer.
És la culpa el motiu pel qual hi ha tanta desinformació i silenci? Per què no se'n parla?
E. I.: La tecnologia, la legislació i el debat social van a ritmes diferents. Falta coordinació. Si entres a la pàgina web d'una de les clíniques reproductives, veuràs un catàleg amb moltíssimes possibilitats que, segurament, no has tingut temps de processar. Encara no tenim els recursos a nivell social per poder interpretar que això que existeix a nivell científic pot codificar-se com una experiència pròpia.
Incidim en aquesta qüestió perquè s'entengui. Com transforma la tecnologia la nostra idea de família i filiació?
E. I.: Si, personalment, em poso a pensar en quina era la meva idea de família o com m'imaginava un embaràs, no pensava en un tanc de nitrogen on els òvuls estan sent criopreservats. Ona Bros treballa aquesta qüestió en el seu capítol. Quan penses en la idea de família, no inclous la tecnologia o les infraestructures que formen part actualment de la reproducció assistida.
Si penso en la meva idea de família, no m'imagino un tanc de nitrogen on els òvuls són criopreservats
L. F.: Pensem en els membres del col·lectiu LGBTI. Tot i que hi ha pràctiques d'autogestió de la inseminació i moltes parelles de dones havien tingut fills abans, potser no estava tant en l'imaginari la possibilitat de construir una família perquè les condicions eren unes altres. Quan entra la tecnologia, els límits es difonen perquè cada vegada hi ha més opcions i la capacitat d'imaginar fins on estàs disposada a arribar és més complexa de gestionar. Al Japó, per exemple, estan desenvolupant un úter que podria gestar un embrió fora del cos. Si això no va acompanyat d'aquest debat social de com ens volem reproduir, serà difícil posar límits.
Per al col·lectiu LGBTI és un canvi substancial, ara pots tenir descendència i, a més, pots agafar els òvuls d'una, l'ADN de l'altra... Hi ha moltes combinacions possibles. Si els hi expliques a les lesbianes dels anys 30 que existeix el mètode ROPA [fecundar una dona per aconseguir embrions i transferir-los després a l'úter de l'altra dona de la parella], et diuen que la genètica no és important. Però ara, de cop, l'imaginari ha canviat i sí que ho és.
Al llibre es parla de la "infertilitat estructural" i de la reproducció assistida, en part, com un símptoma de factors com la precarietat, la dificultat per accedir a un habitatge... Com es beneficia la indústria de la voluntat de tenir fills? Si canviés el paradigma i, de cop, el benestar social fos més elevat, no seria tan necessària?
L. F.: Ens vam fer aquesta pregunta. Si la precarietat desaparegués, tornaríem a tenir fills amb 25 anys, que és l'edat òptima de fertilitat? No ho creiem. Nosaltres no demonitzem la reproducció assistida, és una eina que ajuda molt. El que diem és que, quan mirem aquest fenomen, ens està parlant de molts debats actuals de la nostra societat. No és només un canvi cultural, de no voler tenir fills perquè preferim estar de festa fins als 40, sinó que hi ha una sèrie de condicions estructurals i socioeconòmiques que intervenen en aquesta decisió.
E. I.: La Laia presenta una idea meravellosa al seu capítol: acabes fent el tractament de fertilitat en la mateixa empresa que t'obliga a pagar la hipoteca de casa teva. Els grans conglomerats produeixen i es nodreixen de la teva precarietat. És com l'empresa que crea el virus i et ven l'antivirus. Per a mi és fonamental no demonitzar les tècniques, això seria el camí fàcil. Dir que darrere de cada avenç tecnològic hi ha un complot i que tot va en contra de la naturalesa humana. D'això ja en tenim ben poc, a hores d'ara. Per tant, hem de pensar en la tecnologia com una forma d'habitar la nostra humanitat i, després, entendre quins són els interessos que hi ha al darrere i de quina manera podem acompanyar els avenços de polítiques públiques que exigeixin un ús democràtic.
Els grans conglomerats es nodreixen de la nostra precarietat: creen el virus i ens venen l’antivirus
A diferència dels seus veïns europeus, a l'Estat espanyol es permet la donació d'òvuls altruista i anònima. Què implica això? És realment altruista? Quins problemes planteja la compensació econòmica?
E. I.: Aquí existeix l'ovodonació altruista i anònima per llei, que converteix Espanya en un destí paradigmàtic del turisme reproductiu. Quines són les implicacions? La idea de l'altruisme és entre cometes perquè hi ha una compensació econòmica i, si preguntes a moltes dones donants, et diran que ho fan per diners. Ara bé, vivim en un sistema mercantilitzat on venem la nostra força de treball a canvi d'un salari. Això no vol dir que s'hagi de mercantilitzar qualsevol mena de pràctica o servei, però no ens pot esclatar el cap pel fet que hi hagi diners pel mig.
Relacionado con este tema
No puc evitar fer la comparació amb el treball sexual o amb la gestació subrogada. Evidentment, són nivells molt diferents, però al final, s'està mercantilitzant el cos, perquè la donació d'òvuls implica una medicalització i una intervenció.
L. F.: Nosaltres no som expertes; el que intentem és aportar diverses veus sobre aquest fenomen. La Cristina Garaizabal fa, justament, aquest paral·lelisme en la seva entrevista al llibre. Hi ha un debat dins del feminisme. No volem entrar-hi. El que pensem és que s'ha de vetllar pel benestar de totes les persones implicades en això. La informació ha de ser clara i cadascuna és lliure de decidir. No volem fer un judici moral sobre les persones que donen òvuls. Un altre tema que va sortir és que, si és altruista de veritat, per què no hi ha un procediment tan garantista com en la donació d'òrgans? En aquell cas l'Estat ho controla al 100%.
Si l'ovodonació és altruista de veritat, per què no hi ha un procediment tan garantista com en la donació d'òrgans?
Quins drets tenen els fills i filles a conèixer el seu origen biològic? I quin dret té la donant a protegir la seva identitat?
L. F.: Això és un debat també, però no és tan simple perquè té moltes implicacions socials. Treure o no l'anonimat hauria de ser el resultat d'uns debats previs més profunds. Personalment, crec que els drets dels infants han de prevaldre i, actualment, la legislació sí que preveu que, si tens una malaltia, puguis accedir als teus gens. Però m'agradaria una reflexió prèvia sobre quin valor li donem a la genètica i com construïm la identitat de les persones.
Espanya va ser un dels països capdavanters en adopció i, en aquell moment, amb les feministes dels anys 70, prevalia un discurs que deia que la biologia no importava tant i que tenir fills volia dir cuidar i veure créixer una persona. Una de les coses que més m'ha sobtat és el concepte de dol genètic, que es fa evident en dones que, després de molts intents, arriben al procés d'ovodonació. Això vol dir que seguim molt aferrats a la biologia i, sense jutjar-ho, m'interessa veure què hi ha al darrere.
Al llibre es planteja la possibilitat de maternar col·lectivament, és a dir, compartir les cures perquè qui no gesti, pugui cuidar, i perquè la conciliació de les mares sigui més fàcil. En una societat així existiria la reproducció assistida?
L. F.: Hi ha altres maneres d'organitzar la nostra societat i de fer-nos càrrec dels fills. Actualment, la conciliació és una fal·làcia, reproduir-se és un fet heroic perquè cada vegada és més difícil arribar a final de mes. Estem en una societat que va en contra de la natalitat. La família nuclear és l'excepció en la història dels primats. Pensar que les persones que gesten o tenen la genètica de la criatura són les úniques cuidadores és una cosa del nostre temps, mai s'ha fet així. Hi ha moltes maneres de pensar en la família, abans estava més present la família extensa.
Han dit que la tecnologia va un ritme diferent de la legislació i el debat social.
E. I.: Espanya va ser dels primers estats d'Europa en legislar la reproducció assistida. Hi va haver un avanç enorme per legislar allò que ja estava passant a nivell tècnic i ara es va adaptant en la mesura del possible. Però, al mateix temps, hi ha legislació que no s'acaba de complir per complet. Se suposa que hi ha d'haver un banc públic de material genètic al qual puguis accedir en cas de certes malalties o per si en algun moment es desarticula l'anonimat, però això no és així.
L'Estat espanyol no reconeix la reproducció com un dret constitucional. Hauria de ser-ho? Tothom hauria de tenir accés a aquesta reproducció assistida, si no pot gestar?
L. F.: Sí que hi ha una cobertura pública que s'ha anat ampliant. En principi es marquen uns criteris globals genèrics per a totes les comunitats autònomes, però després cadascuna pot regular-ho i marcar un pressupost. Aquesta era una de les preguntes amb què vam començar. Jo crec que sí, perquè si això és una necessitat del nostre temps i té unes causes estructurals, que no forma part d'una elecció individual, l'Estat hauria de donar-hi resposta. En quina mesura? Sempre hi ha uns balanços de pressupostos públics. Pensem que el debat social que no s'està tenint és el que ha de marcar els criteris d'accés a aquesta cobertura pública.
Relacionado con este tema
Una altra cosa és quina és la funció de l'Estat en garantir la reproducció, ja no dic individual, sinó com a societat. No sé si ha d'existir un dret a la reproducció o com seria. Però dir que tenir fills és una elecció individual i un desig, deixar-ho així, desresponsabilitza l'Estat i la societat d'una cosa que ens afecta a tothom, que és el futur. Per tant, diem que cal assegurar unes condicions materials de benestar per a tothom, que inclou també el sistema de cures. I, a partir d'aquí, la decisió de tenir fills. Demanem més infraestructura pública, això beneficia a tothom, tinguis o no descendència.
Dir que tenir fills és una elecció individual i un desig desresponsabilitza l'Estat i la societat d'una cosa que ens afecta a tothom
E. I.: Cal no caure en la trampa d'allò que es presenta com una obligació, no pugui ser un dret. Si al final del dia se'ns acusa de baixa natalitat, com si la culpa fos en termes individuals, com podem desfer-nos d'aquest relat i pensar-lo en clau de drets?
L. F.: Un hipotètic dret a reproducció, també ha d'incloure el dret a no reproduir-te, com amb l'avortament. Com diu la Bruna en el seu article, totes les polítiques són polítiques reproductives. Si fas més escoles, més transport públic, més hospitals, són polítiques que en el futur et permetran sostenir les vides.
Comentaris dels nostres subscriptors
Vols comentar-ho?Per veure els comentaris dels nostres subscriptors, inicia sessió o registra't.