Público
Público

EXCLUSIVA El rei Joan Carles I va forjar la seva fortuna amb la venda d'armes a països àrabs amb Colón de Carvajal i Khashoggi

'Público' ofereix una sèrie d'informacions exclusives que revelen els fonaments ocults de la fortuna del rei emèrit: no s'assenten en les comissions per un percentatge del cru importat com es va fer creure, sinó en el tràfic d'armes. Aquesta és la veritable història d'un frau gegantesc i dels qui el van administrar

Juan Carlos I con el rey Salmán Bin Abdulaziz
Juan Carlos I amb el rei Salmán Bin Abdulaziz el 2015. SAUDI PRESS

Abans de pujar al tro, l'hereu a la Corona borbònica designat pel dictador Francisco Franco ja està obsessionat amb acumular una gran fortuna, la que el seu pare mai va arribar a tenir. Per aconseguir-ho, Joan Carles de Borbó promociona per tots els mitjans a Manuel Prado i Colón de Carvajal, el seu millor amic des de principis dels anys seixanta, perquè el faci ric per qualsevol via, sigui suplicant obsequis de les altres cases reials —no només a les europees— o traient profit de les relacions econòmiques internacionals de l'Estat: el 1974 envia una carta a Henry Ford II —nét del fundador de la famosa empresa automobilística— recomanant-li a Prado com a gestor de l'entrada del colós automotriu Ford a Espanya.

Res més cenyir-se la corona, Joan Carles I nomena (en 1977) senador per designació real a aquest descendent directe de Cristòfor Colom, i ho fa ambaixador especial plenipotenciari ("Ambassador At Large") permanent d'Espanya, així com administrador solidari al 50% –com a pantalla de la seva pròpia participació– de tots els seus negocis, començant pel més rendible que hi ha: la venda d'armes.

Manuel Prado y Colón de Carvajal
Manuel Prado y Colón de Carvajal, en una imagen de archivo de 2009. EFE

En la primera visita dels reis espanyols a Riad, l'octubre de 1977, l'avui emèrit negocia la creació d'una empresa conjunta hispano-saudita, suposadament per canalitzar el comerç entre els dos països: Alkantara ("pont", en àrab) Iberian Exports. El príncep Fahd –en aquell moment, home fort del règim teocràtic del rei Jaled, successor de Faisal– nomena delegat saudita a Alkantara al magnat Adnan Khashoggi, traficant d'armes el hòlding de les quals Triad International ostentarà el 50% del capital. Juan Carlos designa a Manuel Prado com a president de la companyia, finançada amb fons públics en la meitat espanyola: l'Institut Nacional d'Indústria (INI) posarà un 25% i Focoex (Foment del Comerç Exterior, del Banc Exterior d'Espanya però operant des de Panamà) l'altre 25%.

La intenció que aquesta joint venture quedi fora del control fiscal de la Hisenda Pública es trasllueix en el fet que Alkantara Iberian Exports no es constitueix a Madrid ni Riad, sinó a Londres, el 6 de juliol de 1978, com "Private limited with Share Capital company" amb registre 01377422. Borja Prado Eulate, fill del soci i testaferro del rei, és col·locat a l'empresa per part de Focoex, per a la qual treballarà de 1980 a 1988. En aquest moment, el president de l'INI és Francisco Jiménez Torres, qui després assessorarà com a advocat al propi Khashoggi en operacions comercials internacionals.

En aquells anys, totes les operacions internacionals de vendes d'armament i material militar són considerades "matèries classificades" per tractar-se d' "assumptes, actes, documents, informacions, dades i objectes el coneixement dels quals per persones no autoritzades pugui danyar o posar en risc la seguretat i defensa de l'Estat", segons disposa l'article 2 de la llei 9/1968, de 5 d'abril, sobre secrets oficials. Una llei que encara avui continua vigent i impedeix obtenir els documents d'aquests contractes gestionats per Alkantara.

Felipe González es va oposar a les comissions pel cru del Golf

Dos anys després, el 1980, Adolfo Suárez viatja a Riad per assegurar-se el subministrament de cru saudita, però la total ignorància de l'idioma anglès del president del Govern espanyol no li permet desentranyar els negocis amb aquest país de Colón de Carvajal, al qual havia nomenat primer president d'Ibèria (1976-78) i després president de l'Institut de Cooperació Iberoamericana (ICI, fins a 1982).

D'aquella època parteix la denúncia que va fer el desembre de 2014 el catedràtic d'Economia i exconseller delegat de Campsa, Roberto Centeno, qui assegura que Prado s'emportava una comissió d'"un o dos dòlars" per cada barril de petroli adquirit al Golf Pèrsic, i que el llavors ministre d'Hisenda de Suárez, Francisco Fernández Ordóñez, li va impedir en 1979 tancar la compra de 150.000 tones de cru que havia negociat a bon preu amb la Kuwait Petroleum Company, advertint-li que "Manolo Prado és l'única persona que té dret a comprar petroli a Aràbia Saudita i els Emirats" Àrabs.

Molt s'ha insistit que aquest tracte de favor amb la Corona va perviure durant la presidència de Felipe González, però una font consultada per Público afirma que el líder socialista no va permetre aquestes comissions i fins i tot va ser escoltat, a la sortida d'un despatx amb Juan Carlos a La Zarzuela, dient-li a Sabí Fernández Campo (cap de la Casa Reial) en veu molt alta, de manera que ho van escoltar diverses persones del cercle íntim del sobirà: "I d'aquest u o dos per cent del petroli que diu Prado, res de res! Eh?" Entre els quals van escoltar aquestes paraules, en 1982, estava el tinent general Agustín Muñoz Grandes, ajudant de camp del rei, qui va relatar aquesta anècdota a la citada font.

Zourab Tchokotua y Juan Carlos I.
Zourab Tchokotua i Juan Carlos I. Efe

Préstec de cent milions, sense interès, del príncep saudita Salmán

Una prova que el rei no arriba a ingressar copioses comissions de les compres de cru és que, per aconseguir els fons amb els quals poder operar com a intermediaris d'altres negocis, Juan Carlos envia el 1980 als seus dos homes de confiança, Manuel Prado i el príncep georgià-rus Zourab Tchokotua –del qual és amic des de nen perquè van estudiar junts en un internat de Friburg (Suïssa)–, a demanar-li un préstec a un altre dels set fills de l'esposa preferida del fundador de l'Aràbia Saudita, el llegendari Saud: Salmán bin Abdulaziz, llavors emir de Riad –actualment, és el rei del país–, al seu fastuós palau de Marbella, l'A el-Riyad, on passa llargues temporades.

Per a sorpresa de Prado i Tchokotua, Salmán accedeix a la petició de Juan Carlos, parla amb els seus germans, i els proporciona un crèdit a deu anys, sense interès, per valor de 100 milions de dòlars (uns 7.500 milions de pessetes en aquestes dates). Una quantitat que, en pessetes, arribarà a ascendir a més de 17.000 milions quatre anys després a causa de les contínues devaluacions de la moneda espanyola.Una de les personalitats més pròximes al rei durant aquest període afirma a Público que aquests diners són dipositats en un compte de Sogenal (Société Générale Alsacienne de Banque), de Ginebra. La importància d'aquest dipòsit acredita a Prado per convertir-se en conseller de l'entitat –un dels majors bancs europeus–, en ser nomenat president de la Société Generale de Banque en Espagne, i retira anticipadament els interessos de deu anys (uns 33 milions de dòlars), diners amb el qual es finançaran a partir de llavors les seves activitats com a intermediaris d'operacions comercials internacionals i especulacions immobiliàries.

Tràfic d'armes amb Khashoggi i la companyia Alkantara

La voluntat de Manuel Prado i de Khashoggi de fer negocis opacs de tràfic d'armes a través d'Alkantara es demostra quan, el 13 d'agost de 1982, la registren en el paradís fiscal de Xipre com a "Companyia Limitada amb registre HE18048". Així pot operar fora del control tant del Govern saudita com de l'espanyol, que en 1985 fa el seu primer informi oficial sobre les més importants companyies de venda d'armes espanyoles, amb dades d'anys anteriors, i col·loca a Alkantara al capdavant de la llista, fins i tot admetent que continua sent incompleta i que La Moncloa no controla el destí final de les exportacions de material bèl·lic espanyol, menys encara les comissions.

Alkantara Iberian Exports.
Alkantara Iberian Exports.

Fonts governamentals fins i tot reconeixen a El País: "El funcionari que a l'estranger es presta a proporcionar el certificat d'últim destí "pot arribar a cobrar una comissió de fins al 30% del valor del contracte. Comissions i corrupteles també han existit i existeixen a Espanya, encara que no més, per exemple, que a Alemanya".

Al gener de 1989, l'INI decideix dissoldre Alkantara a causa de l'escàndol provocat per la imputació de Khashoggi en el cas Aniran-Contra; la venda d'armes a l'Iran, violant l'embargament, per finançar als mercenaris que combatien al Govern de Nicaragua (1985-86).

Però, abans de ser imputat, Khashoggi li passa les andròmines d'Alkantara al traficant d'armes d'origen libanès Abderramán el Assir, al qual ha introduït en la beautiful people de Marbella –"gent maca" com el gran amic de Felipe González, l'empresari Enrique Sarasola, Els Albertos (Alcocer i Cortina) o el ministre Carlos Solchaga, tots ells assidus de les fastuoses festes privades de Khashoggi–, fins al punt que El Assir s'acaba casant amb María Fernández-Longoria, germana de l'esposa d'Adrián de la Joia (soci i padrí del comissari Villarejo, qui és amic d'un altre traficant d'armes, Monzer al Kassar), Cristina. El pare, Carlos Fernández-Longoria de Pavía, és ambaixador a Egipte (1985-90), país amb el qual veurem que els serà molt rendible la intermediació de Alkantara en la venda d'armament.

Així que els negocis de venda d'armes de la filial xipriota d'Alkantara continuen gairebé dos anys més, fins a la seva dissolució a Xipre el 14 de novembre de 1990. Per exemple, en l'estiu de 1989 El Assir negocia a Rabat la venda al Marroc de set avions de transport CN-235 fabricats per Construccions Aeronàutiques (CASA). Cada aparell costa 1.100 milions de pessetes, així que el muntant total del negoci ronda els 7.700 milions de pessetes, dels quals uns 2.750 s'abonaran amb préstecs del Fons d'Ajuda al Desenvolupament (FAD) i la resta amb crèdits tous espanyols, a un interès que oscil·la entre el 7 i el 9% (en aquell temps els préstecs al consum superen el 18% a Espanya i els d'Habitatge protegit estan entorn de l'11,25%).

Per descomptat, El Assir i els seus socis (Prado, en nom del rei, amb el qual és soci a mig fer de totes les inversions que fa, i Tchokotua) s'embutxaquen una copiosa comissió del 20% sobre el preu total, és a dir uns 1.500 milions de pessetes, que paga l'Estat espanyol, tal com recolliran José Díaz Herrera i Ramón Tijeras en la seva obra Els diners del poder. La trama econòmica a l'Espanya socialista (1991 Informació i Revistes, S. a./Canvi 16).

12.500 milions en comissions per venda d'armes al Marroc

Després, El Assir aconsegueix una carta d'intencions signada pel secretari general de l'Administració de la Defensa Nacional marroquina, que li permetrà continuar venent armes al Marroc durant anys per un import total de 570 milions de dòlars (més de 62.000 milions de pessetes en aquelles dates). Un negoci que anhelaven les empreses d'armament espanyoles com ENASA i Land Rover Santana (vehicles militars), l'Empresa Nacional Santa Bàrbara i Explosius Alabesos (mines i projectils) o ENOSA, Amper i Inisel (material electrònic i comunicacions).

Aquesta operació és la venda més gran d'armament del Govern espanyol al Marroc de l'època i les comissions que es reparteixen els mediadors sumarien uns 12.500 milions de pessetes. Però "els comissionistes que treballaven amb Alkantara feien tràfic d'armes amb tots els països que podien, aprofitant totes les guerres i conflictes d'aquells anys", assegura a Público un dels amics del rei consultats, que va conèixer bé aquells negocis. En qualsevol cas, Manuel Prado aviat veu la necessitat d'ocultar millor les seves activitats lucratives a mig fer amb Juan Carlos. Així que en 1983 fixa la seva residència en Ponilly, al costat de Lausana, i funda a Suïssa la companyia Trèvol S. a. amb l'altre soci íntim del monarca, Tchokotua, casat amb l'aristòcrata mallorquina Marieta Salas Zaforteza, gran amiga de la princesa María Gabriela de Savoia, coneguda com el "primer amor" de Joan Carles I. El tercer soci d'aquest "trèvol" és el propi rei, encara que el seu nom mai figura en els documents, segons assegura a Público un dels quals estaven en el cercle íntim del monarca. Aquesta font subratlla que en aquells anys molts dels milionaris de l'elit econòmica i financera de Madrid saben que Trébol SA és el vehicle de les inversions de Joan Carles I perquè ni Prado ni Tchokotua fan gran cosa per ocultar-lo en aquest àmbit, encara que regeix un silenci informatiu absolut en els mitjans de comunicació.

Borja Prado ulate, després de la seva etapa a Focoex i Alkantara, passa a ser vicepresident per a Espanya de la Unió de Bancs Suïssos (UBS AG), una de les 29 principals entitats financeres del món, càrrec que ocupa de 1989 a 1994. Público ha tractat reiteradament, sense èxit, de posar-se en contacte amb Borja Prado, tant a través dels seus antics col·laboradors en Endesa –la presidència dels quals va abandonar recentment– com amb les societats en les quals figura actualment com a conseller –Almagro Assessorament i Inversions SA, Key Capital Partners i altres– perquè comentés el contingut d'aquest article.

Les operacions des de Suïssa del hòlding Trébol

Des de Suïssa, per a Manuel Prado és fàcil evadir fiscalment els beneficis del hòlding Trébol a Espanya (Trébol Internacional, Trèvol Comtal, Trebolquivir...), a pesar que continua passant la major part del temps a la Zarzuela, "i Juan Carlos, que el que necessita és el reconeixement de totes les monarquies europees, adopta a dos cosins, que no peguen cop ni tenen un dur (Carles de Borbó i Dos Sicilias, Duc de Calàbria, i el rei Simeón de Bulgària) i els posa a treballar en la compravenda d'armes d'Alkantara", explica a aquest diari la font abans citada. "Però tampoc disposen de molts fons, perquè gasten massa: es compren un avió, car, a reacció, quan gairebé no hi havia cap d'aquest tipus a Espanya, al qual Tchkoutoua tracta de treure rendibilitat llogant-lo a alts executius per a viatges de negocis de llarga distància. I balafien els guanys amb despeses sumptuoses".

Respuesta gubernamental en el Congreso sobre las ventas de material militar de Alkantara a Egipto.
Resposta governamental al Congrés sobre les vendes de material militar de Alkantara a Egipte.
— PÚBLICO

Així i tot, el 1984 Alkantara Iberian Exports Ltd és ja la major exportadora d'armes d'Espanya i el seu millor client acaba sent Egipte, que compra vaixells de guerra i vehicles militars a empreses espanyoles. Enasa obté per aquesta via contractes per vendre milers de camions Pegaso i centenars de blindats a l'Exèrcit egipci per valor de gairebé 600 milions de dòlars. Per part seva, Bazán embeni al gegant àrab dues corbetes, tot això gràcies a la línia de crèdits tous que obre Espanya al Govern del Caire a través de vuit convenis per un valor total previst de 22.000 milions de pessetes. Préstecs espanyols amb els quals el Ministeri de Defensa egipci adquireix aquest armament.

Comissions milionàries del rei i els seus socis, pagades amb fons públics

No obstant això, el 1985 Egipte suspèn pagaments en plena crisi financera internacional i mai retorna aquells crèdits a Espanya. Això sí, les empreses fabricadores espanyoles cobren la totalitat del facturat i els socis de Alkantara s'embutxaquen les seves comissions milionàries íntegres, a compte d'aquests préstecs de l'Estat. Deu anys després, Espanya haurà finalment de condonar a Egipte 18.800 milions de pessetes, amb els quals s'han finançat aquests negocis. Per tant, tota l'operació, incloses les comissions del rei i els seus socis, es paguen amb fons públics, segons l'obra ja citada de Díaz Herrera i Tijeras.

No obstant això, les despeses fastuoses en els quals incorren els socis del hòlding Trébol minven de seguida aquests ingressos i Prado tracta de fer també negocis immobiliaris, aprofitant-se de les seves connexions al més alt nivell. Encara que en aquest terreny és un desastre i les seves successives inversions fracassen contínuament, com les del Castell dels Garciagos (un projecte faraònic que idea a Jerez en 1988 i acaba sent ruïnós), per al qual li treu un crèdit de 3.500 milions a Mario Conde (Banesto) amb els quals en realitat acaba tapant altres forats.

En 1989, Prado es presentarà a Javier de la Rosa, el càrrec de delegat de la qual a Espanya del potentíssim Kuwait Investment Office (KIO) és ambicionat per les més altes autoritats econòmiques i polítiques del país, moltes de les quals acudeixen directament al president d'aquesta oficina kuwaitiana d'inversions internacionals, Ahmad Al-Fahad Al-Sabah, per assegurar-li que s'ha equivocat en triar al seu apoderat espanyol. Fins a Solchaga intenta aconseguir aquest lloc, parlant amb el vicepresident de KIO.

Prat: "El rei és soci meu en tot, al 50%"

El primer que fa el testaferro del rei és mostrar a de la Rosa una carta de Joan Carles I, dirigida al seu "germà" l'emir de Kuwait –llavors, el xeic Yaber III–, subratllant que la persona adequada per a representar els interessos de KIO a Espanya ha de ser el mateix Manuel Prado i Colón de Carvajal. Però aquest tranquil·litza immediatament al financer català, prometent-li que no cursarà aquesta missiva règia ni tractarà d'arrabassar-li el lloc, perquè confia plenament en ell... tot i que encara no el coneix. I li assegura (com declararà De la Rosa després davant el jutge): "Prefereixo fer negocis amb tu, i si els fem has de saber que la meitat de tot del que es guanyi és per a mi i l'altra meitat per al patró" [referint-se al rei]. "Perquè és soci meu al 50% en tot".

Ja de sortida del despatx, a la porta i com si fos una idea d'últim minut, Prado indica a de la Rosa que, com a primera operació conjunta, KIO ha d'adquirir la meitat de la finca que el rei i ell tenen al costat del circuit de velocitat de Jerez i on projecten el desenvolupament immobiliari Sherry Golf Montecastillo. Fins i tot li fixa el preu a pagar: 1.500 milions de pessetes per la meitat d'un terreny que dos anys abans els havia costat 125 milions.

Com no és un mer suggeriment, i a KIO li interessa gaudir del favor del cap de l'Estat, De la Rosa accedeix a aquesta inversió, desaconsellada per tots els tècnics de la divisió immobiliària del grup kuwaitià, i al juny d'aquest any Trebolquivir (el president del qual és Prado) anuncia a so de bombo i platerets que totes dues companyies invertiran 10.000 milions en la construcció d'un complex turístic i esportiu en 1,8 milions de metres quadrats, amb uns mil habitatges, dos camps de golf, una escola d'equitació, dos hotels i un club esportiu amb tota mena d'instal·lacions. Encara que la veritat és que KIO no té intenció real de ficar-se en semblant projecte faraònic de dubtosíssima rendibilitat, ja que requereix una inversió total de 25.000 milions, dels quals caldria obtenir 15.000 de societats immobiliàries locals.

Són aquest tipus d'operacions les que porten a la ruïna als socis de Trébol, perquè es gasten el total del crèdit de 100 milions de dòlars de Salmán bin Abdulaziz, i, en complir-se el termini de deu anys per a retornar-lo, Prado i Juan Carlos han de pidolar a KIO que els presti aquesta mateixa quantitat.

A més, en 1990 Sadam Husein envaeix Kuwait i aquesta guerra fa malbé els negocis conjunts, així que finalment Prado –assetjat per les causes judicials– haurà d'apartar-se de les seves funcions com a administrador personal del rei i traspassar aquesta societat secreta amb el monarca a Alberto Alcocer, sempre assistit pel seu cosí Alberto Cortina, com veurem en el pròxim capítol d'aquesta sèrie.

*Per a la realització d'aquesta sèrie de recerca s'han consultat desenes de fonts, nombrosos materials i s'ha obtingut el testimoniatge confidencial d'alguns dels més estrets amics i col·laboradors de Joan Carles I. També s'ha contactat amb la Casa Reial, que ha declinat fer qualsevol tipus de comentari.