Laura Pérez (Barcelona, 1982) ens rep en el seu despatx de l'Ajuntament de Barcelona, encara presidit pels cartells de la vaga feminista del 8 de març. Dijous la regidora no va anar a l'Ajuntament; es va unir a l'aturada de 24 hores convocada pel moviment feminista i es va manifestar als carrers de la capital catalana al costat de l'alcaldessa Ada Colau. Parlem amb Laura Pérez de l'auge del feminisme a Espanya, del seu balanç després de més de dos anys al capdavant de la Regidoria de Feminismes i LGTBI i de la paràlisi de la política catalana des de de les eleccions autonòmiques del 21 de desembre.

Quina valoració en fa de la jornada de mobilització i vaga feminista d'ahir?

Totes les que hem estat involucrades en aquest procés de transformació que és el feminisme ho vàrem viure com una diada màgica, com un moment d'expressió col·lectiva de molts mesos de treball. Ha estat un punt d'inflexió, un crit col·lectiu de “Fins a aquí hem arribat”. Fins a aquí hem arribat amb les desigualtats, amb que es minimitzin els nostres temes, amb no estar mai en agenda. I crec que s'ha aconseguit que l'agenda política no pugui mirar cap a un altre costat, que Rajoy ja no pugui dir que d'això no se'n parla, que en això no m'hi fico.

Què li va semblar el paper dels sindicats en la jornada del 8 de març?

Insuficient, almenys el dels sindicats majoritaris (CCOO i UGT van convocar aturades de dues hores, mentre que CGT i CNT van convocar vaga general de 24 hores com demanava el moviment feminista). Queda clar que a l'agenda dels sindicats majoritaris el feminisme no és una prioritat. A nivell laboral una de les grans inequitats que estem veient és de les dones que estan treballant en el sector de les cures, les treballadores de llar. És necessària la ratificació del Conveni 189 de la OIT sobre Treball de la Llar. Estan sotmeses a moltíssims abusos i això si fossin homes no passaria, si fos un sector masculinitzat no estaríem en aquesta situació. I aquesta lluita principalment l'estan portant endavant dones migrants organitzades en cooperatives, en sindicats alternatius que volen visibilitzar aquesta situació. Però crec que en l'agenda dels sindicats majoritaris encara aquest no és un tema prioritari. I una aturada de dues hores era insuficient. A més, vam haver de veure alguns protagonismes masculins de dirigents sindicals, que no tocaven. No van entendre que en aquest dia tocava fer un pas enrere. Haurien d'haver tingut el paper protagonista les lluitadores del dia a dia, les que ahir van omplir la plaça Sant Jaume i van estar reivindicant els drets de les dones en el conveni català de netejadores, les que ens van parlar del sector tèxtil i molts altres sectors.

Després de l'èxit de la jornada del 8 de març, què pot fer el moviment feminista perquè aquesta energia es tradueixi en polítiques públiques a favor de les dones?

Jo crec que el moviment ja ha fet molt. Si ara mateix tenim aquest tema damunt de la taula, si hi ha hagut els avanços legals que tenim avui dia és gràcies a moltíssimes antecessores que en situacions molt més hostils han lluitat pels nostres drets i per la igualtat a nivell legal, per tenir una llei integral contra la violència de gènere i molts altres temes. Crec que ara estem en un altre moment, m'atreviria a parlar d'una nova onada del feminisme. Primer s'aconsegueixen els drets de representació política, els drets civils, drets sexuals i reproductius. I ara crec que estem en un moment en el qual moltes de les dones que hem trencat els sostres de cristall i hem entrat als espais de poder, un cop dins veiem quines són les limitacions.

Jo crec que la reflexió del moviment ara mateix és que cal seguir amb constància. Hem aconseguit aquest moment d'inflexió, hem omplert els carrers, els mitjans de comunicació estan parlant; ara toca exigir. Estem aquí, no som invisibles i no som un sector més de la població, som el cinquanta per cent. Ara toca seguir unides, seguir fortes reivindicant temes tan importants com els drets laborals, un pressupost per a aquest pacte d'Estat de mínims contra la violència de gènere i tantíssims altres temes.

Moltes dones que estaven en el moviment feminista estan ara a partits i institucions. Aquest és un procés que ha succeït en altres moments i en altres països i comporta sovint una tensió. Quin paper creu que haurien de tenir els partits en aquesta nova etapa del feminisme?

Jo d'alguna manera em sento part del que està passant, encara que òbviament en cap paper protagonista, perquè crec que aquí no hi ha protagonistes; justament el feminisme no es basa en la creació de lideratges i el seguiment de masses, sinó en el qüestionament i en un procés col·lectiu. Sí crec que hem tingut un paper perquè entrar a les institucions t'ofereix un nou camp d'actuació que el moviment no t'ho permet. S'ha parlat moltes vegades d'aquesta tensió i jo a Barcelona no l'he sentit. Sí toca ocupar un nou paper que de vegades és més incòmode o no et dóna la mateixa llibertat que et donava ser al moviment moviment, però també t'ofereix unes oportunitats de suma al moviment. Com que venim del moviment, sabem com funciona i el respectem, no anem a voler liderar-ho, però tenim un instrument que són les polítiques públiques feministes per col·laborar en aquest canvi.

En una concentració del 15M a Sol, en el 2011, un grup de dones va intentar treure una pancarta feminista i altres manifestants ho van impedir. Va ser una mostra de les fortes resistències que el feminisme ha trobat fins i tot a l'esquerra. Només set anys després, gairebé ningú s'atreveix a qüestionar les finalitats del moviment feminista. A què creu que es deu aquest canvi cultural tan ràpid?

De fet l'altre dia vaig escriure un article en el qual recordava el moment de la pancarta i per a mi el següent punt d'inflexió en aquest procés de set anys va ser la senyora Inés Arrimadas autoqualificant-se com a feminista. És clar que ha passat alguna cosa. El que ha passat és que hi ha hagut un moviment molt transversal, hem sortit de ser aquest grup molt conscienciat, molt treballat en el feminisme, molt estudiat en el feminisme, a despertar consciències amb fets molt sensibles i molt majoritaris. L'assetjament sexual en espais de treball, el Me Too... campanyes com aquestes, en les quals les portaveus són dones de referència (encara que siguin neoliberals o de dretes), arriben a un ampli sector de la població. És molt fàcil sentir-se identificada perquè són coses que ens han passat a totes. Una de cada tres dones a Barcelona ha sofert una violència greu al llarg de la seva vida. Violències més lleus, totes. El cas de 'la manada' també crec que ens ha remogut moltíssim, són situacions en les quals t'identifiques, penses que et podria haver passat a tu perquè totes hem sentit por al carrer, totes hem volgut sortir lliures de festa i hem hagut de tenir alguna precaució. Per tant, crec que s'ha transversalitzat molt el feminisme.

Ara bé, ens quedarem amb un canvi estètic i acceptarem que la dreta neoliberal ens qüestioni el terme 'feminista' i s'ho emporti al seu espai? O aprofundirem i entrarem en canvis que transformin i qüestionin un model i un sistema econòmic que invisibilitza les cures? Cal disputar el terme 'feminista'. Si Inés Arrimadas se sent feminista, benvinguda, no he vist mai a ningú en el moviment expulsant. Ara bé, que no resignifiquin el terme feminista. Ho deia l'altre dia al ple de l'Ajuntament: això no és el pinta i posa color, jo agafo el terme feminisme, m'ho pinto de neoliberal i no qüestiono temes de cures, em quedo en la bretxa salarial on em sento còmoda. Aquí crec però que hi ha tant de treball previ que tindrien molta dificultat per apropiar-se d'aquest terme.

Quin lloc ha ocupat el tema de les cures en aquesta vaga?

El tema de les cures ha estat al centre d'aquesta vaga, el diferent d'aquesta vaga. És a dir que anem a aturar el món perquè hi ha una part dels treballs que són reproductius, majoritàriament no remunerats, que estem assumint nosaltres. I les xifres estan damunt de la taula: més del doble de temps dedicat a cures per dones que per homes. I aquest tema és un qüestionament del sistema, una crítica a un sistema productiu que invisibilitza la meitat de la producció. Si ningú planxa i ningú cuina, si ningú porta la casa ni porta els nens, com vas a treballar? I crec que aquesta és una de les grans victòries d'aquest dijous, posar aquest tema al centre. Barcelona després de l'estiu tindrà un espai dedicat a les cures. Això implica que quan a tu o al teu familiar et diagnostiquen una malaltia, quan estàs envellint, quan neixes... necessites cures i això significa que necessites informació. Si a la teva mare li diagnostiquen Alzheimer has d'adaptar la casa, has de buscar un centre, algú que la cuidi, en quines condicions laborals estarà algú que la cuidi... La cura és tan quotidiana que l'hem invisibilitzat i quan intentes fer política pública aquí costa moltíssim que la gent ho entengui.

Quines són les polítiques feministes més importants que ha dut a terme l'Ajuntament de Barcelona des del 2015?

Podria parlar-te de moltes però el que més percebem dos anys i mig després és l'efecte en el personal de l'Ajuntament de tota aquesta aposta que vam fer per la transversalitat de gènere. Tenim un departament de transversalitat que treballa amb totes les àrees; cada vegada que surt un pla de joventut, d'ocupació, de cultura... incorpora aquesta mirada. A més, les clàusules de contractació han estat revisades per incorporar la mirada de gènere i els pressupostos amb enfocament de gènere ja són una realitat a l'Ajuntament de Barcelona. És l'esdevenir feminista de les institucions. M'agrada pensar que estem inoculant feminisme a tot l'Ajuntament, fins al punt que ara un tècnic d'urbanisme ens cridi per consultar un dubte en una obra, per si està tenint o no en compte la mirada de gènere. Es va a penjar una lona i pregunten a veure si aquest anunci és sexista o no. Notem que el que abans era resistència ara és una col·laboració activa.

Diria que el nivell municipal és adequat per fer polítiques feministes efectives?

Jo crec que és el més necessari, perquè té el component de proximitat que no tenen la resta d'institucions. Jo conec gairebé tots els moviments feministes de la ciutat o conec el treball que fan i això a mi m'enriqueix. I que elles sàpiguen que hi ha una institució darrere crea una xarxa que a nivell estatal és molt més difícil de formar. L'impacte que ha tingut la campanya 'BCN Antimasclista' de l'Ajuntament és tan concret... es troba a la meva festa major, hi és quan vaig a la discoteca al front marítim, hi serà a gran part de les discoteques de la ciutat, al Festival Cruïlla, al Sónar, al Primavera. Té un nivell de concreció i una comunicació molt més fluïda perquè el món local t'ho permet.

Però el nivell estatal és absolutament necessari, des dels municipis veiem les limitacions a nivell legislatiu. Per exemple en el tràfic d'éssers humans amb finalitats d'explotació sexual. Jo rebo els casos, nosaltres hem creat una unitat específica per a tràfic de persones amb finalitats d'explotació sexual. I aquesta unitat, que és l'única que hi ha a nivell estatal, coordina amb tots els agents (fiscalia, judicatura, cossos de seguretat, les entitats que donen acompanyament...). Nosaltres muntem tot això i detectem els casos però arriba un moment, el procés judicial, on no tenir eines de protecció de la víctima la deixa en una situació de vulnerabilitat extrema i de perill. És necessària una llei integral que incorpori un procés que protegeixi a la víctima. Nosaltres explotem al màxim les nostres competències, perquè en tràfic de persones ningú ha fet el que ha fet Barcelona, però hem d'exigir a altres institucions que s'ho prenguin igual de seriosament, perquè realment és dramàtic.

Violència masclista és un altre tema. Estem invertint 5,5 milions anuals, hem posat un milió i mig per a habitatge, estem creant plans d'ocupació específics, hem internalitzat els serveis per millorar les condicions laborals de les treballadores. Cada vegada posem més recursos però, acabarem amb la violència masclista des de l'Ajuntament de Barcelona, amb campanyes cada any? Necessitem un Estat que s'ho prengui seriosament, no és un tema d'un ajuntament, és un tema de tota la societat.

Creu que les polítiques feministes que ha fet l'Ajuntament són duradores, sobreviurien a un canvi de govern?

Estic molt satisfeta però en quatre anys no es pot canviar tot, aquí a l'Ajuntament abans no hi havia política feminista. Per exemple, les mesures d'urbanisme amb perspectiva de gènere -que porten molts anys funcionant a Viena amb resultats positius- necessitaran més anys per a que tinguin impacte en la ciutadania. La mesura d'economia de les cures o les mesures específiques contra la feminització de la pobresa o per millorar la salut de les dones són mesures a molt llarg termini. Dijous vam estar amb l'Ada Colau tot el dia fent vaga i la gent ens deia “Necessiteu quatre anys més”. Estem iniciant polítiques de llarg recorregut i per a que es vegi el canvi necessitarem temps. També crec que és important saber-nos acompanyades per la societat civil. Realment una de les meves preocupacions és deixar al màxim l'arrel de moltíssimes polítiques, que no es puguin moure. I no es podran moure perquè la societat civil les haurà incorporat: plans, projectes... Per exemple, la formació que estem fent a tot el personal de l'Ajuntament, les polítiques de transversalitat i les polítiques amb enfocament de gènere són coses que no es poden desmuntar.

Partíem de zero en habitatge, feminismes... hi ha àrees en les quals la innovació ara està a l'alçada del que demana el moviment. No obstant això, tinc la impressió que el govern del Partit Popular s'està quedant per darrere del moviment social. El moviment està anant per davant del govern actual. A Barcelona sento que anem de la mà, anem avançant i anem donant resposta. Tant de bo tinguéssim al govern espanyol a algú que respongués i que plantegés un Constitució feminista, que és el que hauríem de reivindicar ara mateix: volem un marc legal a l'alçada del que estem demanant. Això no implica només un pacte d'Estat [contra la violència de gènere] sense diners ni una nova llei de violència sexual, implica tenir una Constitució que tingui en compte la mirada de les dones, que incorpori la participació de les dones en la seva elaboració, que en el seu moment va destacar per la seva absència. Estem en un moment en el qual la societat va molt per davant del que ens està oferint aquest govern.

M'agradaria fer-li algunes preguntes sobre política catalana. Xavier Domènech ha anunciat la seva candidatura a la secretaria general de Podem Catalunya, amb la finalitat d'unir Catalunya en Comú i Podem. Què li sembla aquesta aposta? Podria provocar rebuig entre la militància de Podem?

Dono la meva opinió personal com a membre de Podem. Sempre he defensat la confluència, per a mi el model de Barcelona en Comú és un èxit. Les confluències són complicades, no estan exemptes de debat i d'encaixos, però el model de Barcelona és un model d'èxit, on la gent no exigeix quotes, treballem per objectius. Aquí hi ha molt bon ambient i estem aconseguint coses, i això anima. El nostre objectiu ha de ser fer canvis i no pensar-nos a la interna constantment. Albano Dante Fachin i la directiva anterior van jugar un paper nefast que ens va dividir moltíssim. Mentre que sempre he defensat que el natural era entrar en la confluència, crec que Xavi Domènech és molt bona opció, és una persona molt coherent que sabrà fer aquest treball de cosir i d'integrar a les bases de Podem. Crec que el Xavi té la responsabilitat de fer una llista de Podem; hi ha moltíssima gent molt activa i molt capaç de fer equip amb el Xavi per construir una confluència i espero que a més pugui fer-ho des de les diferents sensibilitats que hi ha a Podem. Sobre si les bases ho acceptaran o no, crec que només ho sabrem si votem. Hi ha diverses propostes alternatives a Xavi, jo votaré a Xavi Domènech i crec que és molt bona notícia que s'animi a liderar aquesta nova etapa. Però les bases hauran de decidir-ho en la votació.

Junts per Catalunya i ERC van proposar a la CUP un nou pacte d'investidura que inclou un procés constituent i una consulta. Què li sembla aquest acord?

Això és la història de no acabar mai. Crec que ens han de fer una proposta seriosa i viable. Crec que el context és molt hostil, no es pot normalitzar el fet de tenir a quatre persones a presó per defensar l'independentisme i això dificulta molt les relacions. Però tampoc podem esperar eternament que cada setmana els diferents partits que defensen la independència i que tenen representació al Parlament proposin una idea diferent, cada setmana estem rebent idees que no són viables. Estan a més les veus que ens parlen d'una divisió interna de l'independentisme, no tenen un projecte comú. Veig que estan marejant a la població i la població té cada vegada més ganes de desencallar això. De fet, les últimes enquestes parlen d'una baixada del suport a l'independentisme, crec que no li estan fent cap favor a la seva proposta política.

Quins haurien de ser les prioritats de Catalunya en Comú en la nova legislatura?

Òbviament les eleccions ens van deixar en un paper poc preponderant al Parlament, però Catalunya en Comú ha de ser la veu que digui que les prioritats no són només el seu procés fallit i mal dissenyat, amb el qual han enganyat a la gent. Hi ha moltes necessitats en aquest país que estan sense cobrir i moltes d'elles les està cobrint l'Ajuntament de Barcelona. Perquè tenim consorcis compartits, perquè tens una taula d'emergències d'habitatge on el setanta per cent ho posa l'Ajuntament, tenim moltes coses parades, l'Institut Català de les Dones ni existeix ni se l'espera. Això és el que Catalunya en Comú ha de dir: tornem a la realitat, que la realitat són cinquanta o seixanta desnonaments per setmana a Barcelona, gent que no pot escalfar la seva casa a l'hivern... El paper de Catalunya en Comú crec que ha de ser reivindicació de drets i el compliment de les lleis com la llei LGTBI, que és de les més pioneres de l'Estat però la Generalitat no l'està desenvolupant, ho està fent l'Ajuntament de Barcelona. En moltíssimes matèries l'Ajuntament està posant els diners i la Generalitat està aturada. Necessitem institucions responsables i partits que assumeixin les necessitats que hi ha més enllà dels seus anhels independentistes, que no comparteixo però que són molt lícits i que han de poder defensar de manera lliure. La gent necessita respostes en el seu dia a dia i això és el que ha de fer un polític responsable.