Público
Público

Ferran Mascarell: "La gent sap que si anem junts guanyem, i si no anem junts perdem"

El delegat de la Generalitat a Madrid, home clau en l'articulació del projecte de la Crida Nacional i més que possible candidat a l'alcaldia de Barcelona, defensa la unitat del sobiranisme i demana un govern municipal "fort", de "21 regidors" 

Ferran Mascarell, durant l'entrevista amb 'Públic'. / CB

És el delegat del Govern a Madrid, cessat durant el 155 i restaurat en el càrrec posteriorment. Però ocupa ara la primera línia de l'actualitat per altres qüestions. Ferran Mascarell (Sant Just Desvern, 1951) és un dels noms clau en la formació de la Crida Nacional per la República, i apunta com a candidat a les eleccions municipals de Barcelona de maig vinent. Historiador de formació, Mascarell ja va passar pel consistori, de la mà d'un Pasqual Maragall del qual en reivindica el llegat. També amb Maragall, va ocupar breument la conselleria de Cultura al final del primer tripartit, càrrec que va recuperar quatre anys després. Aquell cop, nomenat -per a sorpresa de gairebé tothom- per Artur Mas, avançant-se a la després generalitzada diàspora del socialisme sobiranista.

Mascarell proclama la seva intenció de ser alcaldable, però insisteix a posar el "projecte de ciutat" per davant de les cares. I insisteix amb un èmfasi similar en una altra idea fonamental: la necessitat d'unitat per al sobiranisme, a Barcelona i a tot Catalunya.   

El veurem com a alcaldable, al maig de l'any que ve?

Depèn. Depèn de si trobo que hi ha les bases suficients per fer un projecte diferent dels que s'estan plantejant. Estem parlant amb molts eufemismes sobre la ciutat. Barcelona el que necessita és un bon projecte de ciutat. De ciutat-ciutat, de ciutat capital, de ciutat far i de ciutat tractor d'una regió internacional. Fins ara no he sentit parlar de projecte, bàsicament he sentit parlar de noms. Si al darrere del meu nom, sigui amb un bon equip, sigui amb un moviment al darrere, aconseguim desplegar un projecte transformador, hi seré.

Aquest dilluns Xavier Trias advocava per una candidatura "amb [Neus] Munté i Mascarell", i que sigui ella qui decideixi qui encapçala la llista

No anirà així, això. El que té sentit és parlar d'una cosa molt més àmplia. Jo me la crec, la unitat del sobiranisme. Crec que és imprescindible per guanyar a Barcelona. Barcelona necessita un plantejament d'unitat seriós i convençut. Ara no hi veig massa gent convençuda, i crec que ha de ser-hi. Per tant, si hem de fer una candidatura d'unitat ha de ser àmplia, amb un espectre molt ampli de persones disposades a treballar en benefici de la ciutat. Una ciutat capital de futur, que tingui clar que ha de renovar profundament les bases del seu propi plantejament com a tal. Tot això encara està lluny. No és una candidatura de la Munté i del Mascarell la que jo imagino. Imagino una cosa que va molt més enllà.

"No m'estranya que Maragall estigui present, perquè en aquell moment hi havia un projecte de renovació amb uns principis que encara son vàlids"

Tampoc és una candidatura del PdeCAT o de la Crida Nacional per la República el que imagina?

L'hem d'interpretar com un ventall molt ampli, on la gent del PdeCAT evidentment ha de ser-hi. Però també la gent de Junts per Catalunya, que no és exactament el mateix, la gent de la Crida, que no és el mateix, la gent de l'Assemblea, que no és el mateix. O d'aquest partit dels socialistes que no tenim partit, que som molts. Tot això dóna unes enormes possibilitats, i és el que m'agradaria aglutinar. Al darrere d'això hi ha un bon projecte de capital.

Aquest projecte implicaria també altres partits?

Tant de bo. Jo sempre he pensat que ERC i el PDeCAT haurien de ser-hi. Però això són decisions que han de prendre els partits. No les podem prendre per ells els que som independents. Crec que Barcelona necessita un projecte de màxima unitat, que sumi al màxim. Al carrer, tothom demana suma, perquè Barcelona necessita recuperar aquesta funció de gran capital. Les properes eleccions seran un referèndum sobre el futur de la ciutat. Sobre quina ciutat volem. Volem una ciutat encallada en un municipalisme conservador? Volem una ciutat desplegada a l'entorn d'un cert projecte de ciutat petita o mitjana, subordinada als interessos de l'Estat? Volem una ciutat lliure, democràtica, capaç d'impulsar projectes de desplegament econòmic, és a dir, de progrés, de riquesa, de prosperitat, de benestar? Tot això és el que cal que ens plantegem. Si no, el que fem és repetir fórmules que ja sabem que no funcionen. I cap de les que veig m'acaben de convèncer. No acabo de veure què ens proposa la gent de l'entorn de Valls. Tinc clar que no ens proposa res de nou l'alcaldessa Colau. I Barcelona necessita un projecte de renovació fort, ampli, des del punt de vista de la seva base social i amb voluntat de llarg termini.

Ha dit que "tothom demana suma" del sobiranisme. També hi ha la teoria que les candidatures unitàries sobiranistes resten en comptes de sumar

De teories, n'hi ha moltes, però la realitat és la que és. S'ha de buscar un ajuntament de 21 regidors. Per poder governar. Tota aquesta gent que predica la suma posterior està predicant una ciutat tova i fluixa. Jo he estat al govern, i sé que la ciutat només funciona quan el govern és fort. Si el govern és dèbil, com ha passat aquests anys a causa de la suma a posteriori, què ocorre? Que no s'aprova res. Recorden algun gran projecte de renovació aprovat els últims anys? Cap ni un. Seguim parlant del tramvia com fa vuit, nou o déu anys. Necessitem un govern fort. Necessitem 21 regidors. Hem d'anar a buscar una gran majoria. Tota la resta és conformisme banal.

"Ara hi ha unes primàries plantejades a ERC per ratificar una decisió gairebé ja presa. I n'hi ha unes primàries iniciativa d'una determinada persona [Jordi Graupera] que, més o menys, estan encaixades a l'entorn de l'Assemblea"

Sobre aquesta suma, què en pensa de la iniciativa de les primàries sobiranistes que ja està en marxa?

Les primàries són una bona proposta de renovació de la dinàmica política, sempre i quant siguin sinceres. Si aquestes primàries es concreten com a hores d'ara estan plantejades, no serviran de gran cosa. Les primàries no poden ser de part. Ara hi ha unes primàries plantejades a ERC per ratificar una decisió gairebé ja presa. I n'hi ha unes primàries iniciativa d'una determinada persona [Jordi Graupera] que, més o menys, estan encaixades a l'entorn de l'Assemblea. Però les primàries que jo imagino, que són les bones, tenen a veure amb un ampli ventall de possibilitats, on tots configuren les regles del joc. Si les regles no són de tots, les primàries són de part. I si són de part, no sumen. Resten. Les primàries són un bon mecanisme si hi ha una voluntat sincera que ajudin a construir una majoria i si van acompanyades d'un bon projecte de ciutat. Les primàries enteses com un mecanisme per se, sense parlar de la ciutat que tenim al darrere, no són valuoses. Més que debatre el sistema de selecció del personal polític, el que hauríem de debatre és quina ciutat volem. Crec que tenim la brúixola mal orientada.

Les municipals a Barcelona abunden en candidats amb passat o herència socialista, quan no directament maragallista. És casualitat, o és un actiu electoral?

Jo vaig treballar molts anys amb en Maragall. Hi vam aprendre moltes coses, i suposo que van donar forma a una manera de fer. Maragall sempre deia que una ciutat és un projecte, una idea. A partir d'aquesta idea i a través dels mandats que aconsegueixis pots desplegar, successivament, una ciutat transformada. A hores, d'ara, la ciutat necessita clarament una idea. Crec que l'origen de la reivindicació de Maragall és aquest, la ciutat torna a necessitar, com als anys 80 i 90, una idea de fons. Per això recordem Maragall. Però per ser maragallista caldria canviar les regles del joc. No és copiar Maragall. És actuar com va ensenyar-nos, com ell mateix va aprendre a actuar: dissenyant la ciutat a partir d'idees, transformant-la a partir de principis. Els dos grans ideals de Maragall eren la llibertat i la justícia. En la llibertat i la justícia de Maragall no ens hi podem quedar, cal afegir-hi més coses. Ell seria el primer a estar al capdavant d'una idea permanentment renovada. Llibertat, justícia, prosperitat, benestar, són quatre elements que configuren la ciutat d'avui. Això és una manera de fer maragalliana. Però que no copia aquella manera de fer, sinó que la desplega i que multiplica els actius que tenim, que és el que necessita la ciutat. Això és el que ens estem jugant. No m'estranya que Maragall estigui present, perquè en aquell moment hi havia un projecte de renovació amb uns principis que encara son vàlids.

Ens podria detallar alguna mesura concreta que proposi per a Barcelona?

De mesures a desplegar, n'hi moltes, perquè la ciutat necessita un projecte fort de renovació, com he estat repetint. Posats a detallar, i per exemple, Barcelona té un potencial extraordinari com a ciutat de recerca i investigació. I tenim clar què fer perquè la ciutat es convertís, en poc temps, en un Silicon Valley del nostre entorn europeu. No és tan difícil, és relativament senzill. Només cal saber què és el que s'ha de fer. I fer-ho. Com aquesta, n'hi ha moltes, de mesures. El que no podem fer és estar tot el dia discutint una mesura central, la del tramvia, que sembla que és l'única que sabem posar sobre la taula. En l'àmbit de la prosperitat hi ha moltes coses a fer. En l'àmbit de la democràcia, també. Barcelona pot transformar la manera de governar-nos. Ens estem governant com al segle XIX. A mi m'agrada dir que Barcelona ha de ser far de transformació del model urbà, com ho ha estat molts anys. La gent que vivim a Barcelona hem de tenir consciència que vivim en una ciutat que transforma les maneres de viure en benefici del benestar de la gent. I hem de tenir clar que vivim en una ciutat que vol ser capital. No vol ser una ciutat secundària. Vol ser capital d'un país i, per tant, alhora instrument de transformació per al conjunt del país. Barcelona necessita al darrere un bon estat, ha de ser la capital d'un bon estat. I ho necessita, perquè, si no, la seva voluntat de transformació i de benestar no s'acomplirà. Tot això és el que hem de ser capaços de configurar. I perdre la mandra de seguir pensant a la manera tradicional. I deixar de parlar de cares. Ens equivoquem si pensem que això és un problema de noms propis, és un problema de projecte.

Normalment la qüestió nacional té una importància relativa en les eleccions municipals. No sembla que sigui el cas de les properes. Hi està d'acord? Creu que això és positiu?

És clar que hi estic d'acord. Perquè no pot ser d'una altra manera. Una ciutat del segle XXI necessita al darrere un bon estat. Hi ha algú que es pugui pensar que una ciutat es pot construir sense tenir al darrere un estat que funcioni? L'estat que tenim ajuda la ciutat de Barcelona? Li dóna el suport necessari? La té en el seu imaginari com a ciutat important? Els que defensen la realitat estatal tal com la tenim configurada què estan proposant per a Barcelona? Una ciutat secundària. Perquè l'estat té clar que la seva ciutat principal és Madrid. El model que l'Estat espanyol té al cap és un model en què Madrid ocupa la centralitat. És la ciudad global, la referència. Barcelona ocupa un lloc secundari, i a més, tendint a la baixa. Aquest model el que ha fet és impulsar Madrid i vaciar España -i ho dic amb les paraules d'un intel·lectual aragonès-, on Barcelona juga un paper secundari. Important en quant a les rendes que produeix, però secundari des del punt de vista de l'estratègia de país. Hi ha algú que creu que Barcelona pot ser una ciutat líder a nivell mundial si no ocupa un lloc de centralitat en el context d'un estat que hi jugui a favor? Si llegim les cròniques de fa poc més de 100 anys, diuen que la capital econòmica, política i social d'Espanya era Barcelona. Ara ja no ho és. És perquè els barcelonins i barcelonines han perdut la capacitat de liderar tots aquests processos? No, és perquè al darrere hi ha hagut un estat que ha jugat a la contra. Quants sectors econòmics s'han perdut a Catalunya, per voluntat de l'Estat? Això canviarà, amb aquells que diuen que volen una ciutat bàsicament municipalista? Amb aquells que diuen que volen una ciutat orientada a la mirada interna? Amb l'eufemisme que volem una capital mediterrània? No canviarà, perquè sabem quin és el rerefons real. Per tant, és clar que ens hem de preocupar de la qüestió nacional. I qui digui el contrari ens està enganyant.

"Tenim clar què fer perquè la ciutat es convertís, en poc temps, en un Silicon Valley del nostre entorn europeu. No és tan difícil, és relativament senzill"

Per què era necessària la Crida Nacional per la República?

Perquè aquest país nostre té clar que necessita un hàbitat republicà i construir-se a través d'un estat propi -que jo sempre defineixo com a eficient, petit, profundament democràtic i que serveixi els interessos de tots els ciutadans-, adient al potencial que té Catalunya. Per fer això possible necessites una direcció política, però també un moviment social, capaç de fer-hi costat i d'aconseguir-ho. A Catalunya s'ha produït una revolta, des del 2010, amb una àmplia base social, que ha de materialitzar de forma definitiva un projecte de país que s'ha anat configurant en el propi procés de revolta. La Crida és bàsicament això. Un moviment de persones disposades a aconseguir-ho. Un instrument per aconseguir la República per a Catalunya.

La Crida manté la idea d'aglutinar tot el sobiranisme, tan com sigui possible?

Es manté la idea, imprescindible d'altra banda, que el sobiranisme s'expressi amb una veu el més unificada possible. La sensibilitat de la gent ho té clar. El combat contra el contrincant principal, que és l'Estat espanyol, es guanya a través de les eines que tu tens. I la eina que tenim nosaltres és la unitat, la força conjunta de la gent. Si no sumem, si no ens posem d'acord, costarà molt. Perquè ells, allò que se'n diu eufemísticament sentit d'Estat, el tenen molt clar. Quan l'Estat, tal i com el tenim prefigurat, es desajusta, uneixen forces. I els matisos s'aparquen en benefici d'aquest sentit d'Estat. Nosaltres, sentit d'Estat a la manera tradicional no el podem expressar, però sí sentit d'unitat. I l'hem d'expressar. És la base del nostre èxit, de la victòria definitiva.

De moment, no obstant, sembla que el que pot aglutinar la Crida és el sobiranisme que ja estava articulat al voltant del PDeCAT

Això, al meu entendre, no és així. El PDeCAT és una part, però hi ha el socialisme sense partit, que és un gran partit. Hi ha gent sobiranista que ve de l'antiga Iniciativa, que suposa una altra configuració important. I hi ha una colla d'independents que se senten orfes d'organització. Ho hem dit fins a la sacietat els últims anys: cal canviar les maneres de fer política, possibilitar que la gent expressi els seus grans objectius de país d'una manera diferent. I els partits polítics tenen dificultat per fer-ho. La Crida és una manera de renovar la política i sumar-hi persones que fins ara han participat d'organitzacions diferents. El ventall és el més ampli possible. De la dreta liberal a l'esquerra socialdemòcrata o neoecologista. Tot això hi cap, i tot això hi ha de ser.

En les eleccions al Parlament, també creu que és preferible una llista sobiranista conjunta?

Si els objectius són els mateixos, estan clars i ben definits, si el que realment volem és un país independent i la implementació a Catalunya d'una república capaç de servir els seus ciutadans, un estat profundament social, democràtic, eficient i renovat, la unitat és imprescindible. Per aconseguir això, tenim una societat valenta, que treballa molt i té moltes ganes de fer feina i progressar. I ens calen instruments polítics que ens ajudin. Com més unitaris i alhora plurals els tinguem, millor. Això és el que crec que ara representa la Crida i el seu moviment.

L'hi preguntava també per la teoria que certes sumes poden restar

Tot són teories, totes són vàlides i legítimes. Després hi ha l'experiència i la realitat històrica del país. Aquest país ha aconseguit coses quan la unitat ha estat real. Perquè és bàsicament el que té. L'instint de les persones ho expressa bastant bé. La gent sap que si anem junts guanyem, i si no anem junts, perdem. Fixem-nos en tots els organismes unitaris que es van desplegar als anys 10 i 20 del segle passat. Quan hi eren, guanyàvem. En els anys republicans, el mateix, el que va fer perdre va ser justament la divisió. I als anys 60 o 70, la paraula clau per clau per sortir de la dictadura i arrencar la democràcia va ser justament unitat. No crec que ara estem tan lluny. La unitat és clau per instal·lar a casa nostra una república profundament fraternal amb Espanya -això a Madrid ho repeteixo tantes vegades com faci falta- i capaç de desplegar tot el potencial d'aquest país. Això es fa amb unitat, no es fa sense. Que això es fa després amb un Parlament plural? Sí. La pròpia Crida expressarà una gran pluralitat en la seva manera de fer política. Però cal una unitat estructural de base, que és la que permet guanyar. Si no, no es guanya.

Quines diferències veu ara entre els projectes estructurals de la Crida i JxCat i el dels socis d'ERC?

La part que correspon a ERC, la pròpia ERC l'expressa cada dia, amb les seves paraules. Per part de la Crida, és clar. L'objectiu d'una part substancial del poble català és clar. Hem sortit d'una època històrica on el desenvolupament a través de la via autonòmica era l'anhel de la gran majoria dels ciutadans. Això va mutar en la primera dècada del segle. Per a molta gent, sigui que vinguem del republicanisme o del federalisme. La majoria sabem que, sense un estat propi, la majoria dels anhels de la nostra societat són impossibles. Aquesta mutació necessita un plantejament estratègic com el que està fent la Crida. La república en primer pla, com a objectiu principal, amb la màxima unitat de les forces polítiques, justament per aconseguir que la pluralitat de la societat catalana s'expressi, amb la seva quantitat de matisos. Avui per avui, si no tenim clar l'objectiu, no l'aconseguirem.

L'objectiu final sembla compartit. La diferència és de ritmes, i l'accent que posen uns a abaixar el ritme, per eixamplar la base sobiranista. Creu que són vies incompatibles?

No. Per això preconitzo la màxima unitat. Hauríem de sumar tot allò que tenim en comú, més que remarcar les diferències. Dins del sobiranisme, de coses en comú n'hi ha moltes. Sovint les direccions dels partits posen l'accent més en les diferències que en els actius. Una de les característiques de la nova política hauria de ser justament posar l'accent en les coses que tenim en comú. L'experiència històrica, i ho dic com a historiador, em diu que on posem en comú allò que tenim compartit és on guanyem.

"Durant massa temps hem jugat la partida amb l'estat pensant que marcant terminis n'hi havia prou. La política no és marcar terminis, és decantar a favor teu la correlació de forces"

Ara l'objectiu ha de ser buscar una mediació?

N'hi ha molts, d'objectius. Reduir-ho tot a un... Una bona governança és imprescindible. Del que tenim, que és una autonomia molt maltractada i amb moltes dificultats. Una bona governança estratègica, que ha de sumar el PDeCAT, ERC, la CUP i tot allò que surti i s'hi pugui afegir, és imprescindible. Una mobilització social com la que representen els 11 de setembre és imprescindible. Recordar el que va ser l'1 d'octubre és imprescindible. Bons projectes municipals, un bon projecte de capital, són imprescindibles. La reducció a una sola cosa és perdre la dimensió real de la situació.

El sobiranisme ha renunciat a marcar uns terminis temporals clars. Creu que és l'estratègia correcta?

Sí. Hi estic profundament d'acord. Durant massa temps hem jugat la partida amb l'estat pensant que marcant terminis n'hi havia prou. La política no és marcar terminis, és decantar a favor teu la correlació de forces. Gramsci ja ho explicava fa molts anys. Si tu et marques terminis i no millores la correlació de forces a favor teu, els terminis no els podràs complir. Millorem la correlació de forces, millorem els nostres actius. I els terminis no cal que els anunciem amb tant de temps, perquè als altres els estem donant totes les possibilitats d'interactuar. La política és cosa de dos, i en un conflicte com el nostre ho és d'una manera radical. És una part substancial de la societat catalana i un estat que té molt clar el que vol i el que no vol. No, no sóc partidari de marcar terminis. Sóc partidari que tinguem la força necessària per transformar la realitat. Els terminis venen imposats per això.

Si varien les correlacions de forces creu que es podrien plantejar nous moviments unilaterals?

Aquest és un altre debat, el de la unilateralitat i la multilateralitat, que a mi, la veritat, em sembla molt acadèmic però molt poc efectiu. La política juga a aquestes dues coses. És evident que estem en un procés polític on has de tenir una estratègia d'unilateralitats possibles i de multilateralitats necessàries. Perquè estàs governant -tot i que en males condicions-. Crec que hem de ser una mica més intel·ligents i no empobrir-nos a nosaltres mateixos amb debats acadèmics i estèrils. Les dues coses s'han de practicar. I no hi ha un altre remei, si vols guanyar.