El 2017 és un any complex per als esportistes d'elit. Sempre és així en any post-olímpic. Els èxits o fracassos de Rio de Janeiro continuen presents i Tòquio 2020 encara queda lluny. Ens referim, és clar, a tots els esports que tenen una dependència enorme amb els Jocs. La visibilitat, els patrocinis i l'esperit competitiu es disparen cada quatre anys en disciplines clàssiques com l'atletisme, la natació o la gimnàstica. Passa exactament el mateix en d'altres esports que no compten amb competicions capaces de generar ingressos milionaris com el tennis, el futbol, el golf o el bàsquet. Difícilment l'èxit d'un tirador d'esgrima, un pentatleta modern o un lluitador arribarà a les nostres llars si no és a través dels Jocs Olímpics.

Aquest panorama s'accentua en el cas dels esportistes paralímpics. Poca gent sabrà que un tàndem de ciclisme català fa tot just una setmana que s'ha proclamat campió del món al velòdrom o que aquest cap de setmana es disputa el campionat estatal de natació. Els mitjans de comunicació, en el cas dels paralímpics, segueixen un esquema similar al de l'esport femení: hi fan referència menys cops, en espais més petits, i jeràrquicament més allunyats de la portada o de l'obertura informativa. Però és en l'esport paralímpic i en l'esport femení on els atletes d'arreu de l'estat han assolit els majors èxits esportius dels Jocs en aquest segle XXI.

A Rio de Janeiro, per exemple, Espanya va aconseguir 17 medalles als Jocs Olímpics i 31 als Paralímpics. Però el cost per a les arques públiques va ser diametralment oposat. El Consejo Superior de Deportes (CSD), a través del comitè olímpic o paralímpic espanyol en funció de cada cas, va repartir 1.861.000 euros als medallistes olímpics i 684.000 als paralímpics. L'esforç es valorava diferent en funció de la participació en una o altra cita. Fixem-nos en la natació: Mireia Belmonte (or i bronze) va embutxacar-se 124.000 euros per la seva actuació a Rio. Núria Marquès, també nedadora d'èxit (or i plata), en va percebre 45.000. L'estat espanyol fa una distinció entre olímpics i paralímpics que s'ha anat reduint amb el pas dels anys. A Londres 2012 un or olímpic costava 94.000 euros i un de paralímpic 10.000. En els darrers jocs es va mantenir intacta la primera xifra, però els campions paralímpics van veure triplicada la seva recompensa.

El greuge perviu al llarg del cicle olímpic. L'Estat espanyol va estrenar el programa ADO l'any 1988 per aconseguir un bon paper als Jocs de Barcelona. Des d'aquell any es va instaurar un programa de beques econòmiques lligades als resultats esportius que va tenir una còpia de baixa intensitat amb el Pla ADOP per als paralímpics. Aconseguir una medalla olímpica et donava dret a disposar d'una beca econòmica d'entre 3.500 i 5.000 euros mensuals durant quatre anys. Després dels Jocs de Londres, les condicions van canviar i les beques ara es garanteixen durant dos anys amb una part fixa i una altra de variable, que es redueixen al tercer i quart any si no s'assoleixen resultats similars. Maialen Chorraut, la palista que entrena habitualment a La Seu d'Urgell, va assegurar-se 3.000 euros mensuals fins a finals de 2018, 2.400 durant el 2019 i 1.800 durant el 2020 amb la medalla d'or a Rio de Janeiro. Les xifres poden arribar a incrementar-se fins als 5.000 euros mensuals en funció dels resultats.

ADOP: Les beques que generen inseguretat

Aquestes xifres difereixen força en el cas de les beques ADOP. Gerard Descarrega, que també va ser campió a Rio, es va assegurar 1.750 euros mensuals durant un any. La beca es renovarà en funció dels resultats al campionat del món que es disputarà a Londres a l'estiu. Si guanya l'or, tornarà a rebre la mateixa quantitat durant un any. Si queda segon, en rebrà 1.500. Si queda tercer, 1.350. Si queda quart, 800. A partir del cinquè lloc, la beca econòmica desapareix.

Jordi Morales, jugador de tennis de taula que a Tòquio 2020 vol disputar els seus sisens Jocs Paralímpics, explica la inseguretat que genera aquest model: «El problema no són les quantitats que podem arribar a rebre, sinó la manca de garanties. Ens ho juguem tot cada any. Si no pujo al podi, em quedo a zero. Em treuen la beca en 30 dies, no tinc cotització i no tinc atur. És com si un dia anessis a la feina i et fessin complir un objectiu molt complicat, amb l'advertència que, si no l'assoleixes, el mes que ve estàs al carrer».

Jordi Morales, durant el partit per la medalla de bronze a Rio que va acabar perdent / Comitè Olímpic Espanyol.

Ignacio Ávila, que va pujar al podi per primera vegada a Sidney 2000 com a atleta i que s'ha penjat una medalla de plata a Rio com a ciclista, lamenta que la beca depengui d'una sola competició: «Ja puc haver guanyat la copa del món i el campionat d'Europa, que si el dia del mundial entro cinquè, em quedo sense beca. Si un any ets segon i l'altre ets quart, també tens un problema, perquè la beca es redueix a la meitat però les despeses continuen sent les mateixes. Per pagar una hipoteca o lloguer i contribuir a l'economia familiar necessites un mínim d'estabilitat. No m'ho puc jugar tot en un sol resultat cada any».

Tots dos són exemples que els millors paralímpics del món no es poden dedicar professionalment al seu esport a l'Estat espanyol. Com a mínim, no de forma exclusiva. Ávila es dedica des de fa 20 anys a la venda de cupons de l'ONCE: «Hi treballo a mitja jornada per poder compatibilitzar-ho amb l'entrenament. El treball és la base dels meus ingressos i la beca, quan arriba, un complement més que benvingut». Morales ha anat canviant de feina fins que aquest 2017 ha decidit fer una aposta per la estabilitat laboral: «He tingut un munt de feines temporals que tenien data de caducitat perquè prioritzava la competició esportiva. Ara estic en una altra fase vital. Em vull estabilitzar i he començat a treballar a Decathlon a través d'un conveni amb el CAR de Sant Cugat, que t'ajuda molt a compaginar l'esport d'elit amb la feina. La beca t'ofereix un sou que està bé, però la seva volatilitat t'impedeix dedicar-te a l'esport de forma continuada amb un mínim de seguretat econòmica».

Ignacio Ávila i Joan Font, després de proclamar-se campions del món a Los Angeles la setmana passada / Unió Ciclista Internacional.

En alguns casos, la passió per la competició ha portat algun esportista paralímpic a una situació límit. Abderrahman Ait Khamouch, maratonià, va guanyar l'or mundial el 2015 amb un rècord del món inclòs. En una entrevista a Catalunya Ràdio, feia una crida als patrocinadors privats: «Si tingués més suport podria aconseguir resultats molt més bons. He hagut de deixar de pagar el lloguer per finançar aquest mundial, els entrenaments, el material, els massatges... els resultats arriben quan tens recursos». Una altra esportista que s'ha topat amb les limitacions econòmiques és Astrid Fina, que aspira a participar als seus segons Jocs Paralímpics d'hivern l'any que ve a Pyeongchang. Practicant de snowboard cross, l'estiu passat va optar per prendre una decisió individual per continuar progressant: «Vaig viatjar tot l'estiu a l'Argentina per continuar entrenant a la neu. L'equip no tenia diners, no m'ho podia pagar, i vaig decidir llogar el meu pis de Catalunya per mantenir el nivell durant els mesos d'estiu».

Àstrid Fina, en una prova de la Copa del Món disputada el mes de febrer a La Molina / Josep Miquel Janés i Campmajó

Patrocinadors, la clau de volta

Fa uns mesos, just abans dels Jocs, es va viure una situació insòlita. Un patrocinador, Joma, decidia mantenir l'acord amb l'equip olímpic espanyol per dotar-los del vestuari però demanava cobrar per fer el mateix amb l'equip paralímpic. La justificació, la seva manca de visibilitat. El Comitè Paralímpic Espanyol (CPE) va optar per canviar d'empresa. I és que el camí cap als Jocs, especialment reflectit en el pla ADOP, és un projecte de col·laboració público-privada.

Més enllà de les aportacions del CSD o del CPE, les empreses patrocinadores s'encarreguen de dotar-lo econòmicament. Com en molts altres grans esdeveniments esportius (Jocs del Mediterrani, Barcelona World Race, Barcelona Equestrian Challenge..), el govern juga una carta per atraure la inversió privada: declarar-los com a «actes d'excepcional interès públic». Això genera una sèrie d'avantatges fiscals per als patrocinadors, que poden acollir-se a beneficis fiscals com la deducció del 15% en concepte de publicitat i comunicació de l'Impost de Societats, amb un topall màxim del 90% de l'aportació feta com a patrocini a l'esdeveniment. Dit d'una altra manera, per a grans empreses que acostumen a invertir diners en publicitat, afegir el logo de l'esdeveniment esportiu al seu anunci els pot fer recuperar una part rellevant de l'aportació feta. I, simultàniament, mostrar públicament la seva responsabilitat social.

El sector públic pateix per no perdre la inversió privada i en un any de Jocs, com el 2016, els pressupostos públics vinculats al Pla ADOP assenyalen que la despesa principal és el «Programa de fidelització de patrocinadors», que es va endur 1.518.943 €, una xifra superior a la suma de tota la inversió feta en beques (753.960€) i en tots els programes d'alt rendiment (653.830€).

Caldrà veure si el Llibre blanc paralímpic anunciat aquesta setmana pel CSD servirà per replantejar l'aposta econòmica feta fins ara envers l'esport paralímpic. No només el d'elit, és clar: només el 0,5% de les persones amb discapacitat a Espanya tenen una llicència esportiva. Hi ha molta feina per fer en l'esport de base i cal veure com es gestionen els recursos econòmics. De moment, els grans esportistes esperen la presentació del nou pla ADOP 2017-2020. Aquest document, que està previst que es presenti a principis d'estiu, ha de marcar el sistema de beques per als propers tres anys.

El consell executiu del Comitè Olímpic Català, en una reunió recent / Comitè Olímpic de Catalunya

A Catalunya, paral·lelament, la renovada junta del Comitè Olímpic Català té previst encarregar a la Unió de Federacions Esportives Catalanes l'estudi d'un sistema de beques propi que sigui efectiu en el moment en què la participació de Catalunya als Jocs «sigui efectiva i calgui dotar el programa olímpic d'alt rendiment esportiu de mecanismes de suficiència financera que garanteixin el suport a esportistes i federacions». Caldrà veure si el model de beques i patrocinis que es posi sobre la taula en els propers mesos capgirarà el greuge envers els paralímpics que l'estat espanyol encara manté vigent.