Público
Público
EL PERFIL DEL 132È PRESIDENT DE LA GENERALITAT, PERE ARAGONÈS

Un independentista pragmàtic, hermètic i amb nervis d’accer

Pere Aragonès ha assolit la presidència malgrat les intenses dificultats de la negociació evidenciant un dels seus trets personals, la perseverança. El 132è president de la Generalitat és un maresmenc pròxim a la quarantena que té fama de mantenir sempre les bones maneres i la calma en els moments més difícils. Amb una llarga trajectòria política, sempre a ERC, i una sòlida preparació, és un independentista de pedra picada i esquerranós però al qual se li atribueix la condició de moderat i pragmàtic.

El ja investit president de la Generalitat, Pere Aragonès, pronunciant el seu discurs al Parlament.
El ja investit president de la Generalitat, Pere Aragonès, pronunciant el seu discurs al Parlament. Jordi Play / ACN

Pere Aragonès (Pineda de Mar, 1982) és ja el 132è president de la Generalitat només a l'espera de prendre possessió del càrrec. Les moltes dificultats per aconseguir la investidura de la més alta magistratura de Catalunya ha posat de manifest una de les qualitats que els seus coneixedors més destaquen: la perseverança. Diuen que la presidència de la Generalitat forja caràcter pel sol fet d’exercir-la. Aragonès no és de tarannà presidencialista però el procés per assolir el càrrec, i molt probablement el seu futur exercici, el que sí acabarà és amb la seva pàtina de número dos o de substitut. Primer al socaire d’Oriol Junqueras quan aquest va exercir de vicepresident, i després fent-se càrrec d’Esquerra quan el president republicà va ser empresonat ara fa més de tres anys –Junqueras el va voler preservar de les responsabilitats de l’1-O precisament per garantir el recanvi-. Sempre ha tingut molt present que és la repressió dels seus companys la que ha accelerat la seva carrera. I finalment quan ha hagut d’exercir les funcions de president de forma provisional per la inhabilitació de Quim Torra.

El nou president llegeix, sobretot assaig polític, passeja, cuina i veu sèries, com 'Sherlock' o 'House of Cards'

Aragonès està casat i té una filla de tot just dos anys. És un maresmenc militant, i gran coneixedor del país, que ha recorregut extensament des de quan presidia les Joventuts d’ERC on va entrar a militar fa 22 anys. El nou president llegeix, sobretot assaig polític, passeja, cuina i veu sèries, com 'Sherlock' o 'House of Cards'. O almenys ho intenta per falta de temps lliure. Li agraden els animals i té una gossa, i un hortet a casa que ja no conrea massa.

A nivell laboral cal destacar que ha treballat en un despatx d’advocats especialitzat en assessorament jurídic d’empreses i administracions públiques i ha estat professor associat de la Universitat de Perpinyà. La política i les responsabilitats l’han apartat del seu activisme social en entitats com el Centre Cultural de teatre amateur o la colla de diables. Aragonès també és membre d’Òmnium Cultural i de Metges sense Fronteres.

Preparat política i acadèmicament

Aragonès és llicenciat en Dret, màster en Història Econòmica i amb estudis ampliats a Harvard

Com a coordinador nacional d’ERC coneix bé els engranatges d’un partit plural i complex, de 90 anys d’història, on fa dues dècades que milita. Al nou president de la Generalitat se’l considera una persona preparada: bregat en política, primer com a regidor del seu poble i des del 2006 com a diputat, és llicenciat en Dret, màster en Història Econòmica i amb estudis ampliats a Harvard. Amb Junqueras a la presó i Marta Rovira a l’exili també ha hagut de pilotar ERC com a coordinador nacional.

Aragonès, probablement per edat, va sobreviure a les lluites caïnites que van provocar la desfeta d’ERC el 2010 en les pugnes entre Josep Lluís Carod-Rovira, Joan Puigcercós, Joan Carretero o Uriel Bertran, entre altres. Després de les múltiples escissions i amb l’arribada de Junqueras a la presidència d’ERC, Aragonès va ser vist com un actiu de futur, no cremat en les disputes i bon coneixedor del partit. I això l’ha acabat convertint en part indispensable de la direcció dels republicans.

"Se sent més còmode amb la gestió i millorant la vida de la gent que dalt dels entarimats arengant a les masses"

posat de moderat. És cert que apuja decibels als mítings, però aquest no és el seu hàbitat natural. "Se sent més còmode amb la gestió i millorant la vida de la gent que dalt dels entarimats arengant a les masses" expliquen els qui el coneixen. De tarannà exigent, reclama la feina ben feta i és metòdic i exhaustiu. Persona calmada, capaç de mostrar-se immutable en els moments de més tensió, amb nervis d’accer –expliquen els seus col·laboradors- en situacions crítiques com les viscudes durant la pandèmia i la crisi econòmica. Escolta abans de parlar amb un rictus que amaga el seu estat d’ànim. Però és clar i contundent quan s’expressa, tot i que els seus companys de partit el consideren una persona "hermètica".

Resolutiu, bromista i ateu

Lluny de la imatge que projecta, és ateu –tot el contrari de la 'fake news' de què pertany a l’Opus- i amb un pòsit força esquerranós que li ve de l’època ‘jerqui’

Està acostumat a prendre decisions però reclama treball d’equip. Persona dual –potser per la influència de tenir un avi que era alcalde franquista i empresari vinculat al món hoteler (negocis familiars que no ha conreat) i un altre de republicà–, és capaç de mantenir una forta rigidesa en la conversa però també de fer acudits i fins i tot imitacions, fins i tot d’altres polítics. Els seus principis estan lluny de la imatge que projecta de persona conservadora: és ateu –tot el contrari de la 'fake news' de què pertany a l’Opus- i amb un pòsit força esquerranós que li ve de l’època ‘jerqui’ (les joventuts d’ERC). Qui el coneix assegura que darrere del vestit i la corbata encara hi ha part d'aquell jove que a l'Acampada Jove llançava proclames independentistes i revolucionàries des de l’escenari. La qual cosa no vol dir que no hagi evolucionat, expliquen els companys de direcció del partit, "com ho ha fet la pròpia Esquerra Republicana de Catalunya o la societat en general".

Encara més en el camp econòmic, on ha evolucionat del marxisme –al primer discurs d’investidura encara va citar Marx- cap al keynisianisme per pur possibilisme. I tant si li agrada com si no, Aragonès és vist ja com el candidat de l’independentisme pragmàtic, una altra evolució si tenim en compte que prové dels sectors més combatius del partit contra l’Estat espanyol i la denúncia de l’anomenat espoli fiscal.

Els seus èxits aquesta legislatura passada com a vicepresident han estat aconseguir aprovar els pressupostos unint forces tan diferents com Junts i els Comuns. El fracàs més gran ha estat no aprovar la llei de contractes de serveis a les persones, coneguda com llei Aragonès, que pretenia posar endreça a la contractació pública. Ara enceta una nova etapa com a 132è president de la Generalitat que tampoc s’entreveu plàcida. Amb reptes formidables com la resolució del conflicte polític o la reconstrucció d’un país trinxat per la pandèmia. Amb la investidura presidencial, Aragonès abandona la condició d’etern número dos i agafa volada i personalitat política pròpia que caldrà veure fins on arriba.