Itàlia, del populisme al pragmatisme

A l'espera que el president de la república, Sergio Mattarella, ho confirmi, Giuseppe Conte sembla que serà per fi el primer ministre que Itàlia no té des de les eleccions del 2 de març. Més de dos mesos de negociacions dels partits més votats, el Moviment 5 Estrelles i la Lliga, que són a punt de culminar amb un candidat tan desconegut com controvertit des del minut zero en què va sonar el seu nom. La seva missió serà la de dur a terme el "contracte de política de canvi" que ambdues formacions han segellat, un pacte de govern que ha descafeïnat la bel·ligerància inicial contra la Unió Europea i que, fins i tot, podria arribar a posar sobre la taula debats llargament posposats. En la transició del populisme al pragmatisme, fins i tot hi ha alguna cosa que Europa en pot sortir guanyant.

Giuseppe Conte està sent polèmic des del seu naixement com a polític, com potser ho hagués estat qualsevol altre candidat que proposessin el Moviment 5 Estrelles (M5S) i la Lliga. Primer, per ser tecnòcrata; després, per no ser-ho tant. Pel que sembla, Conte hauria falsejat un currículum de 18 pàgines amb el qual va sol·licitar i va obtenir un lloc al Consell de Presidència de la Justícia Administrativa. Primer va ser el New York Times qui va desmentir els seus suposats estudis a la Universitat de Nova York. També deia haver passat per Yale, la Sorbona, Cambridge, o l'Internationales Kulturinstitut de Viena. I justament Viena li va sortir al pas: es tractava en realitat d'una escola d'idiomes que no ofereix cap tipus de curs jurídic com el que deia haver cursat. Després, la Duquesne University de Pittsburgh i la University of Malta es es van desentendre també de Conte.

Molt acadèmic o poc, la veritat és que aquesta és l'única carta d'un candidat sense experiència a l'arena política. La decisió no deixa de sorprendre després d'una campanya en la qual el Moviment 5 Estrelles ha basat el seu discurs en el canvi polític. Un govern liderat per un tecnòcrata no triat directament pels electors és exactament d'on Itàlia ve, i el que el partit més ha criticat. "És una contradicció, perquè en els últims temps han criticat els perfils tècnics. Però tant la Lliga com l'M5S el vendran com un govern polític recolzat pels dos partits guanyadors de les eleccions. La veritat és que aquest govern no neix des del mateix punt de partida que el govern de Mario Monti: ara sí que té el suport de les urnes", analitza el professor Andrea Noferini, doctor en Política i Economia per la Universitat de Florència. I és que l'M5S i la Lliga van comptar amb el suport de més del 50% de l'electorat, només que van concórrer en coalicions diferents.

Una mica més enllà: Noferini apunta amb recel el segon pla que ha acceptat Silvio Berlusconi (que es va presentar de nou al capdavant de Forza Italia, integrat en la coalició de dretes, juntament amb la Lliga). Malgrat ser rehabilitat per la justícia italiana, Il Cavaliere va permetre que La Lliga s'acostés a l'M5S. "Queda per veure quin preu els farà pagar. Si permet la investidura de Conte voldrà alguna cosa a canvi: donar suport d'alguna manera a una agenda de dretes", adverteix el professor.

La cruïlla de l'M5S

Però com s'ho farà l'M5S per justificar l'elecció d'un perfil acadèmic, desconnectat de la societat i de la mateixa política? Di Maio, líder de la formació, va presentar Conte en societat aquesta setmana com "l'amic del poble", en una emulació de Jean-Paul Marat, el polític (i periodista) de la Revolució Francesa contra els nobles. "Tracta de posar-ho en una altra llum, més empàtic i menys tècnic", analitza Dino Amenduni, consultor de comunicació política de l'empresa Profarma, on fa una dècada que aconsella els partits sobre les seves campanyes. "Tant di Maio (M5S) com Salvini (Lliga) treballen en un marc d'antagonisme entre la bombolla europea, que són tecnòcrates, i ells, a Itàlia, que són el govern del poble. Si aquesta narrativa és efectiva, l'electorat oblidarà (i perdonarà) la falta d'experiència política de Giuseppe Conte", preveu Amenduni, que a més és professor de comunicació política electoral a la Universitat de Bari, al sud del país.

Els que no obliden ni perdonen són el 50% dels electors que no van votar ni l'M5S ni la Lliga. "Van criticar el govern de Monti per estar 'composat per tècnics no triats pel poble, representats per les oligarquies europees i per l'status quo', i ara proposen un professor de dret privat, amb prou feines conegut, d'una de les universitats italianes més exclusives", s'exclama el fotògraf italià Alessandro Migliardi, que resideix a Berlín. "És més una marioneta que un veritable president, triat per implementar un contracte predeterminat per uns altres", lamenta Damiano Bacci, estudiant de postgrau de Comunicació Política, originari de Narni, al centre d'Itàlia.

I en què consisteix la narrativa de l'M5S? Segons l'historiador i analista polític Steven Forti, "en la liquiditat de la seva ideologia, en la construcció d'un relat amb una forta dosi de propaganda i en la feblesa dels altres competidors polítics". Originari de Trento, el professor d'història contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona explica que, més enllà de raons conjunturals, hi ha una raó de fons que mou el votant de l'M5S: "El ressentiment, després de la crisi del 2008. Abans es traduïa en abstenció i ara en el vot a l'M5S i a la Lliga, percebuts com a partits anti-establishment". Si hi hagués eleccions de nou, com va semblar que n'hi hauria, aquests votants no anirien a cap altra part.

Un moviment líquid

Respecte a la mal·leabilitat de la ideologia, Forti recorda que, en la seva breu història (es va fundar el 2009), la formació ha anat donant molts tombs. "Aquesta liquiditat de l'M5S els pot facilitar una nova presa de posicions en qüestions importants quan governin. Si aconsegueixen cada vegada crear un nou relat, podran mantenir un cert consens", destaca. Per exemple, sobre si mantenir-se o sortir d'Europa i de l'euro.

El fet que l'M5S s'hagi descafeïnat en aspectes clau com el seu euroescepticisme –fins i tot antieuropeisme– original, pot ser de més ajuda a Europa que un europeista com el president francès Emmanuel Macron. Aquesta és la tesi del prestigiós periodista italià, corresponsal europeu i expresident de l'Associació Internacional de Premsa de Brussel·les Lorenzo Consoli.

"Des del punt de vista de Brussel·les, Itàlia pot reactivar el debat europeu que ha estat paralitzat en els últims mesos entre França i Alemanya sobre la governança de la zona euro", posa sobre la taula Consoli. Macron podrà forçar en Merkel un compromís de diàleg, deixant de banda les imposicions d'austeritat, davant el risc que Itàlia, soci fundador de la Unió, trenqui amb tot. "Si tot va bé, aquest govern italià, amb la conversió europeista de l'M5S, pot convertir Itàlia en un contrapès d'Alemanya en el debat del futur de la moneda única, per arribar a un punt més equilibrat on els francesos tinguin realment aquest paper de mediació", resumeix. "És molt difícil", afegeix, però possible.

La millor notícia per a Europa, s'esforça a ser positiu Consoli, és "que no hi haurà un govern tan populista a Itàlia com esperàvem". És més, existeix la possibilitat que afegeixin una mica més vitalitat al debat. "Les paraules seguiran sent populistes, però els seus actes seran molt més controlats. No totes les critiques a l'establishment són critiques populistes, algunes són justes. Si són capaços de focalitzar-se en les crítiques justes, poden ser compreses per altres forces i altres països com França, Portugal o Espanya", obre la via a l'optimisme. "La possibilitat que es desenvolupin les tendències autoritàries antidemocràtiques en la relació amb l'oposició, els contrapesos democràtics o la pròpia premsa és real, però no accepto els que diuen que tot serà una catàstrofe a partir d'ara. Depèn en última instància de la intel·ligència amb què es prenguin les properes decisions", conclou.