Barcelona, 31 de gener de 1971. Un mes qualsevol d’un any que no recordarem especialment. Res no fa pensar que estem a pocs dies de presenciar l’inici d’una meravellosa història d’amor musical. Vivim en una època grisa, en ple tardo-franquisme quan la dura repressió als intents d’obertura d’obrers i estudiants no s’atura. Però malgrat l’opressió política, la vida cultural, a dures penes, treu el cap i gent talentosa com Pau Riba publica el disc Dioptria 2 i Joan Manuel Serrat Mediterráneo. Al món, The Beatles s’han separat i trenquen el cor de milions de fans. L’11 de gener Janis Joplin publica Pearl i Bill Evans From left to right. El mes avança, sense pena ni glòria i quan està punt d’acabar, el 31de gener, al matí, el coet Apolo 14 s’enlaira, al migdia el Barça no passa d’un trist empat a 0 contra l’Elx i al vespre, una jove i entusiasta banda de Jazz fa el seu primer concert a la Cova del Drac del carrer Tuset de Barcelona: La Locomotora Negra.

Són les 20.05h, 50 anys més tard, i Ricard Gili emocionat agraeix al públic del Palau de la Música la seva fidelitat, paraules sentides d’un dels fundadors d’aquesta mítica banda de músics catalans que comença la gira de l’adéu als escenaris en el 52è Festival de Jazz de Barcelona. I comencen a desfilar els 18 músics, veterans alguns, d’altres menys, germans, familiars i amics, La Locomotora Negra s’ha fet gran, es nota però quan sonen les primeres notes de Diggin’ For Dex, l’edat ja no importa. Un incontenible allau de notes omple de ritme i nostàlgia el Palau, tot ressona en cascada, aire, cordes, metalls, tambors, sons antics, d’una música que fa 90 anys feia ballar els joves de mig món: el Swing. Els orígens amb Fletcher Henderson, Benny Goodman, Duke Ellington, Glenn Miller, Count Basie i a casa, la nostra Locomotora, jazz en estat pur, música sincopada amb riffs, rítmica i alegre.

De fet la història d’aquesta màquina va començar a bufegar el 1963, en el pis de la família Gil a Sarrià. Joaquim Gili era un gran aficionat al jazz i als trens miniatura i un cop al més reunia els seus amics per escoltar discos de jazz tot fent girar els trenets pel pis. Va batejar aquestes trobades com la Locomotora Negra. Així ho explica el seu fill, Ricard Gili, i així entre ecos jazzístics va créixer. Duke Ellington, Charlie Parker, sonoritats negres que revolucionaven la musicalitat del segle XX. La ciutat de Barcelona en aquells moments era la porta d’entrada del Jazz al país. El Hot Club promogut per Alfredo Papo i Pere Casadevall, amb l’ajuda de molts joves entusiastes com Joan Maria Peris, muntava concerts i organitzava el Festival de Jazz de Barcelona. El 24 de novembre de 1969, Ricard Gili va assistir a l’històric Second Sacred Concert de Duke Ellington amb la Coral Sant Jordi a la basílica de Santa Maria de Mar de Barcelona. Entre aquells murs gòtics va ressonar el geni del Duc però també paraules prohibides com ‘freedom’, llibertat, davant d’un públic que volava lluny, sentint aquella música emancipadora.

L’experiència iniciàtica va canviar la vida d'en Gil, a tal punt que poc després naixia la Locomotora Negra amb ell mateix com a trompeta i 4 amics més, Carles Gili (bateria), Tomàs González (saxo tenor), Tòfol Trepat (piano) i Miquel Solé (contrabaix). Tot i que així arrencava una de les aventures musicals més veteranes de la ciutat, molts deien, on van aquests?, què toquen?, i uns altres pontificaven, això no val per res, no duraran gaire... Doncs s’equivocaven. Passió, valentia i molta marxa, d’això sí que anaven sobrats, tones de carbó per cremar, per fer rodar aquesta "màquina infernal". Als inicis formaven un quintet, fins als 18 integrants que van tocar ahir al Palau, són una institució musical a Catalunya. La Creu de Sant Jordi del 2002 n'és una prova. Energia i entusiasme, oli en un llum per escalfar les ànimes d'un públic confinat, àvid de música, pioners d’una era on les prohibicions han convertit el panorama cultural en un desert, i on els polítics pugen als escenaris quan els artistes passen gana tancats a casa.

I els Trepat, Gili, Gonzalez, Gassull, Casanovas, Boix continuen tocant i els temes clàssics del Swing van desfilant, Just one of those things, Blue Moon, Sweet Georgia Brown... El tren no para i a cada estació un convidat especial, Oriol Romaní, Fèlix de Blas, Pep Rius, amics d’una banda que s’ha convertit en una autèntica pedrera de músics.

La Locomotora Negra ens ha ajudat a estimar el Jazz. 50 anys són molts i la seva fidelitat a la música demostra un profund respecte pels orígens i pels mestres del swing. La cultura com a resistència, com a motor creatiu, “Passatgers al tren!” i tots a dins viatjant, de concert en concert, passant parades i baixadors, gravant discos des del 1982, amb èxits com Hey, Mr. Landlord, gravat l’any 1983 amb el trombonista i cantant d’Alabama Gene Connors, homenatges fets amb passió a Duke Ellington i Louis Armstrong i projectes ambiciosos com la cantata He mirat aquesta terra (2009), amb textos de Salvador Espriu. Tot fet amb amor pel Jazz, sense ànim de lucre, amb l’amateurisme com a senya d’identitat innegociable.

El concert va desgranant més clàssics del Swing, Frankie and Johnny, Rare Thing i Saint Louis Blues de Louis Armstrong, saxos, trompetes i trombó, una màquina crepuscular ben engreixada després de tants anys, compartint les ganes de tocar música i fer feliç a la gent, una hora 40 minuts de funció amb Flying Home de Benny Goodman i Lionel Hampton com a final de trajecte.
El 31 de gener de fa 50 anys va començar aquesta meravellosa història de fidelitat al Jazz. Només 14 dies més tard, el cantant nord-americà Pete Seeger feia un concert clandestí en un bar del barri de Sants després que el governador civil de Barcelona vetés el seu recital. Una època difícil, fosca que amb espurnes de creativitat va sortir del túnel. Així estàvem fa exactament mig segle, i La Locomotora Negra sobrevivint, a tota màquina, superant aventures i desventures, a punt d’arribar a la seva última estació, en un temps complicat, també ple de prohibicions, on la cultura desprotegida agonitza, en una ciutat emmascarada, silenciosa, que necessita deixar enrere el present i vol recuperar allò que va ser.