Joan Fontcuberta (Barcelona, 1955) porta fomentant el pensament crític fa més de quatre dècades, i potser per això, sense voler-ho destil·la aires de divulgador dels bons, dels que farien entendre l'entrellat de les obres de Kant al més tal·lós. A través de les imatges i dels seus textos, ja sigui amb fotografies, assajos o comissariant propostes artístiques va escampant el dubte per plantejar què hi ha de veritat en allò que ens envolta. Ara, un dels projectes que té entre mans és un gran fotomosaic titulat 'Mirades des del confinament'. La iniciativa impulsada per Fontcuberta conjuntament amb Òmnium Cultural i el festival Cruïlla vol ser un homenatge a la solidaritat col·lectiva contra el coronavirus. Es construirà gràcies a les imatges que la ciutadania pengi al portal creat pel fotomosaic en qüestió https://miradesdesdelconfinament.cat/ca/ Una gran obra col·lectiva que vol reflectir com hem entomat una pandèmia que marca un abans i un després a les nostres vides. La imatge final serà una incògnita i la idea és exposar la peça a la propera edició del Festival Cruïlla.

Què significa per vostè el fotomosaic 'Mirades des del confinament'?

Per mi el mosaic és un pretext de catarsi col·lectiva. Quan estem confinats una de les coses que trobem més a faltar és la sociabilitat, la dimensió social, i aleshores el mosaic ens permet una experiència de construcció de comunitat. Per a mi no es tracta només que al final hi haurà una obra acabada, sinó precisament de tota la simbologia afectiva que porta el mateix procés. Serà un record de tots posat en comú, un record una mica terapèutic, una mica catàrtic.

No serà la primera vegada que treballa un mosaic de grans dimensions. Què li atrau d’aquest format?

M’interessa perquè és el preàmbul de la imatge digital, és a dir com a persona que s’interessa amb analitzar la imatge m’adono que es estem transitant d’una producció a una altra on la textura digital és el paradigma. I l’origen d’aquest patró és el mosaic que utilitzaven els grecs, els romans el àrabs… És a dir constituir la imatge amb unes unitats mínimes que combinades donen possibilitats infinites. I aquesta idea de la tessel·la del mosaic clàssic, el píxel, sempre m’ha interessat. A partir d’aquí apareix internet i uns determinats softwares i aleshores jo descobreixo una eina molt interessant. Per exemple Google comença a convertir-se en el nou Déu, abans les coses les explicàvem en funció d’unes mitologies i d’unes cosmogonies i avui les expliquem segons uns motor de cerca.

I quins canvis suposa que Google sigui el nou Déu?

El motor de cerca com a esquema està suplantant a la ment que institucionalitza la curiositat, el coneixement i sobretot la veritat. Abans, al segle XIX quan fotografiàvem alguna cosa pensàvem que la càmera subministrava una objectivitat, una veritat inqüestionable que havia de conduir a una transcripció literal d’un fet. Avui en dia, aquest element de certificador de realitat en els facilita Google. Per això m’ha semblat interessat posar en comú el món de Google i el món dels mosaics, i vaig fer el projecte Googlegrames. La possibilitat del mosaic és que també es constitueix una eina de participació ciutadana. Entenc que el concepte d’autoria està canviant en l’època digital. De la idea de l’ens individual estem passant a unes produccions molt més corals, col·lectives i sociabilitzades i el fotomosaic és un tipus de disciplina, un sistema que permet la col·laboració d’un col·lectiu molt gran de cara a una empresa comú que és l’obra d’art.

Com porta el confinament?

El porto explicant com el porto (riu). Jo sóc del sector privilegiat que puc seguir fent coses malgrat no poder-me desplaçar. Sempre dic que el meu estudi és el meu coco, el meu cervell, les coses em passen aquí dintre, per tant, deixa’m un ordinador, una càmera i uns quants llibres i puc seguir, però el que trobo a faltar és la sociabilitat, trobar-me amb gent que aprecio, amics, familiars, amb els néts. Però si la situació no fos tan dramàtica al voltant diria que es quasi com una mena de vacances. Visc al camp, a la Roca del Vallès i no a un pis a Barcelona, i tinc espai, a davant tinc el bosc. Aquesta primavera, aquí davant hi havia un camp de blat i de roselles que feia goig, te’l miraves i quedaves bocabadat i agraint als Déus tenir aquest temps per dedicar-te a la contemplació recreativa. Però el context és el que és, i lamento algun difunt al voltant i que el meu gremi ho està passant malament. Els que treballem amb l’activitat més precària que és la cultura estem en un moment dramàtic.

També és un moment on assistim a una pèrdua de llibertats pel bé comú. Un moment en el qual per la nostra seguretat s’activen certs mecanismes de control. Com ho viu tot plegat?

Ho estic seguint i ho estic patint. Aquesta situació justifica tota una reducció d’uns àmbits d’actuació… la gent està poruga, la gent està fins a cert punt conservadora i en alguns casos reaccionària. El coronavirus està justificant tota una sèrie d’actuacions que amb unes circumstàncies anteriors haurien resultat absolutament inadmissibles, i d’això n’hem de ser molt conscients i ho hem de denunciar. El coronavirus no pot ser la coartada per atacar la llibertat d’expressió, la llibertat política… és com si s’emmascarés tota una sèrie de problemàtiques per l’epidèmia i les circumstàncies que tots patim.

Seguint aquest fil, la censura també és una activitat en alça?

En aquests moments estem patint més censura que fa uns mesos. Però el que és meu greu és l’autocensura. És una pressió que s’exerceix d’una manera dissimulada i justificada per la situació. Es reclama un bé col·lectiu, una tranquil·litat d’ànim per no fer determinades coses que no deixen de ser l’exercici d’una llibertat d’expressió.

Per això segueix amb ganes de convidar a l’espectador a desconfiar del què mirem?

La gent em pregunta "no ets capaç de treballar per fer creure a la gent en alguna cosa?" i dic és clar, ho he fet tota la vida! Vull que la gent cregui en el dubte, en la sospita. Inclús quan dic desconfieu de tot, heu de desconfiar del desconfiar de tot. El dubte és la base del coneixement racional perquè l’antítesis del dubte és el dogma, la demagogia el totalitarisme… A mi el dubte és el que em permet construir un pensament crític.

A banda d’aquest mosaic sobre el confinament, seguirà treballant el tema de la pandèmia?

És inevitable no fer-ho. Com puc no treballar el tema de la pandèmia quan ens ha canviat el món? M’interessa el món, m’interessa la gent… De tot això, hi ha un abans i un després, qualsevol gest o imatge que faci estarà condicionat per això. Inclús et diré, que aquesta reclusió obligatòria m’ha obligat a fer les paus amb determinats sectors de la meva biblioteca i del meu arxiu. Racons oblidats amb els que tenia un cert desencontre i això m’ha permès fer una arqueologia de la meva feina, i estic tenint moltes idees i tinc moltes ganes de reaprofitar coses que havien quedat en via morta. I això mal que em pesi ha sigut gràcies a la pandèmia.

Quan va rebre el Premi Hasselblad, considerat el Nobel de la fotografia, va dir que era tota una responsabilitat. Com la porta aquesta responsabilitat?

Al principi em feia molta angoixa perquè pensava que hi hauria tots uns focus observant què feia, i jo sóc una persona discreta perquè em baso en la teoria que és més important l’obra que l’autor. És a dir, molts dels meus treballs necessiten l’estratègia en la que el autor es dissolt, el fake per exemple. Perquè un fake funcioni, no ha de ser una història que jo presento, ha de ser una història que rutlli, i en tot cas al final, jo surto i dic "ei aquesta història és de la meva factòria", però mentre la història té la seva pròpia jo he de quedar amagat. Això fa que a mi m’interessi més que l’obra existeixi que no pas qui la signa i aleshores en el cas de rebre un premi internacional que es considera en la meva disciplina el de més prestigi vol dir que a partir d’ara aquest passar desapercebut és més complicat perquè hi ha molta atenció que et segueix. Al principi pensava ara què faré? Sempre m’agrada dir que he anat treballant però que no n’hi ha per tant, que el bo que he de fer ja vindrà, en realitat m’estic preparant. La qüestió és que des del 2013 no he parat de treballar i estic bastant cofoi.

I segueix en una via de doble direcció, treballant en això que anomena "la pol·lució fotogràfica" o l’excés d’imatges però també en l’experiència de les imatges que falten.

Clar, una via és quan et preguntes si està tot fet? I per tant només podem gestionar creativament aquesta abundància, i l’altra via és pensar que les imatges no són repetibles, i busques accentuar aquesta singularitat. És una qüestió on entra la regularitat i la singularitat, la predictibilitat i l’atzar, i són temes que em semblen molt interessants. Avui dia, vivim en temps de predicció, els algoritmes sembla que ens puguin explicar qualsevol cosa però de sobte arriba un virus que trenca tots els esquemes, i això fa que siguem molt humils front aquesta arrogància que ens fa pensar que la tecnologia i la intel·ligència artificial i tots aquests descobriments meravellosos que ara utilitzem produeixen la gran panacea de la societat del futur. Crec que el que ens està passant ens farà mirar el futur amb molta més humilitat, em donava la sensació que ens pensàvem que teníem el futur controlat i de sobte la naturalesa es descontrola.