Tothom coneix Joana Biarnés (Terrassa, 1935-2018) com la primera reportera gràfica del fotoperiodisme català i espanyol, però va ser molt més que això. Va ser pionera no només per ser una dona en un món d'homes sinó pel seu estil, per la mirada transgressora amb la qual va fotografiar l'Espanya franquista dels anys 60 i 70. Un context en el qual Biarnés retrata la faràndula de l'època: actrius, cantants, toreros, boxejadors, espies, artistes...

Va ser la fotògrafa oficial de Raphael; va capturar en una mateixa imatge Audrey Hepburn, Aline Griffith i Lola Flores; es va colar a l'avió dels Beatles i després a la seva habitació de l'Hotel Avenida Palace de Barcelona; va treure a la llum la història de terror del Col·legi San Fernando de Madrid; va fotografiar Orson Welles a Las Ventas; i així una llarga llista d'anècdotes que el periodista i escriptor Jordi Rovira immortalitza al llibre No serà fàcil (La Campana), on ha deixat escrites moltes de les històries que es van quedar al tinter després de l'estrena del documental Joana Biarnés: una entre tots. 

Com vas arribar a la història de la Joana?

De casualitat. Meravellosa casualitat. Jo soc periodista i actualment dirigeixo Capçalera, la revista del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Un dia em vaig posar en contacte amb un fotògraf de Terrassa, en Cristobal Castro, per un reportatge relacionat amb la fotografia i em va parlar d'una senyora "poc coneguda" que va ser la primera fotoperiodista d'Espanya. Em va dir el seu nom, Joana Biarnés, i jo me'l vaig apuntar. Vaig buscar informació sobre ella per internet i només em van sortir cinc entrades, una d'elles era la notícia d'una exposició a Palau Robert sobre dones pioneres en el fotoperiodisme. Rascant rascant vaig veure que darrere d'aquella dona "poc coneguda" hi havia una història boníssima. Ho vaig notar 10 minuts després de parlar amb ella. Aquí va començar tot.

El documental que vam fer sobre ella va ser un èxit, però moltes històries es van quedar al tinter o es van explicar molt per damunt perquè el material gràfic no era de qualitat, per això vaig decidir escriure el llibre.

De fet, al llibre expliques molts detalls de la seva vida personal i professional.

Al llibre explico moltes històries inèdites de la Joana, més enllà de l'estona que va passar amb els Beatles a l'avió o l'habitació d'hotel quan van venir a Barcelona l'any 1965. El 80% del material és inèdit. Té una mirada més plural que la resta de coses que s'han fet sobre ella perquè quatre mesos després de començar la biografia, la protagonista va morir i això em va obligar a buscar altres fonts, com ara arxiu digital, persones del seu entorn, el seu marit Jean Michel Bamberger, artistes i cantants de l'època amb els que van establir una relació d'amistat... No va ser fàcil, però he anat encaixant diferents peces.

D'alguna manera, Joana també va arribar de casualitat a la fotografia...

Bé, el seu pare era fotògraf de caps de setmana d'esports per diferents publicacions de Barcelona. Un dia, uns espeleòlegs es van presentar a casa seva per si podia anar a fer unes fotos a un avenc que havien descobert, una gruta espectacular a Sant Llorenç del Munt. El seu pare tenia un altre compromís i no va poder anar-hi. La Joana va agafar la càmera i hi va anar ella. Era 1951. El Mundo Deportivo va publicar les seves fotos.

Als inicis de la seva carrera, el seu pare li va dir: "no serà fàcil, Joana, estàs en un món d'homes". Però ella ràpidament es va enganxar a la fotografia.

I no ho va ser.

No, va haver de passar per situacions molt desagradables, sobretot quan havia d'anar a cobrir partits de futbol. Ella sempre recordava la vegada que va anar al camp de futbol de Les Corts, on li van dir de tot pel simple fet de ser dona. Però ella s'imposava perquè sabia que si no ho feia així se la menjarien i no podria treballar en aquell món. Tenia caràcter i les coses molt clares.

Hi ha imatges d'ella fent fotos que més enllà del que estava fotografiant, un partit de futbol o la volta ciclista, si mires al seu voltant veus cares de sorpresa, com dient: "què hi fa aquesta aquí?" I ella era conscient d'això, però va saber plantar cara a aquestes situacions i va obrir-se camí en un món d'homes.

Després d'uns anys ajudant el pare va decidir estudiar a L'Escola Oficial de Periodisme per poder treballar en un diari, però al principi els mitjans li van tancar les portes...

Hi ha diverses raons per les quals li va ser difícil treballar en mitjans de comunicació a Barcelona. En primer lloc, perquè ja hi havia molts fotògrafs i, en segon lloc, perquè era una dona. Però un dia, de pura casualitat, li surt un encàrrec del diari vespertí madrileny Pueblo, un dels més destacats de l'època, per cobrir un acte que es feia a Barcelona (la Gala de la Seda Española). El director veu les fotos de la Joana i immediatament li diu per començar a treballar al diari. Ella no s'ho pensa, es trasllada a Madrid i allà es fa un nom com a fotògrafa.

Quan va arribar a la redacció, ràpidament es va guanyar la confiança de la resta de companys, que l'observaven amb una mirada desacomplexada i un punt d'admiració, com a la resta de catalans que venien de la Barcelona moderna i que anaven a treballar a la capital espanyola.

'Pueblo' és un dels diaris més importants de l'Espanya franquista. La història de la Joana és també la història de la censura i el control del relat per part del règim

Quan parles de censura amb fotògrafs i periodistes d'aquella època t'expliquen que hi ha una cosa que ja venia integrada, ells ja sabien que hi havia coses que no podien fer o publicar. Hem de pensar que durant aquells anys, quan es tancaven les edicions dels diaris, abans que sortissin al carrer, es portava un exemplar al Ministeri d'Informació i les autoritats de torn revisaven els continguts i les fotografies de dalt a baix. És a dir hi havia un control absolut de les publicacions i la Joana n'era conscient. Totes les fotos que feia havien de passar la censura de la dictadura.

Al llarg de la seva carrera professional, Biarnés va retratar les celebrities de l'època. Les seves fotografies també representen aquesta Espanya més "moderna" i bohèmia.

La Joana va formar part d'aquella microbombolla de famosos, toreros, artistes i pintors dels anys 60-70. Es va convertir en una més. Lola Flores la convidava a casa seva quan hi anava algú important. Va acompanyar a Raphael a molts concerts. Dinava amb Serrat. Tot i la repressió, hi havia un món més "progre", o fins i tot "bohemi", que intentava passar-s'ho bé. La proximitat amb aquest entorn li va permetre tenir accés a unes fotografies molt exclusives.

Anys 60-70, època de canvis

Exacte. La Joana va viure de primera mà (i va fotografiar) tots els canvis -musicals o de moda- que d'alguna manera o altra anaven arribant en una Espanya reprimida pel franquisme. La majoria provenien de l'estranger. Tenia aquesta doble faceta. Tant podia fotografiar manifestants franquistes a la plaça Oriente com la creadora de la minifaldilla o els modistes del moment. Les seves fotos retraten una època immersa en un procés de canvi, però encara amb les limitacions d'una dictadura.

Joana Biarnés va ser pionera en molts aspectes

Totalment. Era una època on la majoria de dones es quedaven a casa i no treballaven, es dedicaven a les tasques de casa. En canvi, la Joana era fotoperiodista, emprenedora -va fundar un parell d'agències de fotografia-, viatjava cada dos per tres a l'estranger, i no a qualsevol lloc, a Rússia en plena guerra freda, Estats Units, Mèxic, Europa... anava a contracorrent. Vist en context, va ser pionera en molts aspectes. També destacava pel seu estil a l'hora de fotografiar. Agafava les models o el grup de música de torn, les treia dels estudis de fotografia, les plantava al mig de carrer i les fotografiava amb una proximitat que només ella sabia fer en aquell moment. El seu estil era únic i aquesta mirada modera i trencadora ho aplicava en tot el que feia.

De fotògrafa a cuinera.

Ella sempre deia que es va desenamorar de la fotografia quan va començar la febre dels paparazzis. Aquest ambient més ferotge no li agradava i va decidir penjar la càmera i posar-se el davantal. Ella i el seu marit van obrir un restaurant a Eivissa que es va convertir en un lloc de pelegrinatge per a molts famosos. Va canviar la fotografia per la cuina. Va abandonar totalment aquella faceta de la seva vida. De fet, molta gent del seu entorn ni sabia que havia sigut fotoperiodista.

Quan a Catalunya i Espanya es va començar a reconèixer la fotografia com un art, la Joana estava a la cuina del seu restaurant i la seva carrera va passar completament desapercebuda. I ella tampoc es va reivindicar. Es va arribar a comprar un aparell per destruir totes les fotos que havia fet. Es pensava que no interessarien a ningú. Fins que entre tots li vam fer veure que allò tenia molt de valor, més enllà que fos dona, el material era increïble. Va tenir la síndrome de la impostora, però acompanyada d'una modèstia i humilitat que sempre sorprenia.

Al llibre parles de molts personatges que van ser fotografiats per la Joana, molts esdeveniments, molts moments històrics. Quina és la història que més et va impactar o cridar l'atenció?

Els maltractaments i abusos que van rebre els nens interns del Col·legi de San Fernando de Madrid, i que la Joana va contribuir a denunciar juntament amb un company del diari Pueblo. Al llibre parlo amb dos d'aquests nanos, ara ja grans i jubilats, i em van explicar que aquell reportatge els va canviar la vida.

La Joana estava orgullosa d'haver fotografiat els Beatles, però també de fer públics els abusos d'aquells nens, que vivien en unes condicions infrahumanes. A vegades encasellar-la a faràndula treu valor a altres fets que van contribuir a un canvi, com les riuades del Vallès del 1962, on van morir més de 800 persones i que ella va capturar amb la seva càmera juntament amb el seu pare.