No es pot jutjar un llibre per la seva coberta, però sóc del parer que pot començar a ressenyar-se un llibre per la seva coberta. La d’'Entre el dolor i l’esperança' (Proa) mostra a Jordi Pujol al seu despatx, per la nit, revisant papers, emmarcat per la finestra en una fotografia feta des de fora de l’edifici on es troba la seva oficina. Per la penombra, i per l’enquadrament, la fotografia recorda, per a qui hagi vist la pel·lícula, a l’inici d’'Il Divo' (Paolo Sorrentino, 2008), la biografia cinematogràfica de l'ex-primer ministre italià Giulio Andreotti. "Sempre ha estat així: ells pronosticaven el meu traspàs, jo he sobreviscut i ells han mort, en compensació, tota la meva vida he patit maldecaps atroços", deia Andreotti, interpretat per Toni Servillo. Podria haver-ho dit Jordi Pujol i tot seguit veurem per què.

A aquestes alçades s’han ja publicat unes quantes ressenyes d’aquest llibre, resultat d’una trentena de converses amb el periodista Vicenç Villatoro, realitzades entre el febrer del 2019 i el juny del 2020. Com que l'entrevistat és Pujol la polèmica està servida, ni que sigui per un període de temps extremadament curt, com ocorre amb moltes de les polèmiques polítiques i socials als mitjans de comunicació actualment. Amb el cap fred, però, la majoria de les coses que Pujol té a dir sobre l’actualitat política a Catalunya, a Espanya i a Europa són, en realitat, força banals. Ho reconeix fins i tot el propi Pujol: "La veritat és que no estic en condicions de donar consells o orientacions, perquè vaig quedant lluny de l’actualitat" (p. 173). Quin és, aleshores, l’objectiu d’aquest llibre?

Els seus autors no s’han cansat de repetir a tort i a dret que no ens trobem davant d’un intent de Pujol per legitimar-se i vindicar-se després de l’anomenat ‘cas Pujol’, però tanta insistència resulta, no cal dir-ho, sospitosa. Al pròleg, Villatoro dedica gairebé tota una pàgina a explicar que l’entrevistador "no és ni un fiscal ni un advocat defensor, i encara menys un jutge" (p. 14), i intenta posar distància reivindicant el gènere de l’entrevista i recordant-nos que al llarg de la seva trajectòria ha entrevistat a molts polítics destacats pels quals no tenia necessàriament simpaties. Aquí estem Villatoro i jo d’acord. Louise Bryant va entrevistar Benito Mussolini i Barbet Schröder ha fet excel·lents documentals de personatges molt controvertits, com ara l’escriptor Charles Bukowski, el dictador Idi Amin Dada o l’advocat Jacques Vergès.

Ara bé, sorprenentment, a la biografia que acompanya al llibre de Villatoro –que admet la seva "molt llarga relació personal, que m’agradaria considerar d’amistat, i per qui tinc una declarada simpatia personal i ideològica, esquitxada en els últims anys per algunes perplexitats"– ha desaparegut casualment tota la seva vinculació amb Convergència i Unió (CiU). Recordem, de passada, que Villatoro ha estat diputat al Parlament de Catalunya (1999-2002), president de la Fundació Ramón Trias Fargas (2004-2008), vinculada a aquest mateix partit, i membre del patronat de la Fundació Centre d’Estudis Jordi Pujol. Amb aquestes credencials és clar que Villatoro no farà d’advocat defensor, però encara menys de fiscal o de jutge. Què podem esperar, doncs? Pujol i Villatoro juguen un partit de softbol de més de 350 pàgines.

Pujol a la balena

Sorprèn que, de totes les coses que diu (i no diu) Pujol a aquest llibre sobre la seva trajectòria política, la seva família o els escàndols en els quals s’ha vist implicat –i que Villatoro a la força ha de preguntar, no tant per honestedat com perquè són massa grans com per no fer-ho–, una de les que més hagi cridat l’atenció a la majoria dels mitjans de comunicació a Catalunya és que l'antic dirigent de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) no es declari independentista: "Com li deia, jo no he estat independentista, llevat d’un moment fugaç en que es combinava l’opressió radical del primer franquisme amb la lectura dels versos de Ventura Gassol" (p. 101); "Jo no vaig impulsar el moviment independentista. Ja li he dit que durant molts anys, dècades, vaig situar la reivindicació nacional de Catalunya en el marc d’un projecte espanyol i d’un projecte europeu. I vaig frenar iniciatives de caire diguem-ne més de ruptura o de distanciament. És sabut que jo tenia prohibit que la JNC utilitzés l’estelada, tot i que de vegades no em feien cas." (p. 191). On és la sorpresa, en tot això? Si els mitjans ho han destacat és, perquè com ha observat agudament el director acadèmic de la Fundació Irla, Lluís Pérez Lozano, hi ha qui "(a diverses bandes) ha volgut insistir en aquesta hipòtesi per intentar que ‘independentisme’ esdevingui sinònim de ‘Convergència’".

Que l’arbre no ens impedeixi veure el bosc. Com Andreotti a la pel·lícula de Sorrentino –i, per descomptat, a la vida real: una de les seves frases més conegudes és "a banda de les guerres púniques, m’han atribuït veritablement de tot"–, l’expresident de la Generalitat considera les crítiques com una mena de creu amb la qual ha de carregar arran del seu anunci, el 25 de juliol del 2014, de l’ocultament, durant 34 anys, d’uns diners procedents d’una herència del seu pare Florenci, segons el seu propi testimoni. "No me’n puc queixar, ho he d’assumir, forma part de la meva penitència" (p. 178), diu Pujol, que demana perdó, "que no és ben bé indulgència a qui em pogués castigar" (p. 165). Pujol es compara, també, amb el profeta Jonàs, qui es va sacrificar per salvar el vaixell en el que viatjava de l’ira de Déu (pp. 186-187). La víctima, ho heu entès bé, és Pujol.

I, en la mateixa lògica, els avenços assolits per Catalunya durant els seus 23 anys de presidència "no es poden esborrar" i són mèrit exclusiu de Pujol. Fins i tot els que no ho són de cap de les maneres, com la immersió lingüística: com han senyalat diversos autors, a principis dels vuitanta CiU (i ERC) plantejaren un sistema de doble xarxa, en català i castellà. La defensa d'un sistema únic amb el català com a llengua vehicular –tècnicament anomenat de conjunció lingüística– va ser defensat pel PSUC i el PSC per evitar, entre molts altres motius, la segregació de la població immigrada. Irònicament, el sistema de conjunció lingüística va adquirir rang estatutari amb el tripartit, amb l'Estatut del 2006, que CiU s'havia negat a reformar a la legislatura 1999-2003 perquè era una de les condicions que li va posar el PP per donar-li suport. Si Pujol és Jonàs, ara es troba a la balena, escoltant el seu propi eco.

De l’hegemonia a Tangentopoli

Més interessant resulten els fragments sobre CiU, que va aconseguir convertir-se durant dècades, com és notori, en un partit hegemònic –la resta de partits catalans havien de definir-se en referència a CiU–, fins i tot en el seu nom, un cop es descartà el de Partit Nacionalista Català. Convergència, relata Pujol, "resulta estrany per a un partit polític, no posa l’accent en cap definició ideològica, ni liberal, ni socialista o socialdemòcrata, ni democratacristià [...] no estava pensat només en termes políticament estrictes, sinó que també marcava una actitud d’obertura cap a entorns diversos, no encapsulats; és a dir, amb fronteres obertes" (p. 263). Per aquest motiu critica el canvi de nom, que considera "un gran error, un grandíssim error", perquè el nom de Convergència "tenia un significat, s’entenia que la idea bàsica del partit era arreplegar gent" i fer "un partit no de doctrina rígida" (p. 264). Potser el nou nom (Junts) s’ajusta més al que ell volia. Curiosament, la font bibliogràfica que Pujol –el talent del qual per cooptar intel·lectuals és llegendari– recomana no és altra que Nacionalisme i autogovern. Catalunya (1980-2003) (Afers, 2008), de Paola Lo Cascio, qui, després de fer carrera en el pujolisme –va guanyar la beca Jordi Pujol i la seva tesi doctoral la va dirigir Agustí Colomines–, ara en fa en l’antipujolisme, i fins i tot en l’anticatalanisme més abrandat.

En un pas del llibre, Pujol recorda la seva compareixença al Parlament de Catalunya, en la qual va parlar de Tangentopoli. Si el menciono aquí és perquè no em sembla una anècdota, ja que a la lectura que en fa Pujol inverteix, pujolianament, causa i conseqüència: "Tot plegat es va convertir en una operació de destrucció dels partits centrals de la política italiana" (p. 194). En altres paraules, que la causa de la destrucció no és la corrupció de les organitzacions polítiques que va portar a la implosió del sistema de partits italià, sinó la seva revelació i investigació, ben bé com, segons el relat (post)convergent, els escàndols en els quals s'ha vist immersa CiU no són la causa de la seva crisi que encara s'arrossega, sinó el fet que fossin revelats i investigats.

La retòrica pujoliana a aquest llibre és plena de vaguetats i imprecisions, per les quals es va fer famós, per evitar adreçar una qüestió directament –"miri, a Banca Catalana va passar el que va passar, però hauria pogut acabar molt bé, perquè la feina de conjunt es va fer molt bé" (p. 201)– i es llegeix, en conseqüència, millor entre línies.

Després d’acabar la lectura d''Entre el dolor i l’esperança' l’única certesa és que Pujol, que aviat farà 91 anys, s’emportarà els seus secrets, els que tingui, i que segurament no són pocs, a la tomba, això si no ens entreté amb algun altre llibre de moltes divagacions i, només de tant en tant, algun apunt interessant per fer passar bou per bèstia grossa. Al cap i a la fi, això és el que van fer altres personatges de la seva generació, des de Santiago Carrillo a Manuel Fraga. O, a Itàlia, el propi Andreotti. "Què m’agradaria veure al meu epitafi?", es preguntà un cop el dirigent democratacristià italià, "Data de naixement, data de mort. I punt. Les paraules dels epitafis són totes iguals. Llegint-les un es pregunta: disculpeu, si tots eren tan bons, on és el cementeri dels dolents?"