Si el Camp Nou parlés, segurament relataria a qui se’l pugui escoltar que està més avorrit que mai abans en la seva ja dilatada vida i que, per no esper, no espera ni cap mena de celebració pel seu aniversari. El vetust estadi del Futbol Club Barcelona fa anys el dia de La Mercè, quan tota la ciutat (que segons l’antic President Josep Lluís Nuñez porta el nom del club, en un dels seus lapsus més cèlebres) fa Festa Major. El d’aquest 2020, però, ha estat un aniversari trist que a més denota un quadre clínic incert per al recinte futbolístic de més capacitat del continent i un dels punts més visitats de Barcelona, quan hi havia visitants òbviament El Camp Nou fa 63 anys i, com tanta gent de la seva generació, no acaba de veure clar què ha de ser en el dia de demà.

Hi ha una figura de l’ordenació urbanística de les ciutats que és l’afectació. Un terreny o una propietat està afectada quan hi ha un projecte urbanístic aprovat que, en un futur, n’ha de canviar alguna característica. El Camp Nou i tots els seus entorns, un recinte avui emmurallat per portes d’accés que tan sols s’obren quan hi ha partit de futbol (i fa més de mig any que la pandèmia no permet que hi entri públic, situació que es perllongarà més mesos) que té un projecte aprovat tant per la propietat (el club) com per l’autoritat (l’Ajuntament de Barcelona) per renovar-se per complet. És el conegut com projecte Espai Barça, que en el seu dia el propi club i la seva àmplia megafonia mediàtica va escampar que seria realitat el 2021. Ara se sap que, molt probablement, la que havia de ser la seva data d’inauguració pot no correspondre ni tan sols a l’inici de les obres.

Una tempesta perfecta

Els motius de per què el projecte d’Espai Barça (remodelació de l’Estadi, obertura i reurbanització del recinte, nou Palau Blaugrana, equipaments esportius públics, un hotel i zona comercial) està encallat són diversos. D’entrada, perquè el plec del projecte que va acabar comptant amb el suport quasi unànime de l’arc parlamentari local (sols la CUP i les associacions veïnals properes mantenen recels i crítiques) depèn de l’impuls econòmic del Barça i el "més que un club" és bo que sigui esclau dels mecanismes que regeixen les entitats que són propietat dels seus socis. Es va fer un referèndum el 2014 per aprovar l’operació, però a hores d’ara l’operació no compleix cap dels tres condicionants a partir dels quals els socis, tres de cada quatre que van anar a votar, van donar via lliure al projecte: dels 600 milions previstos de pressupost s’ha passat als 800, de l’empresa que havia de posar cognom i morterada per assumir un terç de l’obra no se’n sap res i el condicionant de no endeutar el club per iniciar l’operació urbanística no està clar com s’acomplirà.

Hi ha un pacte entre el Barça i un grup de bancs encapçalat per Goldman Sachs que garantiria aquest últim requisit, segons la directiva. A canvi de participar en l’explotació econòmica del nou Espai (concebut com una necessitat imperiosa de generar beneficis per al club), aquestes entitats financeres facilitarien una línia de finançament que no alteraria el dia a dia del club. Però això, el nou paquet, ha de tornar a passar per assemblea i referèndum. I el Barça en general i la junta de Josep Maria Bartomeu en concret no està per orgues, assemblees ni referèndums: s’enfronta a un vot de censura que sembla haver recollit prou suports i encara els últims mesos al capdavant de la institució amb necessitat d’aprovar comptes.

Tot apunta, doncs, que el nou Camp Nou i l’Espai Barça tenen números per seguir sent una maqueta ambiciosa, una recreació amb 3D futurista i un projecte de club i ciutat els propers anys que, per la Mercè, l’Estadi faci anys. És cert que tots els precandidats atorguen al desenvolupament urbanístic del projecte bona part dels arguments de pervivència del club un cop Messi finalment se’n vagi, però amb la situació convulsa de l’entitat i el club, ara, conjugar massa el futur produeix un vertigen lògic.

El poc que s’ha fet

L’Espai Barça havien de ser fins a 3 estius d’obres, compendiats per no alterar l’assistència al camp i de moment tan sols s’ha procedit a l’enderroc del Miniestadi on un solar espera el nou Palau Blaugrana. Aquest inici d’obres ja va aixecar polèmica perquè fins a sis associacions veïnals van posar el crit al cel quan el primer que va fer-se va ser talar arbres que, segons els veïns, no havien de ser víctimes dels primers moviments. Els recels de veïns (i de la CUP com a única força política crítica) passen perquè en el còmput global del futur Espai Barça predomini l’explotació comercial i privativa i Les Corts guanyin un espai transpirable, sí, però als veïns se’ls segueixi fent la vida impossible quan el Barça jugui a casa.