Són desenes de milers. Els dirigents polítics catalans empresonats han rebut, entre tots i durant aquest primer any de presidi, més de 150.000 cartes. Una estimació, que segons l’Associació Catalana pels Drets Civils, s’ha d’anar actualitzant constantment perquè el volum de correspondència postal és ininterromput. I no quedaran a l’oblit. Almenys, no pas una bona part. I és que algunes famílies dels presos han començat a classificar-les i arxivar-les, amb l’objectiu de salvaguardar tota aquesta documentació que consideren "part de la història del país". De fet, la perspectiva de futur és donar tot el material emmagatzemat a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Una de les famílies que ho està impulsant és la de Josep Rull. La seva dona i presidenta de l’Associació Catalana pels Drets Civils, Meritxell Lluís, explica que tenen guardades milers de cartes postals que el propi Rull ha rebut d’ençà la seva primera detenció, l’1 de novembre de 2017. Les cartes, de fet, no estan a les cel·les dels presos. Pràcticament per una qüestió d’espai: seria físicament impossible guardar-les allà dins. Per això, els familiars acostumen a endur-se a casa una bossa amb cartes cada vegada que fan una visita.

El magatzem, en mans d’una historiadora

En el cas de Josep Rull i Meritxell Lluís, han posat les cartes a l’abast d’una historiadora amiga de la parella i de la seva màxima confiança. No debades, existeix tot un sistema de Protecció de Dades que cal complir. La historiadora empra criteris científics validats per l’Arxiu Nacional (que juga tant el paper d’arxiu de l’administració catalana com d’arxiu històric del país), a fi de deixar ben preparat aquest fons documental en cas que finalment es decideixi fer la donació. Segons Lluís, qui també és regidora del PdeCAT a Terrassa, "aquestes cartes són la vida mateixa del país, la història... i a mesura que passin els anys encara tindran més valor". L’Arxiu Nacional, en cas de rebre la donació, garantirà la seva conservació i farà el tractament arxivístic corresponent. I no només de cartes, sinó també de centenars de llibres i revistes que la ciutadania els envia i els presos tampoc poden guardar a la cel·la.

Les xifres no són exactes ni totes les persones han rebut el mateix volum de missives, ja que han estat empresonats en períodes de temps diferents i tenen perfils de rellevància mediàtica diversos. En tot cas, tots ells i elles han rebut milers de cartes. Primer a Estremera i Soto del Real, mentre que ara les reben a la seva actual ubicació: Lledoners (Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Josep Rull, Raül Romeva, Joaquim Forn i Oriol Junqueras) i Puig de les Basses (Dolors Bassa) i Catllar (Carme Forcadell).

Però, com s’explica haver arribat a aquesta inversemblant xifra? La clau està en les campanyes cíviques engegades per ANC, Òmnium Cultural i els CDR animant les seves bases a enviar cartes fins les presons. I és que la viralització de cartells digitals on s’indicaven les adreces de cadascun dels presoners (les quals s’anaven actualitzant a mesura que algun d’ells era traslladat de centre penitenciari o de mòdul) ha posat a l’abast de la ciutadania una cosa tan senzilla com l’adreça on remetre la carta.

Cartes que rep Josep Rull. ACDC.

25 anys fins que es puguin desclassificar?

En cas que siguin cedides als fons històrics de l’Arxiu Nacional, tampoc serà una cosa senzilla procedir a la seva publicació. I és que les normes de Protecció de Dades estableixen que el contingut de la carta és propietat del remitent, fet pel qual caldria contactar amb les dites persones abans de poder fer-les públiques. Una altra via podria ser esperar 25 anys per tal que puguin ser desclassificades com a tal. I tot així, probablement algunes de les cartes més rellevants políticament no seran mai revelades. I és que seria sorprenent, si es revelés la llista de polítics catalans i espanyols que han escrit cartes als presos, malgrat les posicions oficials dels partits polític als quals pertanyen.

A banda d’aquests dubtes jurídics, el seu valor historiogràfic és evident. I així es va detectar des de l’inici. De fet, el Centre Art Santa Mònica ha exposat un recull de cartes rebudes pels presos, en el marc de les exposicions "55 urnes per la llibertat" i "155 fotos per la llibertat", organitzades pel Comitè de Solidaritat Catalana. La mostra es va poder veure fins el passat diumenge, 25 de novembre.

És conegut que a la seu barcelonina d’Òmnium es guarden les cartes que rep el seu president, Jordi Cuixart. Barcelona, de fet, és la ciutat des de la qual s’envien més cartes als presos. La segona ciutat és Terrassa, apunta Meritxell Lluís, entre sorpresa i divertida. "Però no pas al Josep [Rull] en concret, a tots ells!", afegeix. I arriben tant de Catalunya, com de l’Estat, com de l’estranger. "De Brussel·les, de Montreal... de catalans a l’exterior, o directament de ciutadans de l’estranger". També destaca que moltes d’elles arrenquen amb cites literàries, per ajudar a expressar els sentiments, fet que demostra "l’estima a la cultura".

"No mes les llegeixo mai. És com si li mirés el 'whatsapp' o l’'e-mail'"

Unes cartes que, en el seu cas, ella no revisa. "No me les llegeixo, mai. No sé, és com si li mirés el whatsapp o l’e-mail. Respecto la privacitat". Per això, qui les llegeix en diagonal, per extreure les dades de classificació, és la professional que s’encarrega de l'emmagatzematge. El que si que sap és la carta que Josep Rull rep (setmanalment!) de l’escola dels seus fills. Membres del professorat li escriuen per explicar-li com com els hi va als dos nens, les amistats, les notes, les aficions...

Un solidaritat que tant Rull com els seus companys agraeixen immensament. "Les cartes acaronen l’ànima", acostuma a dir el dirigent terrassenc. Mentre que Jordi Sànchez ha comentat en diverses vegades que, per ell, les missives li obren "una finestra al món". Però ara no poden respondre-les tant com voldria. "La meva producció de respostes ha baixat molt", li va confessar Rull a la seva dona fa uns dies, degut a què ara dedica més temps a preparar el judici. Una vista que arrencarà al gener i que decidirà el futur dels presos, exiliats i qui sap si de l’actual legislatura i el mateix Procés.