Público
Público

L'època daurada dels festivals musicals: 'boom' cultural o un mer atractiu turístic?

Arran de la cancel·lació del Doctor Music Festival ha tornat a sorgir la recurrent pregunta sobre si hi ha una bombolla de festivals musicals. Mentre les dades i els experts diuen que la bombolla no existeix, sí que el model de molts festivals que s'està consolidant està cada cop més lligat al turisme amb tot el que això comporta.

Rosalia, durant la seva actuació al Primavera Sound. Fotografia cedida per l'organització del festival

A mitjans de juny el Doctor Music Festival, un dels primers macrofestivals que es van fer a Catalunya a principis dels anys 90, anunciava la seva cancel·lació. La raó que donava el seu director, Neo Sala, era el canvi d'ubicació d'Escalarre al circuit de Montmeló, el que va provocar el retorn de molt dels abonaments. No és el primer cop que això passa. En els darrers anys, diversos festivals han desaparegut de l'agenda musical per diferents raons: PopArb, Summercase, Monegros Desert Festival, SOS Murcia, Marenostrum, són alguns dels exemples. I a partir d'aquí sorgeix una pregunta recurrent: hi ha una bombolla de festivals?

Les dades diuen que almenys en l'àmbit econòmic la bombolla, si existeix, encara es pot continuar inflant una bona estona. Segons l'Anuari de Música en Viu de l'Associació de Promotors Musicals (APM), que representa més de seixanta empreses de promoció de concerts i s'encarrega de més del 80% dels concerts privats, el 2018 l'augment de la facturació a Espanya ha estat del 24,1%. Un rècord de 334 milions d'euros, superant registres anteriors a la crisi i consolidant cinc anys consecutius de creixement.

Pel que fa a l'assistència, un milió més de persones han anat als principals festivals. Al podi del 2018 i podem trobar l'Arenal Sound (Castelló) i el Medusa Sunbeach Festival (València) amb 300.000 persones; i el Mad Cool (Madrid) amb 240.000. Els segueixen el Primavera Sound (Barcelona) amb 220.000, el Vinya Rock (Albacete) amb 210.000, el Rototom Sunsplash i el FIB (Castelló) amb 208.000 i 170.000 respectivament o el Sónar (Barcelona), amb 126.000. L'APM calcula que a Espanya cada any es fan al voltant de 850 festivals i que els deu més rellevants tenen un impacte econòmic de 400,5 milions d'euros. Només Barcelona factura el 21,76% de tot Espanya.

“No hi ha una bombolla de festivals”, afirma rotunda Carolina Rodríguez, vocal de l'APM i directora de Producciones Baltimore, encarregada de diversos festivals, “el que passa és que hi ha molt més públic que va als festivals i s'ha posat de moda una mena de turisme que abans no existia”. Segons la membre de l'APM abans la gent anava als festivals exclusivament per les bandes. Ara ja no. “Ara el festival és una cosa a part, on evidentment la música continua sent la protagonista, però també hi ha altres factors com l'experiència o l'esdeveniment social”.

Xavi Cervantes, periodista del diari Ara i bon coneixedor del món dels festivals a Catalunya ho confirma: “Fins i tot en el moment més dur de la crisi a Catalunya, no va haver-hi una disminució del nombre de festivals”. Per què? Doncs segons Nando Cruz, periodista musical que publica habitualment a El Periódico, “perquè hi ha molt d'interès per part de les marques i de moltes ciutats de tenir festivals. En desapareixen cinc i n'apareixen cinc més.”

El model de festival

Què passa amb els festivals, llavors? Dues de les principals multinacionals de la contractació en l'àmbit internacional són Live Nation i AEG Live. Només a Gran Bretanya Live Nation controla el 26% dels festivals de més de 5.000 persones, fent més de 35.000 concerts i 100 festivals a tot el món, entre ells els més importants a escala mediàtica com Lolapalooza o Rock in Rio. AMG per la seva banda és propietari del festival de festivals, el Coachella, o del mític New Orleans Jazz & Heritage Festival.

A la vegada Live Nation és propietària de Ticketmaster, la companyia d'entrades més gran del món, i gestiona la carrera musical de més de 500 artistes. Tot això ha empès recentment a l'Associació de Festivals Independents de Gran Bretanya a denunciar el fet que empreses com Live Nation o AEG Live s'estiguin quedant amb tots els artistes de l'àmbit global, impedint, per exemple, que nous artistes puguin actuar en altres festivals a través de contractes d’exclusivitat.

A Catalunya, Xàfec, la Xarxa de Festivals de Catalunya, que agrupa sota un mateix sostre els festivals, fires i mostres de petit i mitjà format, detecta una dinàmica semblant: “Globalitzar el sector musical no deixa de fer que projectes com els festivals de la nostra associació hagin de lluitar amb les grans promotores”, afirma Maria Faura, una de les seves integrants. “Moltes vegades els grans festivals acaben programant els mateixos artistes i gestionant les seves pròpies propostes, limitant l'oferta”, el que fa que festivals més petits i locals, com els que integren Xàfec, hagin de lluitar “per intentar buscar la nostra identitat i sentit en la programació, construint propostes originals que marquin valor al costat d'aquestes grans marques”.

Això s'ha pogut veure recentment amb la venda de part d'alguns dels grans festivals de Catalunya a grans corporacions internacionals o fons d'inversió. El Doctor Music a l'empresa alemanya Eventim, el Sónar a l'empresa nord-americana Superstruc Entertaiment i el Primavera Sound al fons d'inversió dels EUA The Yucaipa Companies.

Xavi Cervantes, apunta també en aquesta direcció i creu que el problema és el model de festival: “En els pròxims anys veurem com cada vegada els festivals seran més iguals entre ells, tant a nivell de model com a nivell de cartell”. “El model econòmic dels promotors musicals ha canviat els darrers anys” i preval el control de totes les facetes de la carrera de l'artista, assegura, “i això a la llarga no sé si serà molt profitós”, perquè determinats artistes “seran molt ben tractats però hi haurà poques opcions per la resta”, per tant el públic “es cansarà d'anar a festivals on sempre toquen els mateixos grups”. Les conseqüències de la compra de festivals per part de grans multinacionals i fons d'inversió, segons Cervantes, serà que “en la mesura que els propietaris d'aquests fons volen rendibilitat faran que els festivals apostin per grans artistes on el benefici és més alt” i això “perjudicarà els festivals”.

Turisme musical

La fira internacional de turisme Fitur ha incorporat recentment una secció dedicada exclusivament a festivals musicals. Un reflex dels temps que corren i de com la indústria del turisme veu aquest model de festival musical com una part important del seu negoci. La mateixa APM, en la presentació de l'Anuari de Música en Viu, posava com a un dels objectius prioritaris pressionar les administracions públiques perquè “es reconegui no només el caràcter social i cultural de la música, sinó també a nivell econòmic i industrial”. Per Carolina Rodríguez és simplement reconèixer el que ja està passant i que hi hagi més suport per part de les administracions, “que és el que passa a la majoria de països des de fa temps, per així reconèixer l'impacte econòmic positiu que tenen els festivals en les ciutats com una part del turisme”.

Per tant, estan dirigits cap al turisme els festivals? Per Nando Cruz està clar que sí. “Ja no estan encarats cap al públic local, sinó a la gent que ve de fora a fer turisme musical” i el que passa amb això és que si vols un festival per públic estranger “acabes portant grups que els interessen al públic de fora”, afirma. Malgrat que els festivals haurien de tenir un impacte positiu a la ciutat, “i em consta que això és una lluita que tenen molts programadors”, diu Cervantes, “el problema és el mateix, un model de festival que ja no està dirigit a la gent de Barcelona, sinó als turistes”. Però per la vocal de l'APM, no és que estiguin dirigits cap als turistes, sinó que estan dirigits en atreure públic. “Nosaltres volem gent que vingui al festival, però això de forma inherent produeix visites a les ciutats que acaben sent un nou turisme, el turisme musical”.

Com influeix això als cartells dels festivals? “No és que tinguin més o menys interès en la música o el negoci”, sinó que en ser festivals que estan dirigits per gent de fora, “estan pensats per ells i no pel teixit musical local”, recalca Nando Cruz. “El Primavera Sound i el Sonar no s'han venut percentatges molt importants de les seves empreses per poder tenir Young Beef o Dellafuente”.

Carolina Rodríguez però, afirma que no es concep el cartell pensant en el turisme musical. Per ella els festivals neixen amb uns principis musicals, “independentment del turisme musical”. “En tot cas això ve després” diu, “quan el festival ja ha crescut i s'ha consolidat”. “El principal objectiu no és anar a buscar el turista, el principal objectiu és fer un festival sostenible econòmicament, i segons el promotor, una aposta musical d'un estil o d'un altre”. Nando Cruz però, dubte que això sigui així i que hi hagi un retorn al teixit musical de la ciutat: “No està demostrat” afirma. En tot cas, “tenen impacte en el turisme, però en la cultura en absolut”, acaba rotund.