Entrevista a Hector Sánchez"L'esquerra catalana necessita un espai de diàleg i discussió per tornar a situar una alternativa a l'horitzó"

La Festa Realitat, que aquest dissabte va celebrar a Nou Barris el setmanari i òrgan d'expressió de Comunistes de Catalunya, va ser l'escenari escollit en què el secretari general de la formació, Hector Sánchez, va llançar la proposta de realitzar una trobada entre els diferents actors de l'esquerra catalana i més enllà per poder discutir en termes estratègics i buscar objectius comuns.   

En definitiva, per asseure's a parlar, compartir diagnòstics, confrontar idees i, en les seves paraules, "tornar a situar una alternativa a l'horitzó", que passaria per una "República catalana" que hauria de de ser una "república democràtica de tots els drets".

Aprofitem la proposta per entrevistar Sánchez, en una conversa en què desenvolupa a fons la iniciativa, analitza l'actual context polític i social -marcat per l'ascens global de l'extrema dreta- i defensa la necessitat de posar-se primer d'acord a Catalunya sobre cap a on anar per després plantejar-se aliances amb forces d'arreu de l'Estat.

Comunistes heu anunciat la convocatòria d'una trobada de l'esquerra política i social. Qui hi hauria de participar i quan es farà?      

Sí, hem llançat una proposta de trobada, un emplaçament al conjunt de l'esquerra política i social de Catalunya, però també dels territoris de parla catalana i, fins i tot, a la d'altres pobles de l'Estat espanyol. La idea és fer-la a la primavera. El nostre plantejament és que hi ha de participar tothom qui vulgui, que ha de ser una convocatòria el més àmplia possible i, al mateix temps, també pensem que hi han de participar especialment els partits polítics i les organitzacions. I, per tant, les persones que han sigut escollides, les que ostenten responsabilitats en aquestes organitzacions, perquè del que es tracta és de poder discutir en termes estratègics en profunditat i que aquest debat tingui una translació fidedigna i orgànica que després rendeixi comptes en cadascun d'aquests partits i organitzacions.      

Ha de servir per començar a abordar una estratègia comuna d'aquests diversos espais?      

En un primer pas, ha de servir per poder posar sobre la taula la valoració i l'anàlisi de cadascú respecte del cicle polític passat, respecte a la situació en què ens trobem i abordar el debat estratègic. No sé si parlaria ara d'abordar una estratègia comuna, però sí com a mínim posar sobre la taula les discrepàncies estratègiques que hi pugui haver. I buscar, sobretot, objectius comuns. Sobretot, per tenir la capacitat de dibuixar un projecte comú del país.

Hem de tenir la capacitat de dibuixar un projecte comú del país

En aquest cas, des de la perspectiva de Comunistes, per on haurien de passar aquests objectius comuns?      

En primer lloc, creiem que s'ha de prendre bona nota de la situació d'extraordinari risc i complexitat en què ens trobem, en què l'extrema dreta està avançant de manera alarmant arreu del món, també a Europa. La quarta economia d'Europa, Itàlia, està governada per l'extrema dreta, amb Meloni, i les tres primeres economies europees, Alemanya, Gran Bretanya i França, es troben en una crisi política molt important, amb uns governs contra les cordes, i amb l'extrema dreta com a primera força a les enquestes i amb possibilitats serioses d'arribar al govern aviat.   

Això és una realitat que també pot produir-se a Espanya en els propers mesos, en els propers anys. A Catalunya fa temps que tenim la realitat de Vox, i totes les enquestes apunten que Aliança Catalana irromprà de manera dramàtica en el proper cicle electoral. Això canviarà totalment el mapa polític, i també l'agenda política i en quins termes es produeix el debat i la confrontació política a Catalunya.

 L'esquerra es troba en una situació de desànim, de desorientació estratègica, i amb una base social molt desmobilitzada  

Avancem cap a un escenari en què hi haurà tres camps polítics, a diferència del que ha succeït fins ara: el camp de l'extrema dreta, perquè Vox i Aliança Catalana tenen les seves diferències, però al final estan mateix camp polític; un altre camp que podríem dir el neoliberal, també amb les seves diferències sobretot pel que fa a la qüestió nacional i on hi podríem ubicar sobretot Junts i el PSC; i després el camp polític de l'esquerra, que es troba en una situació de desànim, de desorientació estratègica, i amb una base social molt desmobilitzada.

Aquí és on hem de situar-nos, i amb aquesta necessitat que l'esquerra es rearmi i es doti d'un projecte que sigui capaç de confrontar i d'oferir alternatives al projecte neoliberal, que està caduc i s'acaba. Ara mateix qui ofereix respostes simples a problemes molt complexos és l'extrema dreta. I hem de tenir la capacitat de tornar a situar a l'horitzó una idea de país, un projecte de transformació, el que hem anomenat per exemple la República Catalana. Després evidentment tothom la pot concebre d'una manera diferent, però parlem d'una república democràtica, de tots els drets, d'un procés constituent per avançar cap a aquesta república que sigui bàsicament un procés de consecució col·lectiva de drets. I per això fa falta un espai de diàleg, de confrontació d'idees, de discussió en termes estratègics per tornar a situar una alternativa a l'horitzó.

Pel que dius, entenc que no es tracta de quedar-se només en una fase de resistència, sinó d'intentar donar-li la volta passant a l'ofensiva i plantejant batalla per l'hegemonia política que ara mateix sembla anar cap a l'altra banda?      

Exacte, i a més una batalla que s'ha de situar en termes estratègics i no perdre's en debats respecte el curtterminisme dels cicles electorals i de com ho fem perquè a les properes eleccions la patacada sigui més petita. No, del que es tracta precisament és de situar aquesta disputa per l'hegemonia i aquesta disputa per ser capaços d'avançar en construir una societat millor i ser capaços d'oferir una proposta al conjunt de la ciutadania perquè vegi esperança i el camí per avançar cap a aquesta construcció d'una república. Perquè al final és l'única manera de frenar aquesta deriva autoritària, d'extrema dreta, amb la qual ens trobem no només a Catalunya sinó a tot el món.      

Hem d'oferir esperança al conjunt de la ciutadania perquè és l'única manera de frenar la deriva autoritària

Qüestions concretes com el dret a l'habitatge, l'oposició a l'aeroport i la defensa de mesures més fermes per abordar el canvi climàtic, o la solidaritat amb Palestina i el rebuig al genocidi a Gaza poden servir com a bases per dibuixar una entesa més àmplia, perquè ara mateix ja hi compartiu les mateixes posicions?      

Sí, de manera clara. A més, moltes vegades quan s'han fet trobades d'aquest estil s'ha centrat la qüestió en el programa. Crec que el cicle anterior, el del 15-M i de l'1 d'octubre, ja ens ha dotat d'un cert programa en comú, s'ha avançat. És veritat que el cicle ha acabat amb derrota, no s'han aconseguit tot un seguit d'objectius que es plantejaven a l'inici, però sí que ha deixat un pòsit cultural que és molt important. En algunes qüestions s'ha avançat moltíssim, per exemple, respecte al dret a l'habitatge, respecte a qüestions com una renda bàsica universal, que fa 15 anys era una proposta molt minoritària i ara és una proposta que ha anat assentant-se, i hi ha tot un seguit de qüestions que estan al dia, com la qüestió palestina.  

 Una qüestió fonamental és com situem un horitzó compartit 

Tot això són elements que clarifiquen, que formen part d'aquest debat i de com ens ubiquem respecte al món i en quins termes es produirà la batalla política en els propers anys, que serà molt diferent a com s'ha produït fins ara. Evidentment aquí hi ha una qüestió fonamental a abordar amb aquesta trobada, que és com situem un horitzó compartit amb el que arribarà, un horitzó en comú, uns mínims comuns denominadors de com ha de ser aquesta república democràtica, aquesta república catalana que imaginem. I després, molt probablement, cadascú tindrà al cap un destí concret final. La qüestió és que hi ha un camí molt llarg per recórrer en aquesta lluita i creiem que una bona part l'hem de fer conjuntament les esquerres.

No sé si un dels elements fonamentals en aquesta batalla per l'hegemonia és posar de nou molt el focus en el model econòmic, en el capitalisme, i plantejar-hi alternatives. No perquè hagi desaparegut, sinó perquè se'n parla menys que fa uns anys.      

Totalment. Abans caracteritzava que dels tres camps polítics un és el de l'extrema dreta, l'altre és el del neoliberalisme i l'altre és el de l'esquerra. Aquí pot haver-hi una discussió i a vegades des de l'esquerra ens perdem una mica amb els debats de qui és neoliberal i qui no ho és i qui té l'etiqueta d'esquerra autèntica i qui no. Crec que en aquest debat correm el risc que des de l'esquerra posem l'accent en allò que ens separa i no en allò que compartim, però és evident que el debat respecte al neoliberalisme és una qüestió central pel model de país. De quina república estem parlant, de quin model econòmic estem parlant i cap a on avancem.  

És evident que en la situació en què ens trobem no es pot plantejar una ampliació de l'aeroport del Prat, ni es pot plantejar un model econòmic que es desenvolupi en base a la sobreexplotació del turisme, la totxana i la construcció i seguir un determinat model que al final comparteixen Junts i el PSC. El que s'ha anomenat la sociovergència i és una manera d'entendre Catalunya i entendre la societat i com ens hem de desenvolupar. Entenem que hi ha un model alternatiu i que hi ha moltíssims punts en comú per part de l'esquerra.

Després, evidentment, alguns tenim plantejaments i anticapitalistes d'arrel molt més socialista i altres de socialdemocràcia avançada. Però aquí és on hi ha aquest espai per arribar al mínim comú denominador de construir un projecte de república democràtica que garanteixi tots els drets polítics, socials, econòmics i culturals al conjunt de la ciutadania de Catalunya. I s'ha de basar en un nou model productiu, canviar el focus i posar la vida al centre. Això a vegades sembla el titular senzill, però vol dir tota una sèrie de qüestions a desenvolupar, com la renda bàsica universal, un model de desenvolupament que es basi no en la competitivitat en base a salaris baixos, el turisme i la totxana, sinó en una aposta per a un altre tipus d'economia, pel valor afegit, per l'economia circular, per l'economia social i sostenible amb el medi ambient i amb la vida...

Organitzar una trobada pot servir per tancar ferides i refer ponts entre espais?      

Està clar. La qüestió és trobar-se, no per tancar ferides en si, sinó per començar a fer una anàlisi compartida de què ens ha passat. I aprendre d'aquelles coses que s'han fet bé per fer-les millor la propera vegada, i aprendre d'aquelles coses que no s'han fet bé per no repetir-les en futures ocasions. Però primer caldrà un diagnòstic compartit del darrer cicle i de com s'avança, perquè això encara no s'ha fet. I si no hi ha primer un diagnòstic compartit de com hem arribat fins aquí, és molt difícil posar-se d'acord en com continuarem d'aquí cap endavant.

Si no hi ha primer un diagnòstic compartit de com hem arribat fins aquí, és molt difícil posar-se d'acord en com continuar

Una trobada d'aquest tipus dona pel que dona. La voluntat és que sigui un espai que vagi més enllà i tingui una certa continuïtat?      

Aquesta hauria de ser la conclusió lògica, sí. Una primera trobada té els seus límits i servirà pel que servirà. Hi ha d'haver una part de diagnòstic, i potser no de diagnòstic compartit, però sí de poder compartir diagnòstics del que ha passat, i també de situar aquesta perspectiva del debat estratègic, que també ha de servir per posar sobre la taula les discrepàncies, els dubtes i els matisos que hi puguin haver sobre com s'avança i quin ha de ser el plantejament estratègic a futur. Però evidentment és necessari que hi hagi una continuïtat, que hi hagi un espai que sigui formal i que sigui recurrent per poder anar fent aquesta tasca i poder anar avançant.       

Hi ha persones d'aquests espais, com Joan Tardà o, amb matisos diversos, Gerardo Pisarello, que s'han pronunciat a favor de les fórmules del front d'esquerres o front popular. Escoltant-te, entenc que això, en el cas que s'hi arribés, ho veus com una estació molt llunyana i que primer cal aquest procés de trobada i diàleg?      

La qüestió aquí és que a vegades s'aborden aquests debats des d'un plantejament de "cal unitat". D'acord, però la unitat per fer què? Si estem parlant que no hem estat capaces encara de fer un diagnòstic compartit del que ha estat el darrer cicle i que no hi ha tampoc una perspectiva estratègica molt clara de com es pot avançar, clarament em sembla que és precipitat parlar d'artefactes electorals o de plantejaments d'aquest estil. Sobretot també perquè del que estem parlant és un debat en termes estratègics, no electorals. Moltes vegades el que passa és que les urgències electorals i els ritmes que marca la política institucional fan que l'urgent no deixa de abordar el que és important. Si hem de fer un debat en termes estratègics fa falta situar aquest horitzó en el mitjà i llarg termini i poder fer-lo amb un punt de pausa sense les urgències que dicten les properes eleccions. Per tant, creiem que ara mateix situar el pes del debat en què s'ha de fer a nivell electoral no ajuda, ni és excessivament útil.      

 Em sembla precipitat parlar d'artefactes electorals  

Una organització com Comunistes, petita i que segurament no és percebuda com a competidor electoral per a la resta de partits que podrien participar en aquesta trobada, ho pot tenir més fàcil per exercir un paper catalitzador o impulsor dels debats?      

No volem ser només un catalitzador o un impulsor dels debats, però és cert que aquest fet de no representar una amenaça en termes electorals és el que ens permet fer aquest emplaçament, poder situar la proposta sobre la taula i tenir capacitat d'asseure una part significativa del conjunt de l'esquerra a Catalunya en la mateixa taula per poder iniciar el debat.      

Com a organització teniu un acord de coordinació estratègica amb Esquerra i hi teniu certs acords electorals. Aquesta mateixa setmana el seu president, Oriol Junqueras, ha anunciat la intenció de tornar a ser candidat a les eleccions al Parlament i ha defensat la necessitat d'una "entesa nacional" per defensar la democràcia i l'estat del benestar. Aquesta música us sona més o menys interessant i pot encaixar amb la idea de definir estratègies comunes?      

Crec que aquí el més important és que definim de quin tipus de pacte nacional estem parlant exactament. Una altra vegada torno a aquests tres camps polítics que s'estan obrint, i crec que és imprescindible primer que des de l'esquerra ens posem d'acord i que hi hagi una coordinació estratègica per poder abordar després com es construeixen i com s'articulen i des d'on majories socials per poder avançar en aquests pactes nacionals en clau de país. Estem totalment convençudes que és necessari que l'esquerra es rearmi i que l'esquerra pugui abordar des d'una posició de força debats cap al PSC i cap a Junts. Perquè si no serà impossible de poder avançar des d'una perspectiva d'esquerres, des d'una perspectiva de transformació i també des d'una perspectiva de construcció nacional.      

És imprescindible primer que ens posem d'acord per després abordar la construcció de majories socials

Tot i que plantegis situar aquests debats al marge de la batalla electoral, un mal resultat de les esquerres a la següent cita, que teòricament són les municipals del 2027, pot dificultar l'articulació d'estratègies comunes?      

En primer lloc diria que no existeix una independència d'uns processos respecte als altres, el que s'ha de fer és un debat sense estar subordinat a les lògiques institucionals ni els ritmes electorals. Malauradament, crec que al proper cicle electoral tindrem males notícies, sobretot pel creixement de l'extrema dreta, que serà extraordinàriament alarmant i d'això encara no se n'ha pres prou consciència. Si el conjunt de l'esquerra té pitjors resultats en el proper cicle crec que això ens pot fer prendre més consciència de la necessitat de posar-nos d'acord i de la necessitat d'arribar a punts de trobada i de col·laboració, perquè si no cada vegada serà més difícil.   

 La necessitat de coordinació estratègica i d'entesa del conjunt de les esquerres cada vegada serà més evident

Ens trobem aquí amb un risc molt important, que és el del "quan pitjor, millor", aquesta idea que si l'extrema dreta puja molt llavors sí que la gent reaccionarà de veritat i avançarem molt des de l'esquerra de veritat. Però la realitat és que en el cas d'Itàlia això no ha sigut així, hi governa l'extrema dreta i l'esquerra es troba en una situació extraordinàriament complicada. Aquesta necessitat de posar-nos d'acord, de coordinació estratègica i d'entesa del conjunt de les esquerres cada vegada serà més evident. I esperem que puguem començar i situar-nos en un horitzó de construcció i d'esperança el més aviat possible, perquè si no ho haurem de fer en pitjors condicions i quan aquesta explosió de l'extrema dreta sigui una realitat.

Malgrat que el context sigui complicat, pot semblar que comença a reactivar-se una certa mobilització social, si vols per qüestions concretes. Per exemple, el darrer any hem tingut dues grans mobilitzacions per l'habitatge a Barcelona i aquest mateix cap de setmana una altra en solidaritat amb Palestina i en contra del genocidi.       

Sí, sense cap mena de dubte. Estem assistint a un procés una vegada més en què la ciutadania desborda el que han sigut les estructures clàssiques i la dinàmica dels partits pel que fa a la mobilització, per exemple, de manera molt clara amb la qüestió palestina i contra el genocidi. És obvi que hi ha una necessitat, que la situació ha canviat i el genocidi a Palestina ho marca de manera molt clara. Però s'ha acabat una etapa no només a Catalunya pel que fa al cicle polític del 15-M i l'1 d'octubre, s'ha acabat una etapa si em permets de com s'ha organitzat el capitalisme a nivell global durant els darrers 40 o 50 anys, el que ha sigut la globalització neoliberal.   

 S'ha acabat una etapa de com s'ha organitzat el capitalisme a nivell global durant els darrers 40 o 50 anys

Entrem en una nova etapa. I cada vegada que hi ha hagut una reestructuració, un canvi de fase d'acumulació de capital a nivell mundial, s'ha entrat en una etapa d'inestabilitat i de guerres en què sectors sencers de l'economia han sigut descartats i en què hi ha hagut moltíssim patiment i s'han perdut molts drets, etc. Des de l'esquerra no podem estar perdent el temps amb discussions de política petita i de les nostres diferències i els accents, perquè hi ha uns reptes enormes per abordar i s'ha d'estar a l'alçada i ser generosos per poder-hi fer front.

Ja per acabar, no sé si potser en una segona fase la voluntat seria obrir aquest debat a representants de les esquerres estatals?      

Sí, crec que nosaltres fem un plantejament sobretot molt centrat en les necessitats de Catalunya i de la seva classe treballadora avui dia i fem un emplaçament al conjunt de la seva esquerra perquè ens fa falta aquest espai per poder començar a posar fil a l'agulla. Però és obvi que també hi ha reptes i amenaces que tenim en comú amb el conjunt de territoris de parla catalana, per exemple la defensa de la llengua, i tot un seguit de qüestions en què necessitem una coordinació molt més estreta de la que tenim avui dia.   

 En el procés de deconstrucció de l'Estat espanyol ens fa falta construir aliances  

Després, evidentment tenim molt bones relacions i ja existeix una coordinació política amb Euskal Herria, amb Galícia, etc. Però està clar que perquè Catalunya pugui avançar en drets socials, en drets nacionals i en la construcció d'aquesta república catalana és necessari deconstruir l'Estat espanyol. I per deconstruir l'Estat espanyol una de les lliçons que vam aprendre l'1 d'octubre és que nosaltres sols no tenim prou força. Per tant, en aquest procés de deconstrucció de l'Estat espanyol ens fa falta construir aliances. Però crec que primer és necessari posar-nos d'acord a Catalunya sobre cap on anem i quin és el nostre horitzó, per després poder coordinar estratègies amb altres forces d'arreu de l'Estat.