Tot i tractar-se d'un combustible fòssil, l'Estat espanyol no ha deixat de promoure el gas natural els darrers anys. Ho ha fet, sobretot, sobreestimant-ne la demanda de consum, amb una previsió clarament esbiaixada a l'alça que ha servit per justificar la construcció de noves infraestructures gasístiques. A la pràctica, aquestes instal·lacions s'han convertit en un negoci segur per als seus promotors encara que el seu ús no sigui estrictament necessari tenint en compte el consum real de gas natural a l'Estat. Aquesta és una de les principals conclusions de l'informe "Quin paper juguen les grans ciutats en el consum de gas natural a l'Estat espanyol?", elaborat per l'Observatori del Deute en la Globalització (ODG). El treball també posa de manifest que només el 14% del consum de gas a l'Estat correspon a l'ús residencial i, en aquest àmbit, prop del 40% es concentra a les ciutats de Madrid i Barcelona.

L'ODG destaca que el principal component del gas natural és el metà, un "gas amb efecte hivernacle", com també ho és el CO2 -també present aquest combustible fòssil-, que té una permanència a l'atmosfera d'uns 12 anys i contribueix a l'escalfament global. Malgrat aquestes característiques, la Unió Europea considera el gas un "combustible de transició", que "permetrà fer front a les intermitències amb les que compten les energies renovables actualment". Bona part dels països de la UE tenen un gran consum de gas, si bé amb l'excepció dels Països Baixos no n'hi ha cap que tingui reserves, de manera que el gruix del consum prové de la importació. Per fer-la possible, s'han construït infraestructures com gasoductes o plantes d'importació de vaixell, sovint amb un enorme inversió pública. Per exemple, per reduir la dependència del gas rus -que actualment representa el 30% del que es consumeix a la UE-, s'està construint el Southern Gas Corridor (SGC), una xarxa de grans gasoductes de més de 3.500 km de longitud que vol connectar l'Azerbaidjan amb Itàlia. El cost del projecte supera els 40.000 milions d'euros, en part finançats pel Banc Europeu d'Inversions (BEI) i el Banc Europeu de Reconstrucció i Desenvoupament (BERD).

En el cas de l'Estat espanyol, l'informe destaca que "juga un paper geopolític estratègic degut a la seva proximitat amb el continent africà". Actualment l’Estat compta amb sis gasoductes transfronterers: dos importen gas des d’Algèria, dos permeten la interconnexió amb Portugal i els altres dos amb França. I tot i que el 100% del gas que es consumeix a l'Estat prové de la importació -amb Algèria, amb molta diferència, com a principal país d'origen, seguit de Nigèria i el Qatar-, la realitat és que sempre n'arriba més del que realment se'n necessita, perquè una part s'acaba destinant a la reexportació, sobretot a Portugal i França a través dels gasoductes que els connecten amb l'Estat. L'ODG subratlla que darrere la reexportació hi ha tant la caiguda del consum intern com una "planificació estratègica que ha sobreestimat la demanda futura".

Les planificacions estratègiques corresponen a la Secretaria d'Estat d'Energia i les dues darreres (2005-2011 i 2008-2016) i la que es troba vigent (2012-2020) "podrien apuntar a què no hi ha hagut un procés de revisió sobre els errors comesos" en les anteriors. Ras i curt, el consum real de gas natural ha estat molt per sota del consum planificat. I quines conseqüències té això? Doncs que amb una planificació a l'alça s'estimula la construcció de noves infraestructures gasístiques, com gasoductes, plantes d’importació de gas via vaixell i magatzems subterranis. A més a més, l'ODG denuncia que aquest tipus d'instal·lacions "parteixen d'un sistema de planificació vinculant, que per a aquelles incloses en la planificació, s’assegura als seus promotors la rendibilitat i recuperació de les inversions realitzades amb independència de l'ús de les instal·lacions".

El record del Castor

A la pràctica, "això incentiva als promotors a construir les infraestructures encara que no siguin necessàries per errors de planificació, ja que els riscos derivats de l’evolució de la demanda són traslladats al consumidor", conclou l'informe. Un exemple flagrant -que no apareix a l'informe però que coneix tothom- és el fallit magatzem de gas Castor, que després de provocar diversos terratrèmols davant la costa de Vinarós i Alcanar mai va entrar en funcionament, però això no va impedir que la seva promotora, Escal UGS -una filial del grup ACS-, cobrés íntegrament per una instal·lació inservible que pagaran els consumidors les properes dècades a través del rebut del gas. A l'hora d'incentivar la construcció de noves infraestructures gasístiques hi tenen un paper cabdal les empreses del sector, que agrupades sota l'Associació Espanyola del Gas (Sedigas) pressionen perquè l'administració atengui els seus desitjos.

Per tot plegat, l'ODG recomana que, entre d'altres, qüestions s'avaluï "l’impacte climàtic real del gas i la necessitat de construir noves infraestructures gasístiques, tenint en compte la resiliència de la xarxa europea existent i el seu baix grau d’utilització", a més de "reconsiderar la metodologia empleada per realitzar les planificacions estratègiques, per part de l’Estat espanyol, i les condicions sobre les quals s’han construït les infraestructures gasístiques incloses en aquestes". Amb el model actual, queda clar que són les grans empreses del sector -i les constructores- les que, un cop més, hi guanyen i que els seus interessos passen clarament per davant dels interessos de la ciutadania.