Tancades, aïllades i sense drets, per a les treballadores de la llar la pandèmia ha significat encara més explotació en un sector que ja estava molt precaritzat. "Estem sotmeses a una invisibilitat i precarietat tremendes que durant la pandèmia simplement han estat exterioritzades", afirma Rocío Echeverría, treballadora de la llar i impulsora del Col·lectiu Micaela, del Maresme.

La Julia –nom fictici– és treballadora de la llar en diferents cases, on neteja i cuida a persones grans. Feia dos anys que cuidava diàriament a un home, que vivia amb la dona i el fill, que no se'n podien fer càrrec. D'un dia per a l'altre, la dona va morir. La Julia no sabia per què fins que uns veïns li van dir que havia mort de coronavirus: tota la família s'havia contagiat i no li havien dit res, encara que ella anava a la casa diàriament. "No em van dir res; el més fàcil va ser callar", explica en conversa amb Públic.

El fill l'està trucant perquè torni, però ella ho ha descartat. "No vull saber-ne res més". Al saber la situació, va demanar fer-se una PCR i va donar positiu. Encara que era asimptomàtica, això li va fer saltar totes les alarmes, perquè treballa amb més persones grans. De totes elles, una senyora de 95 anys va donar positiu. "Si no m'ho arriben a dir, jo segueixo, carregant-me a no sé quantes persones més. Vaig tenir molta por", explica. La Julia prenia totes les precaucions sanitàries, amb els materials de protecció, com mascaretes, guants i bata impermeable, tots costejats de la seva pròpia butxaca, però això no va evitar el contagi en tractar-se d'una professió que requereix un contacte molt estret.

Segons l'estudi de seroprevalència dut a terme a nivell estatal, les cuidadores a domicili són el segon col·lectiu professional que més s'ha contagiat –un 16,3%–, només per darrere dels sanitaris –un 16,6%–. Les segueixen les treballadores dedicades a les tasques de neteja, amb un 13,9%. En el conjunt de la població la incidència és del 9,9%.

Més enllà de l'ensurt, per a la Julia donar positiu va significar deixar de treballar i de cobrar. No té papers i treballa en negre, per hores. Això implica que no té dret a la baixa o a altres tipus de subsidis. "És la via que ens toca a nosaltres, els que som il·legals", afirma. Li queda un any per a poder obtenir el permís de residència. La situació li ha suposat estrès i patiment psicològic. "Una es veu perjudicada laboralment perquè no té drets", explica. En cap cas s'ha plantejat denunciar, perquè li fa por que tingui conseqüències. "No sóc d'aquí, sóc il·legal. Per què buscar-me problemes? Em deportaran!". La solució passa per "no tornar a aquesta casa i passar pàgina", apunta.

"Fa anys que el treball de cures és el més precaritzat i explotat, i amb la pandèmia aquestes coses s'han incrementat", afirma Isabel Valle, membre de l'associació Dones Unides Entre Terres. Actualment a Espanya hi ha unes 580.000 treballadores de la llar, segons l'última Enquesta de Població Activa (EPA), de les quals menys de 400.000 estan donades d'alta en la Seguretat Social. Una de cada tres treballa en l'economia submergida.

Més enllà d'això, la pandèmia també ha tingut impacte en la desocupació de les treballadores de la llar. Segons una enquesta de l'associació de Valle, de les 107 treballadores preguntades, un 20% havia perdut el contracte arran de la pandèmia. Tan sols un 24% va declarar mantenir el contracte amb les mateixes hores i sou, mentre que més del 40% havien estat acomiadades d'almenys un treball per culpa del coronavirus.

Les internes, les més afectades

Les treballadores internes, que representen pràcticament la meitat de les treballadores de la llar, segons el sector, són les que s'han vist més afectades per la situació. "Hi ha noies que s'han quedat tancades tres o quatre mesos perquè cuidaven persones grans i no podien sortir", explica Valle.

És el que li va passar a la Martina –nom fictici–, que havia arribat a Catalunya amb prou feines un mes abans del confinament. Necessitava trobar feina amb urgència i va acceptar una oferta per a estar d'interna –vivint al domicili laboral– cuidant a una senyora de 96 anys, que vivia amb el fill. A l'inici del confinament, li van dir que no podia sortir de casa els caps de setmana. "La senyora em va dir que si sortia no tornaria a entrar". Ella va reclamar que, si no podia sortir, li paguessin també els caps de setmana, perquè treballava igual. Però la família s'hi va negar, dient que ja li pagaven el sostre i el menjar. Durant dos mesos, fins el maig, no va poder sortir cap dia. Cobrava 600 euros al mes. A més, relata com el fill de la senyora l'assetjava sexualment i també la insultava: "Em va dir que els migrants som merda i no servim per a res. Jo sóc microbiòloga".

La Martina creu que la irregularitat administrativa les posa en una posició vulnerable que fa que els ocupadors se n'aprofitin: "La documentació compta molt en la manera en què ens tracten". A més, la pandèmia ha afegit un esglaó a aquesta precarietat. "La nostra irregularitat ens fa patir i treballar de manera abrupta. Hem d'acceptar les regles que ens imposen, no hi ha una altra opció", diu.

"Quin ocupador no se n'aprofita? Si no tens papers, et paguen menys", denuncia Valle. Rocío Echeverría, del Col·lectiu Micaela, coincideix i afegeix: "No només en pandèmia; se'ns vulnera, agredeix i violenta des de sempre". Valle és categòrica: "No tenir papers no significa no tenir drets". Echeverría apunta al fet que les internes es veuen obligades a treballar "sense descans". "No poden accedir a cap dret, es veuen sotmeses al que les famílies ofereixen, i això és una cosa que no es vol veure, ni tocar, ni visibilitzar". Sobre si els dos casos exposats en aquest text són excepcionals, Echeverría sentencia: "Hi ha hagut milers de casos".

L'activista assenyala que, a causa de la Llei d'Estrangeria, els ocupadors no poden fer contracte a una persona en situació irregular. "Moltes famílies s'aprofiten d'això per a no reconèixer-nos drets bàsics, i a les dones les impulsa a la precarietat i a la submissió i a acceptar condicions esclavitzants". Echeverría està en situació regular, però només té contractes verbals amb les cases on treballa. Ara està en tres, però abans de la pandèmia eren cinc. "Sóc una de les dones precaritzades; no puc accedir a cap mena d'ajuda. I això no es reflecteix en cap estadística", critica.

Precisament, una de les reivindicacions del Col·lectiu Micaela és que les institucions censin a les treballadores de la llar per a "saber la realitat i com millorar-la". "Volem unes estadístiques reals", afirma Echeverría, que reitera que el col·lectiu pretén "acabar amb les polítiques asistencialistes" i lluitar per "una política de drets reals i coherents, d'acord amb allò que la societat necessita".