L'orgia diplomàtica de Barcelona

Relacions perilloses amb el narcotràfic, passat ultradretà, negocis sospitosos, nepotisme... Podríem estar parlant de molts dels polítics que han saltat a les pàgines dels diaris en els darrers anys en diferents casos de corrupció o presumpta corrupció. Però en realitat ens referim al molt desconegut món de la diplomàcia amb seu a Barcelona. Un món que ha investigat el periodista Rafa Burgos en un llibre amb un títol ja d'entrada provocador: L'orgia diplomàtica. Ambaixadors i cònsols al descobert (Pol·len Edicions), que es va presentar aquest dimarts a la capital catalana.

Barcelona és la tercera ciutat del món no capital d'Estat amb més consolats, 94, només per darrere de Nova York i Hong Kong. Una dada que s'explica per la importància comercial i estratègica de la ciutat. I que, de pas, possibilita que, entre tanta presència diplomàtica, hi hagi tot un entramat de complexes relacions, no sempre del tot clares, en un món que és qualsevol cosa excepte transparent.

En el seu llibre, Burgos fa un recorregut pels cognoms -alguns, més que coneguts: Sumarroca, Gaspart, Trias de Bes, Daurella...- que formen part de la vida diplomàtica a Barcelona. Un recorregut que és literal en la presentació de l'obra als mitjans: en autocar, amb l'autor exercint la seva altra professió -també és guia turístic- i comentant les sorprenents històries amagades rere cada seu consolar en un 'tour' pel centre i els barris alts de la ciutat

Tot comença amb el Kazakhstan

"A la vostra esquerra, veieu una bandera blava? És el consolat del Kazakhstan", explica Burgos als peculiars 'turistes' que l'acompanyen en la presentació. I relata com va ser precisament aquesta república centreasiàtica -i democràticament dubtosa- el detonant del seu llibre. Passant per Santa Coloma de Gramenet.

L'autor rememora com, mentre investigava una gens clara concessió municipal a Santa Coloma de l'època de l'exalcalde Bartomeu Muñoz -imputat pel 'cas Pretòria'-, va sorgir el nom de l'empresari -també imputat- Josep Singla. Que va resultar que era també president de la Cambra de Comerç de Kazakhstan. I que, en un moment donat, va allotjar el consolat honorari del país en la mateixa adreça que una de les seves empreses.

"Quan investigues casos de corrupció, gairebé sempre t'acabes trobant amb un cònsol o un ambaixador", assegura Burgos

"Quan investigues casos de corrupció, gairebé sempre t'acabes trobant amb un cònsol o un ambaixador", assegura Burgos. Especialment, segons remarca, en el cas dels cònsols honoraris. A diferència dels diplomàtics de carrera, aquests representants són habitualment ciutadans del país on s'estableix la seu consolar, elegits per la seva relació -"seva, o dels seus avantpassats" amb el país que representen. Es tracta de càrrecs no remunerats, i Burgos es pregunta "quin interès poden tenir" a exercir-los empresaris i empresàries habitualment molt ocupats. I es respon ell mateix, a partir de les confessions dels propis interessats: "pel prestigi, les relacions, les portes que pot obrir i els negocis que pot facilitar".

Jordi Sumarroca, consol honorari de Lituània

Cultivar relacions i contactes, d'entrada, no és il·lícit. Però es dóna la casualitat que no pocs d'aquests cònsols honoraris han estat esquitxats -o remullats del tot- en casos ben poc clars, segons recorda Burgos. I hi posa diversos exemples. El més clar, el de Jordi Sumarroca, president de Teyco i en primer pla per les investigacions del cas del 3%, de presumpte finançament il·legal de CDC. I que va ser cònsol honorari de Lituània a Barcelona, una dada força desconeguda per al gran públic.

Encara més conegut és un altre dels protagonistes de les aventures diplomàtiques que explica Burgos: Joan Gaspart, empresari hoteler i expresident del FC Barcelona. I encara és menys conegut per al públic general que és cònsol honorari de les Seychelles, ni més ni menys que des de 1980. "Les Seychelles, un conegut paradís fiscal, representat a Barcelona per un dels màxims deutors de la Hisenda espanyola", recalca Burgos. Que afegeix que Gaspart es va veure "esquitxat" en "martingales" amb l'empresari condemnat Javier de La Rosa, i que res d'això no l'ha apartat del seu càrrec honorari.

Jordi Pujol Ferrusola i el Gabon

Un altre celebèrrim personatge públic, imputat en mil i una causes, hauria pogut formar part d'aquest selecte club diplomàtic. Segons recorda Burgos, el fill gran de l'expresident Jordi Pujol, Jordi Pujol Ferrusola,va fer l'intent de "comprar" per uns 100.000 el càrrec de cònsol honorari de Gabon, un altre país africà "summament corrupte" en el qual 'Júnior' va fer no pocs negocis.

Burgos insisteix, que dins del cos consolar barceloní, els casos més foscos es concentren en els consols honoraris. Però també hi ha hagut escàndols entre els cònsols generals -els de carrera-. Començant per l'exrepresentant de Mèxic, Fidel Herrera Bertran, sospitós al seu país de "rebre diners dels càrtels del narcotràfic", com es va encarregar de recordar l'escandalitzada colònia mexicana a Barcelona quan es va conèixer el nomenament. Aquest escàndol no va comportar el cessament d'Herrera. Però sí va ser fulminat recentment, quan es va veure embolicat en un altre cas de presumpta corrupció: la venda de "medecines falses a nens malalts de càncer" a l'estat de Veracruz, del qual havia estat governador.

També polèmic va ser el nomenament, no fa ni dos mesos, de José Antonio Sánchez Molina com a cònsol d'Israel. Més que res, pel seu passat ultra. Un passat que Burgos resumeix molt gràficament: "Quan era jovenet, a Blanes, anava amb els de Fuerza Nueva a estomacar gent dels partits d'esquerra".

Sagues familiars

Burgos explica que, sovint, els cònsols honoraris són nomenats ja no per mèrits propis, sinó heretats. I posa el cas de Sol Daurella cònsol honorària d'Islàndia, i propietària d'una embotelladora de Coca-Cola al país nòrdic. Però que té aquest honor no per ella mateixa, sinó "perquè el seu avi ja tallava el bacallà a Islàndia, i ho dic literalment, perquè importava aquest peix".

No es poden 'heretar' els càrrecs diplomàtics de carrera. Però poc n'hi fa falta, segons explica l'autor. Burgos ho il·lustra amb alguns exemples. Com ara el de la família de l'exministre franquista i exlíder popular' Manuel Fraga Iribarne, que també va ser ambaixador a Londres de 1973 a 1975. Burgos explica -davant les rialles del seu públic- que el cunyat de Fraga, dos dels seus fills i una cosina han estat igualment diplomàtics. I continua amb el cas, encara més hilarant, de l'exambaixador espanyol a l'Índia Gustavo de Arístegui -va haver de dimitir per un escàndol de presumpta corrupció-, també del PP, amb tres cosins destinats a la mateixa legació.

L'autor precisa que els diplomàtics de carrera han de superar unes exigents oposicions. Però afegeix que "si hi vas amb un bon cognom, tens més probabilitats d'aprovar-les". I encara hi veu més nepotisme en el cas dels consols honoraris, que "sovint nomenen vicecònsols als seus propis fills", de forma que "tot queda a casa".

La comitiva d'aquest peculiar tour turístic s'atura, per fer les fotos de rigor, davant del consolat d'Albània, seu també del Cos Consolar de Barcelona, situat a la part alta -molt alta- de la ciutat. I, casualitats de la vida, al costat mateix de l'antiga megatorre de la infanta Cristina i Iñaki Urdangarín. Una parada breu, davant la qual hi ha el dubte de si deixar o no els objectes personals a l'autocar. Dubte que soluciona un dels assistents: "Agafeu-ho tot, no fos cas que vingui algun vicecònsol...".