L'última crisi de Gaza tampoc tindrà conseqüències

L'última crisi de Gaza, en referència a la matança de 62 palestins, ha servit per posar cada cosa al seu lloc i per comprovar la impunitat que la comunitat internacional atorga a Israel. Una vegada més l'estat jueu s'ha sortit amb la seva havent de fer front només a unes poques crítiques verbals de certs països occidentals.

Per als palestins, amb els seus morts i ferits, les repercussions també són menors. S'ha de distingir que els palestins de Cisjordània, amb Mahmud Abás de president, amb prou feines han celebrat unes quantes manifestacions de suport, manifestacions que han estat minoritàries en totes les ciutats de Cisjordània.

Per a Gaza, en poder d'Hamás, la crisi és una altra bufetada pels drets de les persones que viuen tancades allà des de fa onze anys en unes condicions infrahumanes que les ONG internacionals denuncien diàriament però que la comunitat internacional, amb Europa al capdavant, prefereix ignorar.

Les protestes que Hamàs va llançar el 30 de març, i que s'han resolt fins al moment amb 103 morts i milers de ferits, tots palestins, i sense cap ferit per part israeliana, potser continuïn, tot i que que des del dimarts han disminuït en intensitat. No obstant això, Hamàs no podrà aconseguir els seus objectius per la senzilla raó que el govern israelià, inclòs el seu ministre de Defensa, Avigdor Lieberman, seguirà endavant amb les seves polítiques d'expansió colonial a Cisjordània i de setge a Gaza.

A més, són polítiques que compten amb el suport incondicional del president Donald Trump, que es comporta, com ho han fet els seus antecessors en el càrrec, d'una manera tendenciosa, segurament una mica més tendenciosa que Barack Obama.

Molts esperen que Trump presenti el seu anunciat "acord del segle", és a dir un pla per resoldre el conflicte entre israelians i palestins, fet que probablement es produirà pròximament, però ningú espera que aquest acord sigui una panacea. Amb tota seguretat, els palestins ho rebutjaran i d'aquesta manera quedaran retratats com els que no volen la pau.

Mahmud Abás, que ja té 82 anys, fa molt temps que hauria d'haver abandonat la presidència. Els seus tretze anys de mandat han servit únicament per reforçar l'ocupació israeliana dels territoris palestins sense haver obtingut cap contrapartida, i per enganyar als palestins dient-los que per mètodes pacífics anaven a aconseguir l'evacuació israeliana de Cisjordània, inclosa Jerusalem.

Però la política més nefasta en relació amb aquest conflicte no ha estat la d'Abás sinó la de la Unió Europea. Alguns països del continent han protestat aquests dies pel desmesurat ús de la força per part d'Israel, però aquests mateixos països són els que permeten que el setge de Gaza continuï causant un enorme dany humanitari a tota la població de la zona.

Pel que fa als països àrabs, la seva actitud davant els atacs a Gaza, i davant la greu situació humanitària de la Franja, un escenari que ja supera els dos lustres, només cal dir que les crítiques han estat menors i han arribat tard. Països com Egipte, Aràbia Saudita i els estats del Golf Pèrsic, estan molt més prop d'Israel que dels palestins, i això també ha quedat palès durant la crisi.

Israel està per sobre de les lleis internacionals des de que existeix com a país. Es va saber recentment que fa uns mesos Trump va preguntar a Benjamí Netanyahu si realment perseguia la pau amb els palestins, una pregunta que revela que el president nord-americà no sap si el seu principal soci al món està interessat en la pau, malgrat els senyals clars que emet Netanyahu en sentit contrari.

És necessari que Abás marxi de Ramallah al més aviat possible. És, en realitat, una qüestió imprescindible perquè es pugui esperar un canvi en les condicions generals del conflicte. Abás no ha donat cap pas que es pugui qualificar de positiu durant els últims anys, i res indica que ho vagi a donar pròximament.

La sortida d'Abás permetria que Israel es fes càrrec de l'ocupació, ja que està al seu càrrec com potencia ocupant. Poc després de la signatura dels acords d'Oslo de 1993, els palestins es van fer càrrec de mantenir l'ordre i vetllar per l'administració general dels territoris ocupats, unes missions que en realitat corresponien a Israel.

Al principi això va tenir un sentit ja que els palestins esperaven que Israel tirés endavant el procés de pau, però quan es va veure amb claredat que això no era així, set anys després, és a dir el 2000, Yaser Arafat va permetre l'explosió de la segona intifada. Arafat mai va fiar-se d'Abás, i vist el que ha passat des de la seva mort el 2004, tenia raó en no confiar en ell.