Público
Público

Lagarder Danciu: "Les escoles paies no tenen en compte la idiosincràsia gitana"

Gitano, sense sostre i homosexual, Danciu és conegut pels carrers de les ciutats de l'Estat per les seves accions de protesta. Ens explica quin ha estat el seu camí fins a Catalunya i el seu recorregut com activista.

Publicidad
Media: 0
Votos: 0

Lagarder Danciu, activista gitano, homosexual i sense sostre resident a Barcelona i d'origen romanès.

La primera vegada que el Lagarder Danciu va plantar cara al sistema tenia 9 anys. Va agafar un tren direcció Bucarest i es va presentar davant del ministre romanès d’educació: volia explicar-li que l’aleshores director del seu orfenat era pedòfil i va aconseguir explicar-l’hi. "Sempre utilitzo l’etiqueta de gitano romanès per responsabilitat, perquè soc conscient que som pocs i que he de fer-la servir per esclafar els estereotips", em diu. Gitano romanès, homosexual, sense sostre.

Famós per les seves intervencions amb megàfon a actes polítics i ajuntaments de tot l’estat espanyol, Lagarder Danciu és un dels homes més idealistes i apassionats que he conegut. Aquesta és la història de la seva vida i de la seva lluita pels drets dels romanís, dels sense sostre, dels més pobres. Quan acabem l’entrevista em firma el seu primer llibre, Sin techo (Descontrol, 2017), que recull la seva trajectòria vital com a activista i les històries de persones que viuen al carrer. Ell diu que són els seus veritables mestres.

“Vaig néixer a la ciutat de Slatina, al sud de Romania, prop del Danubi. Era el bressol del comunisme de Ceausescu, allà hi tenia tota la família —una mica com el PSOE a Andalusia. Els meus pares gitanos eren Marine i Victoria. Vaig néixer al 81. Eren temps difícils". Als vuitanta la repressió de Ceausescu passava per un moment àlgid. Les autoritats destruïen el medi rural per a desplaçar la gent del camp a les ciutats, on se l’obligava a treballar en la construcció de monuments monstruosos com la Casa del Poble: "van morir moltes persones construint-lo", explica. No era un moment excepcional de la història de Romania: durant segles, els gitanos romanesos han treballat com a esclaus o han fugit a les perifèries de les ciutats i dels boscos. Segons Danciu, a Romania i a molts països de l’est la repressió i l’odi al poble gitano són molt més visibles que a Espanya: "amb els anys els espanyols n’han après una mica i ho tenen més amagat. Allà l’odi és directe fins al punt d’anar a la teva barraca, fer-te fora i cremar-la. La violència contra les gitanos sempre ha estat bèstia a l’est d’Europa”.

"Fins els 23 anys vaig viure a Romania renegant de la meva orientació sexual i la meva identitat cultural gitana. Llavors vaig decidir: 'vull ser això'”

Lagarder Danciu va créixer a l’orfenat de Ciresarii, que en romanès vol dir 'cireres'. Quan ell va entrar-hi als vuitanta, el centre es deia 'llar de nens abandonats'. "La meva mare em va abandonar a l’hospital perquè el meu pare estava empresonat. Ell era rebel, inconformista. Mai no havia anat a l’escola, però tenia aquella resistència. Va ser una baralla, però la policia ja el tenia fitxat per desobeir constantment. A la comunitat on vivien ell i la meva mare obligaven els gitanos a treballar pel règim i ell s’hi negava. Sempre mirava de llaurar la rebel·lia entre els gitanos: hauria pogut ser un gran líder[...] De molt petit em van educar en la negació de la meva cultura. I en un moment donat jo mateix la vaig adoptar". Una i altra vegada Lagarder Danciu parla d’una professora, la dona que el va motivar a estudiar i arribar a la universitat. A Sin Techo explica com ell va ser l’únic dels dotze fills de la seva mare que va acabar en un orfenat, També va ser l’únic que va estudiar.

"Com molts gitanos jo pensava que l’escola era un caprici dels paios. Una mestra em va veure que menjava les sobres i els entrepans de terra i es va implicar molt en ajudar-me. Sempre em deia: 'ets un diamant per polir'. Era molt detallista, i per mi va ser l’exemple de la igualtat d’oportunitats. Vaig trobar refugi en ella i en l’escola". El nas desviat de Danciu és una seqüela de la seva infantesa a l’orfenat, diu, perquè els nens més grans tiranitzaven els més joves. Ja d’adult, va haver de canviar d’orfenat per accedir a la universitat. El règim pagava el menjar i el sostre del Lagarder i els seus companys però no es feia càrrec del material escolar, ni de la roba, ni dels estudis superiors.

Danciu es va treure la carrera amb els estalvis que arreplegava amb les feines d’estiu a Iugoslàvia. El seu primer contracte com a llicenciat va ser per un projecte de la Unió Europea a Gradinari, un poble de gitanos a 25 km de Slatina. Els habitants no disposaven d’aigua corrent ni d’assistència sanitària i llençaven pedres als cotxes que s’aventuraven a entrar. Cap treballador social volia treballar allà, però Lagarder Danciu ho va fer durant sis mesos. La seva estada va acabar en una denúncia mediàtica a l’arquebisbat de la zona, que acaparava els fons públics destinats als gitanos. Es va quedar sense cobrar i poc després va decidir venir a Espanya. Era finals dels anys noranta i el seu punt de partida va ser el camp.

"Fins els 23 anys vaig viure a Romania renegant de la meva orientació sexual i la meva identitat cultural gitana. Llavors vaig decidir: 'vull ser això'”. Danciu va arribar a l’estat amb el que ell anomena la tercera onada de migració romanesa a Espanya, la dels pobres i els gitanos. Em diu que s’escriu poc sobre l’explotació dels immigrants als camps espanyols, una experiència que ell va viure durant un any i mig a Aracena, Huelva. "A Aracena vaig conèixer una altra professora que em va ajudar a homologar el títol i a aprendre castellà. Vaig preparar oposicions per treballar en l’ensenyament a Andalusia. Vaig començar a treballar per l’ONG Unión Romaní, i allà vaig veure amb profunditat què són les ONGs".

Lagarder Danciu ha declarat forces guerres a les institucions, i una d’elles la va lliurar contra les ONGs gitanes. Lamenta que s’hagin convertit en una referència nacional malgrat haver perdut connexió amb la comunitat que representen. "No m’aguanten, les he denunciades a totes. Son com una cort de famílies, xarxes clientelistes. Van allà on ensumen diners. És molt trist. A nivell individual sí que he conegut a gitanos i gitanes que lluiten pel canvi, fins i tot he conegut paios que estan fent la feina pels drets dels gitanos que haurien de fer els gitanos. Penso per exemple en una escola que es diu CEIP Andalucía que té un projecte de comunitat d’aprenentatge més enllà de l’escola".

A Sevilla, Danciu va exercir durant cinc anys com a professor de gitanos espanyols. Li pregunto per l’experiència i m’explica que va treballar a les 3000 viviendas, la comunitat més gran de gitanos. "Sortia a les 7 de casa per despertar els nens i endur-me’ls a escola, perquè els seus pares anaven d’un mercat a l’altre. Ho feia perquè pensava i segueixo pensant que l’escola és fonamental. Podíem veure’m com a exemple, i venien amb mi a l’escola. Els primers anys, el que em va impactar més va ser constatar que ells mateixos han acceptat les aules segregacionistes, que volien anar a les aules dels gitanos. Jo em preguntava, però què estem fent?".

"El gitano és com el farcit de la societat espanyola: és el que ens fa riure, el que té gràcia

Danciu va sentir que el seu rol al centre era anecdòtic i folclòric i que la seva lluita per la igualtat d’oportunitats dels gitanos a l’escola era pràcticament estèril. "El gitano és com el farcit de la societat espanyola: és el que ens fa riure, el que té gràcia", em diu. Així va començar la seva guerra amb la conselleria d’educació, a la qual acusa de segregar l’alumnat gitano. "Les escoles paies no tenen en compte la idiosincràsia gitana ni la seva faceta cultural. Els currículums escolars no estan adaptats, i d’aquí ve la meva lluita perquè el poble gitnao arribi a l’escola, perquè és la nostra revolució. Jo veig que, encara que tinguis capacitat i siguis crític, les teves idees no hi caben pel simple fet de ser gitano. Però jo no em rendeixo".

Després d’Andalusia, Danciu va tornar al carrer. Diu que la gent que es queda al carrer admet finalment qui és i que només així sorgeixen relacions veritables amb potencial per a propiciar el canvi social. Em parla d’una proposta que va fer a molts alcaldes espanyols durant el que ell ha batejat com 'la ruta de la pobresa', que el va portar des d’Andalusia fins a Saragossa i Barcelona. Ell va plantejar que un 5% de les contractacions municipal de neteja es destinessin als gitanos romanesos. "Per una família de gitanos romanesos que es reparteixen els diners un sou estable d’escombriaire és or; és un col·lectiu que sempre ha fet aquesta mena de feina; qui millor per netejar la ciutat?". Alguns alcaldes, com Manuela Carmena i Ada Colau, el van rebre i el van escoltar. Colau fins i tot va prendre apunts, però no van materialitzar la seva proposta.

"Els ferrallers són els ecologistes d’Espanya. El gitano fa la feina pitjor, la d’aguantar la pudor del contenidor. L’africà recull la ferralla agafada pel gitano i la porta a l’empresa espanyola. He parlat amb espanyols que s’han quedat sense protecció social i es dediquen a la xatarra; és un terreny molt competitiu".

Arran de la proposta fallida de la ferralla Danciu m’explica la seva decepció amb l’Ajuntament del canvi d’Ada Colau. Abans de la victòria electoral de l’alcaldessa l’any 2015, el Lagarder Danciu va demanar el vot per ella a Twitter. Una alcaldessa que venia de parar desnonaments s’ho mereixia. "Ara a Ciutat Meridiana hi ha quinze desnonaments diaris". També està decebut amb la posició de neutralitat que l’alcaldessa ha demostrat amb la qüestió nacional catalana. "Ja estava a favor del dret de Catalunya a votar, però quan vaig venir aquí ho vaig veure molt clar".

Danciu no va saber que era gitano fins una nit de Nadal que va entrar d’amagat al despatx de l’orfenat. Poc després una mare gitana que acostumava a anar al centre se li va acostar i li va dir que s’assemblava molt a algú que ella coneixia. "Recordo perfectament el primer dia que vaig veure el meu pare perquè no havia dormit en tota la nit. El vaig conèixer a través d’una mare gitana que anava a l’orfenat amb el seu fill i que coneixia la meva mare. Em va dir que m’assemblava molt al Marin. Per veure el meu pare vaig entrar a la perifèria de la ciutat, que és un altre món. Tenia por; hi havia cases esfondrades, molta gent sobrevivint. Vaig entrar amb el meu prejudici. El meu pare estava recolzat a la porta d’entrada de casa, amb la seva panxa i les mans brutes de treballar a la fàbrica d’alumini abandonada. Em va veure i em va dir 'per fi, Lagarder'.

Em va explicar que l’havien tancat 20 anys per mal comportament: un homicidi fabricat per la policia. A la presó va aprendre a llegir i va topar amb el llibre Enrique Lagardère, que és una novel·la francesa del segle XVIII sobre un espadatxí. La meva mare va dir-li que no podia esperar tants anys sense un home i el meu pare li va dir: 'l’únic que et demano és que quan neixi li posis Lagarder'. Quan vaig veure el meu pare jo tenia dinou anys. Els tres dies que vaig passar amb ell van ser com anys”.