Politòleg i treballador del Diplocat, Jordi Arrufat (Tortosa, 1979) va aprofitar la liquidació de l'organisme -en expressió de Soraya Sáenz de Santamaría- per emular els dos milions d'estonians, letons i lituans que el 1989 van unir les seves mans en una immensa cadena humana -la Via Bàltica- per reivindicar la independència dels seus països. La fita s'assoliria dos anys més tard, en ple procés d'esfondrament de la Unió Soviètica.

El 2018 Arrufat va recórrer a peu els 690 quilòmetres de l'enorme cadena humana bàltica -font d'inspiració de la Via Catalana de l'11 de setembre de 2013- i ha plasmat l'experiència a La Via Bàltica. El somni d'Estònia, Letònia i Lituània de viure a l'Europa democràtica (Saldonar). Conversem amb ell de com va ser el procés d'independència d'aquests països i de com han evolucionat des d'aleshores, amb la voluntat de fugir de l'homogeneïtzació en què massa sovint caiem en parlar-ne. Tot plegat sense obviar la mirada que mantenen sobre el conflicte català i les conseqüències que hi té la guerra a Ucraïna.

D'entrada, que és el que el porta a realitzar el recorregut de la Via Bàltica gairebé tres dècades després que la fessin dos milions d'estonians, letons i lituans?

El 2013 es produeix la Via Catalana i en aquell context vaig conèixer un senyor d'Estònia que es diu Ülo Laanoja, que surt al llibre i que el 1989 va ser un dels organitzadors de la Via Bàltica. El 2013 es va presentar a Catalunya sense conèixer ningú per veure si a algú li feia falta el seu coneixement logístic i em vaig quedar amb la seva història i el seu contacte. Tres anys més tard, Otto Ozols, un escriptor letó, va decidir fer a peu el recorregut de la Via Catalana, des d'Alcanar fins el Pertús. També em quedo amb la història. El 2017 jo treballava al Diplocat i m'havia dedicat durant quatre anys a explicar als països bàltics, entre d'altres, els motius pels quals Catalunya volia fer un referèndum. Després va sortir la Soraya Saénz de Santamaría dient "Diplocat, en liquidació". Així que em trobo al carrer i vaig decidir fer un homenatge a tota la gent que des dels països bàltics s'havia interessat pel que estava passant a Catalunya.

Hi ha un biaix generacional molt marcat amb relació a la Via Bàltica i el procés d'independència. Per a les persones que la van viure és molt important i la tenen molt present, mentre les generacions joves gairebé ni en parlen, com si no en fossin gaire conscients. Li va cridar l'atenció?

Em va sobtar moltíssim. Soc de les Terres de l'Ebre i allà es va patir molt la Guerra Civil i tothom, joves o grans, te'n pot parlar, té alguna cosa a dir-ne. Que arribis allà i tres dècades després no sàpiguen dir-te què pensen de la Via Bàltica em va impactar molt. Vaig veure que per algun motiu els joves no volien saber d'aquest tema i m'havia de centrar en persones de més de 40 anys. I aquesta gent em deien que estaven preocupats pels joves, amb l'argument que no valoraven la llibertat i el que havien passat ells.

Un dels motius pels quals volia fer el relat és que tenia la sensació que ni a Catalunya ni a Espanya es coneixia bé el que va passar allà. Hi ha una certa mística i es pensa que tot va ser fàcil, va ser flors i violes i es va aconseguir la independència agafant-se les mans i cantant i no va ser així. Un dels missatges que vull transmetre és que allò podia haver acabat perfectament com a Praga el 1968 o a Budapest el 1956 [amb una repressió molt dura de l'exèrcit soviètic] si el cop d'estat de la línia dura soviètica contra Gorbatxov hagués triomfat l'agost del 1991.

Tendim a homogeneïtzar els tres estats bàltics, però destaca que més enllà de l'ocupació soviètica i tenir territoris molt plans, tenen moltes diferències. Quines destacaria?

Hi ha diferències de base històrica i també dels camins que van decidir seguir després d'aconseguir la independència, el 1991. A nivell històric, la diferència bàsica important és que Estònia i Letònia eren països de tradició alemanya, van ser colonitzats pel creuats alemanys durant l'Edat Mitjana i hi havia uns senyors alemanys que eren terratinents i tenien la propietat de la terra fins el 1918, quan es van independitzar. La religió és protestant luterana i això és un factor que pesa en la cultura i la forma d'actuar d'aquests països. Lituània, en canvi, era un país catòlic que estava confederat amb Polònia i el substrat catòlic es nota, s'hi veuen moltes creus. Parlant amb la gent del camp te n'adones que hi ha un substrat conservador que fa que no siguin tan diferents del que pots trobar a Polònia, si bé no hi veus euroescepticisme; saben que el seu futur és Europa, l'alternativa és l'esfera russa i és el que no volen.

A nivell polític, a partir del 1991 Estònia va decidir fer tàbula rasa i van començar-hi a governar els partits neoliberals. Va decidir fer una societat totalment nova i això li està donant els seus fruits. Almenys a nivell macroeconòmic és un país exitós, si bé també és el país on hi ha més diferències de renda per gènere de la Unió Europea. A Letònia els partits comunistes es van pintar de socialdemòcrates i es van quedar al poder i dels tres és el país que té un índex de corrupció més elevat. I també té el tema dels russòfons. A Lituània, tot i que el [Vytautas] Landsbergis, que és el polític que va fer la independència, era i encara és un líder moral, el seu caràcter tan autoritari i tan fort va fer que el seu partit, els cristianodemòcrates, perdés les eleccions i entressin els socialdemòcrates. Allà hi ha hagut una alternança de poder entre aquests dos partits, hi ha un sistema de partits més consolidat, a diferència de Letònia i Estònia, on és més volàtil, però alhora la societat lituana està més polaritzada.

No van ser independències exemptes de sang i, de fet, l'hivern del 1991 es van produir una vintena de morts -14 a Lituània i 6 a Estònia- arran de la intervenció de l'exèrcit soviètic. Vist amb perspectiva, aquell va ser el moment més crític d'aquests processos d'emancipació nacional?

Sí. Quan vaig parlar amb la gent em vaig adonar que hi havia dos tipus de narrativa, una quan es referien a la Via Bàltica, de l'any 89, l'any en què la perestroika i la glàsnost permeten que la gent passi de parlar d'ecologia i medi ambient a independència sense por. Això és una època en què ningú tenia por, mentre que al 1991 la gent tenia por quan veia entrar els tancs. El discurs oficial és que tot va ser flors i violes, però quan parles amb la gent veus que no va ser així. És interessant tenir-ho en compte. I és cert, la gent tenia por, però estava allí. Tenia la convicció que havia de fer-ho. En un moment del llibre comento una cita del periodista Vicent Partal, que va anar-hi el setembre del 91 -just quan els russos els havien reconegut la independència-, i diu que del gener al setembre tothom estava esperant, però ningú sabia el què. Que ningú es pensi que aquestes coses van amb un pla de ruta ben definit, però va passar el que va passar, el cop d'estat fallit de l'agost, que va permetre que s'obrís la porta.

Entrevista un dels Germans del Bosc de Lituània, que van portar a terme una resistència armada contra l'ocupació russa. Va durar poc, però. Durant dècades, la resistència activa era inviable?

Intento no comparar-ho gaire amb el context d'aquí, però els Germans del Bosc es pensaven que els Estats Units entrarien a fer fora els soviètics dels països bàltics, perquè no n'havien reconegut l'ocupació. Una mica esperant que arribés l'ajuda de fora es va decidir anar a la lluita armada, com el maquis aquí. No hi havia alternativa, fugir era pràcticament impossible. Però van acabar sent tots traïts o detectats per la KGB. Un dels entrevistats em va dir que els anys 70 se'n va adonar que no hi havia res a fer si no era de forma pacífica.

Què explica el despertar nacional dels anys 80?

La clau va ser que la glàsnost va permetre primer que la gent no tingués por de parlar de temes mediambientals. Les primeres protestes es van fer per evitar mines o pantans. La gent va començar a perdre la por de reunir-se i a partir d'aquest activisme verd van passar a parlar d'activisme cultural, es començaven a reunir per cantar cançons. L'ocupació soviètica va aplicar una repressió brutal sobre les expressions culturals, tot el que eren instruments musicals es va prohibir i l'única forma que tenia la gent de mantenir la seva cultura musical era el cant coral. Que, de fet, és un dels trets d'identitats bàltics. Es passa de la resistència mediambiental a l'activisme cultural i la gent se n'adona el 1988 que ho fan i no passa res, perquè s'aplica la glàsnost. Decideixen anar un pas més enllà i el 1989 denuncien el pacte Mólotov – Ribbentrop amb la Via Bàltica.

Tota aquesta mobilització arriba en un moment d'inici d'esfondrament del poder soviètic, el 1989 cau el mur de Berlín, que obre una finestra d'oportunitat geopolítica per a les independències. És un context molt diferent de la realitat catalana.

Els bàltics a nivell oficial et diran que no tenen res a veure amb Catalunya, perquè eren països que ja havien tingut la independència prèviament i els Estats Units no van deixar mai de reconèixer-les. Però el discurs oficiós que et farà molta gent és que estaven emmirallats amb totes les mobilitzacions que hi havia aquí fins el 2017, a partir d'aleshores ja és una altra història. El context geopolític i institucional no és el mateix i és difícil comparar casos entre uns i altres, fins i tot amb Escòcia, però si alguna cosa ens pot emmirallar és l'esperit de voler ser i voler existir. Així com l'aposta per la via pacífica. També vull deixar clar que es percep una admiració per Catalunya en els països bàltics, però és una minoria; la gran majoria de la gent no és que estigui en contra de la independència de Catalunya, sinó que no en té una opinió formada.

Els tres països comparteixen europeisme, així com l'adhesió a l'OTAN. El rebuig a Rússia, que també els uneix, s'accentuarà arran de la guerra a Ucraïna?

Crec que sí. No ho reflecteixo al llibre, perquè el vaig tancar quan s'iniciava [el conflicte]. Però sí que veuen reflectida la seva història en el que passa a Ucraïna. Es van començar a sentir amenaçats [per Rússia] el 2014, arran de l'ocupació de Crimea. Hi ha el fenomen de les unitats paramilitars, amb persones que dediquen els caps de setmana a entrenar-se, i s'ha incrementat molt els darrers mesos el nombre de gent que en forma part. Lituània, per exemple, reparteix a totes les cases manuals de defensa civil, de com actuar en cas de ser agredits per un país extern, que no es menciona mai però que òbviament sempre es pensa en Rússia. La constitució lituana diu que tot lituà té el dret i deure de protegir el país en cas d'agressió externa i això és herència de tot aquest passat. Jo fa molts anys que hi vaig i no em deixa de sorprendre que allà tenir una arma és molt més fàcil que aquí, sense arribar al nivell dels Estats Units.

La situació actual pot tenir conseqüències per a les comunitats russòfones de Letònia i Estònia, que també han patit discriminacions des de les independències respectives i han arribat a no tenir la categoria de ciutadans de ple dret?

Només vaig poder entrevistar una persona d'origen rus i per boca d'ell sé que els membres del seu col·lectiu estan desencisats de com se'ls ha tractat, perquè han viscut allà tota la vida, han pagat impostos i no tenen tots els drets. L'altra part et dirà que només cal que passin un examen d'idioma. M'hagués agradat preguntar-li a algú com és que no feu aquest examen d'idioma, però no m'he trobat ningú que vulgui contestar-m'ho. Però sí que em va donar la impressió és que no se'ls pot considerar quintacolumnistes, tot i que culturalment siguin propers a Rússia. Saben que tot i tenir aquests problemes a nivells legal i social, tenen molt més drets que els que podrien tenir a Rússia. Als anys 90 marxava molta gent des d'Estònia i Letònia cap a Rússia, els darrers anys ja hi ha hagut l'efecte contrari.

Molts dels testimonis fan referència al creixent individualisme que viuen les seves societats i lamenten la pèrdua d'un cert sentiment col·lectiu i comunitari, segurament conseqüència del canvi de model econòmic. Malgrat tot, és una certa nostàlgia de l'època soviètica?

Ningú em va mencionar que trobessin a faltar l'època soviètica, en tot cas em deien que trobaven a faltar l'època dels anys 1988-1989, pel sentiment col·lectiu que hi havia, amb un objectiu comú i en què sobretot la gent confiava en els altres. Ara tot és molt individualista, de busca't la vida i el suport de l'estat és limitat. Són països que si els compares amb els estats que van formar part de la Unió Soviètica tots els indicadors són positius, són històries d'èxit, però si ho mires en el context europeu ja depèn de com ho miris. Depèn de si mires dades macroeconòmiques, d'atur, d'immigració i emigració, el paper de la dona... és cert que la dona té un paper rellevant a la societat, però també que a Estònia la diferència de salaris és molt significativa.

A Letònia tothom parla del tema dels russòfons, i ningú parla del tema dels drets LGTBI. Estònia reconeix parelles de fet homosexuals, però no matrimonis, Letònia i Lituània ni això. És un drama. A Letònia ara fa poques setmanes per primera vegada ha entrat al Parlament un partit verd i progressista, pro drets LGTBI, cosa que no havia passat mai als països Bàltics. I estaven negociant per entrar al govern, que seria bastant significatiu. Hi havia partits verds, però conservadors, i parits progressistes, però sense el tema LGTBI com a prioritari.

El problema demogràfic, la pèrdua de població, és la gran preocupació compartida d'aquests països?

El tema demogràfic és molt significatiu perquè han tingut molta pèrdua de població, no només pels pocs naixements, sinó també perquè molta gent n'ha marxat per buscar-se la vida, sobretot a partir del 2008, amb la crisi. Ara, però, començava a haver-hi un cert repunt demogràfic, sobretot a Estònia, amb més entrades que sortides de població i amb una certa diversitat, la gent que hi arribava no era només estoniana. Letònia i Lituània havien aturat la sagnia demogràfica. No sé com evolucionarà això en el context actual.

L'extrema dreta té pes en alguns països bàltics. Es percep com un problema?

Crec que està bastant normalitzada. Com que la societat és més conservadora que aquí, no es percep com un problema tan gros. Hi ha dos partits ultraconservadors importants a la zona, a Estònia hi ha l'EKRE i a Letònia hi ha l'Aliança Nacional, un partit que ha format part del govern els darrers 15 anys i això li ha fet moderar molt el seu discurs.

Quina evolució futura preveu dels tres països? Hi guanyaran pes els drets socials? S'hi abordarà la desigualtat econòmica?

M'és difícil preveure el futur, però no tinc la sensació que les desigualtats socials a nivell econòmic siguin una prioritat que es vulgui o es pugui afrontar d'avui per demà. Sí que tinc la percepció que els temes de drets civils sí que es poden abordar. Està pujant gent jove que ha viatjat per Europa i ho veu diferent i més d'hora que tard a nivell de drets civils s'aniran equiparant a la resta d'Europa.