Público
Público
lgtbi

Les llums i ombres del primer any del reclamat Centre LGTBI de Barcelona

El primer equipament municipal exclusivament dirigit al col·lectiu celebra un any amb centenars d'atencions cap a persones LGTBI i l'impuls de nous recursos per a persones trans. Altres organitzacions, però, critiquen les simpaties del Centre amb el Pride, una governança gairebé monopolitzada per homes i l'acollida de xerrades informatives sobre la gestació subrogada.

Centre LGTBI
Entrada del Centre LGTBI de Barcelona, al carrer Comte Borrell 22. Centre LGTBI

L’obertura del Centre LGTBI de Barcelona va culminar una demanda històrica del moviment a la ciutat. La seva inauguració, el 16 de gener de 2019, va ser celebrada per organitzacions de llarga trajectòria que, a més, van aconseguir una resposta unànime davant l’atac feixista a les portes de l’equipament. Aquest gener s'ha celebrat el primer aniversari del Centre. 

Tot i això, les sigles "LGTBI"  no estan exemptes de discòrdia. Algunes organitzacions discrepen amb la línia del Centre i de la regidoria de Feminismes de l'Ajuntament de Barcelona per com s’ha enfocat l'equipament i algunes activitats que s’hi generen. Quin ha estat l’impacte del primer any de funcionament del Centre a la comunitat? Quins debats s'han generat? Parlem amb els impulsors de l’espai per conèixer el seu balanç i amb les veus díscoles, que expliquen per quins motius es mantenen lluny del carrer Comte Borrell 22.

Un sostre per al moviment

L'aixopluc del moviment LGTBI sota sostre públic és una demanda que, tal com explica el president de la Plataforma d’Entitats LGTB de Catalunya, Joaquim Roqueta, ha estat durant anys a sobre de la taula de les entitats:“Ens hem passat les darreres dècades reunint-nos on hem pogut. Ens emmirallàvem en altres ciutats del món, com ara Nova York, que ja comptava amb el seu centre des de 1983". Segons Roqueta, el 2012 va ser un punt d’inflexió per aquestes entitats, que van unir forces i aconseguien, dos anys més tard, l’aprovació de la llei contra la LGTBIfòbia: “El Centre va ser una conquesta d’aquest camí en comú que vam traçar entitats molt diferents, i que vam aconseguir amb el Govern de Barcelona en Comú. Però sempre ho diem: aquest no és el Centre Colau, això ho hem aconseguit nosaltres després de molts anys".

Roqueta, a més, reivindica que les entitats de la Plataforma ofereixen serveis per a la comunitat, i que necessitaven un equipament per desenvolupar-les correctament. És el cas de l’associació que presideix ell mateix, Gais Positius, pels drets dels homes gais i bisexuals amb VIH, o l’Observatori Contra l’Homofòbia (OCH), que lluita contra l'homofòbia a Catalunya: “La ciutat de Barcelona, ja ho sabem, és molt cara. Necessitàvem una aposta pública pel Centre".

Per altra banda, altres entitats critiquen que el Centre permeti l'entrada de qualsevol col·lectiu LGTBI sense més criteris. L'organització Marikes Llibertàries, per exemple, no comparteix que hi hagi espai per a GayLesPol, un col·lectiu de policies Gais i Lesbianes: "La mateixa policia que està al Centre és la que ens va posar una multa per escàndol públic el 28 de juny passat, dia de l'Orgull, durant activitats per commemorar Stonewall. Un cos que té com a funció desnonar, emportar-se preses companyes migrades i reprimir la població, molt difícilment serà vista com una entitat amiga".

Recursos per a les persones LGTBI

En el seu primer any de vida, el Centre ha acollit 503 activitats, al voltat d'un 80% d’aquestes promogudes tant per entitats residents (que tenen la seva seu instal·lada a l’equipament) com no residents, quasi a parts iguals. Fonts del Centre municipal asseguren que aquesta dada és mostra de "l’obertura" de l’equipament cap a tot el moviment LGTBI. A més, tal com ja va posar en relleu la regidora de Feminismes i LGTBI, Laura Pérez, en una roda de premsa dues setmanes enrere, el Centre ha acollit més de 20.500 visites, ha atès més de 3.100 peticions d’informació i ha acompanyat a unes 309 persones amb recursos propis.

Roqueta considera que aquest equipament s'està consolidant com el lloc de referència per atendre les necessitats del col·lectiu. "La ubicació del centre també fa que vinguin perfils d’usuaris molt diferents. Per exemple, hem atès moltes persones LGTBI per temes de refugi. També és un lloc recorrent per anar-hi amb preguntes sobre salut sexual". Aquest 2020, el Centre posa en marxa un servei d’atenció integral per a persones trans que permetrà oferir "itineraris personalitzats" en funció de les necessitats que tinguin. De totes les atencions fetes, Pérez va celebrar que els usuaris fossin un 42% homes cis, un 30% dones cis, un 19% dones trans, un 7% homes trans i un 2% de persones de gènere no binari. "Ens semblen unes xifres força equitatives pel que fa a identitats de gènere", deia la regidora.

Entitats copades per homes gais

Tot i la igualtat de gènere que es destaca pel que fa a les atencions, altres organitzacions posen en dubte que aquesta es doni en la governabilitat de l’equipament. El Centre és gestionat per la Plataforma d’Entitats LGTBI de Catalunya, integrada per 13 organitzacions de llarga trajectòria com ara l’Associació Cristiana de Gais i Lesbianes de Catalunya (ACGIL), el Casal Lambda, el Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC) o la Fundació Enllaç. Aquest "innovador model de gestió" permet que el Centre es nodreixi de "l’expertesa acumulada per aquestes organitzacions", expliquen al web.

Roqueta: "El que no podem fer és no considerar com a interlocutor vàlid un home perquè és un home"

Tot i això, les crítiques apareixen quan, de totes elles, només tres entitats estan presidides per dones, llevat d’una que és assembleària (Generem!), i la majoria compten amb una presència quasi majoritària d’homes als càrrecs de decisió. Al capdavant, activistes gais, alguns d’ells noms propis del moviment, com ara Eugeni Rodríguez, Isidre Roset, Ignasi Pujades, o el mateix Roqueta: "Cada entitat és lliure i sobirana d'escollir els seus presidents. El que no podem fer és no considerar com a interlocutor vàlid un home perquè és un home", considera l'activista, que creu que això no és responsabilitat de la Plataforma. Diu que li agradaria que hi hagués més dones però, per contra, creu que han de ser les entitats crítiques les que s'apropin al Centre: "Si aquestes entitats volen participar, que vinguin". 

"No és el Centre LGTBI, és el Centre Gai", diu, amb ironia, l’Aïda E.B., de la Sal Feminista, un col·lectiu lesbofeminista de Barcelona que ha mantingut una posició molt crítica amb el Centre. "Quan hi ha una identitat predominant, els discursos i les pràctiques de l’espai estan enfocades sobretot als interessos d’aquesta identitat". Per aquesta activista és fonamental "articular un discurs crític envers el conglomerat de les sigles LGTBI": "Si hi poses mirada feminista, s’ha de problematitzar aquesta sopa de lletres, ja que sempre que acabem parlant d’allò LGTBI s’acaba parlant dels interessos dels gais. I el Centre no trenca amb aquesta dinàmica". Aquesta activista lamenta que l'equipament repeteix un biaix històric de tot allò que sigui LGTBI: "Invisibilitzar les dones lesbianes i/o trans".

Com a resposta a les crítiques, fonts del Centre reivindiquen l'autonomia dels treballadors i treballadores de l'equipament de les entitats, personal escollit "atenint-nos a criteris professionals", i que està format per sis homes i cinc dones. També recorden que en la gestió del Centre també participen, anualment, la regidoria de Feminismes i LGTBI de l'Ajuntament, el districte de l'Eixample, i el Consell Municipal LGTBI, compost per grups polítics, sindicats i entitats LGTBI (algunes de les quals ja formen part de la Plataforma).

Simpaties amb el Pride Barcelona

Una de les cites que aglutina històricament el moviment és el dia de l’Orgull, el 28 de juny, quan es commemoren els disturbis de Stonewall de Nova York, l’any 1969. És aquí quan es confronten dues maneres molt diferents d’entendre la diversitat sexual i de gènere arreu del món, tal com es va veure el passat juny de 2019 a Barcelona: la del Pride, un gran esdeveniment festiu organitzat per l’Associació Catalana d’Empreses per a Gais i Lesbianes (ACEGAL); i la Manifestació Unitària de Barcelona, on es dona cabuda a les organitzacions crítiques amb l’anomenat "capitalisme rosa", és a dir, la incorporació dels discursos LGTB per part de les empreses per atreure consumidors LGTB i treure’n un benefici. Aquesta dicotomia també es va veure a altres ciutats estatals com ara Madrid (Pride Parade versus Orgullo Crítico), o Bilbao (Pride versus les convocatòries de la Plataforma anticapitalista Harro). La polèmica està servida, ja que el Govern de Barcelona en Comú ha participat sempre del Pride Barcelona, tal com havien fet els executius municipals anteriors.

Aquest fet no agrada a les organitzacions més crítiques, les de la plataforma 28J Autònom, que va lamentar que el Centre LGTBI donés suport al Pride organitzant un vermut Trans*MarikaBiBollo i acollint altres activitats, com ara xerrades o cinefòrums. Per a les entitats gestores, algunes vinculades amb el mateix Pride com el Casal Lambda o Generem!, aquest esdeveniment és un altaveu per arribar a totes les persones LGTB: "Vam participar del Pride igual que vam participar de la Manifestació Unitària. Jo crec que la millor solució és mantenir aquesta pluralitat", creu Roqueta. Fonts municipals també reivindiquen que el Centre va acollir l'acte central de la Manifestació Unitària. 

Per contra, les veus crítiques veuen com una contradicció la participació del Centre al Pride i creuen que aquesta hauria de ser una línia vermella. "El Pride és una empresa privada amb molts recursos que no necessita el suport institucional. Utilitzen l’orgull per fer promoció de les seves marques. No són entitats sense ànim de lucre, s'aprofiten dels recursos públics amb una falsa faceta social. És com si el Zara fes tallers de moda...", critiquen els membres de l’organització Marikas Llibertàries. "Les companyes lesbianes ja ho deien molt bé: és com si el 8 de març l’encapçalessin Ausonia, Tampax, El Corte Inglés... Doncs l'Ajuntament els hi està donant suport".

El passat 2019, la polèmica entorn el Pride va anar més enllà del 28 de juny. Barcelona es va presentar com a ciutat candidata a acollir l’EuroPride, un esdeveniment que situa la capitalitat dels prides arreu del continent. L’elecció es va prendre des de Bilbao, on l’Assemblea General de l’EPOA (European Pride Organisers Association) es va reunir el passat setembre. Allà, la Plataforma HARRO va aconseguir un ampli rebuig per part dels moviments socials i va convocar una manifestació en contra de l’EuroPride, que va rebre el suport de Podemos a Euskadi. Per contra, Barcelona en Comú es posava del costat del Pride i donava suport a la candidatura catalana. "Els Comuns es presenten com un partit de transformació social al costat de la ciutadania més vulnerable, però després recolzen un Pride ultracapitalista, que porta a la massificació de la ciutat, a un model turístic molt concret, que ens esborren la identitat i que ens margina encara més", denuncien des de La Sal Feminista.

El debat sobre la gestació subrogada

Precisament, en el marc de les activitats del Pride, el Centre va acollir una xerrada sobre la gestació subrogada organitzada per l’Associació de Famílies LGTBI (FLG), una de les entitats residents al Centre que també va tenir un paper protagonista al Pride 2019, ja que l’esdeveniment se centrava en la temàtica de les famílies LGTBI. Mesos abans, el març de 2019, la mateixa associació organitzava una altra xerrada titulada "Construïm Famílies: parlem de la gestació subrogada".

Aquestes iniciatives també generen polèmica al col·lectiu, sobretot entre les dones vinculades al moviment feminista que s’oposen a la gestació subrogada: "Des d’una perspectiva feminista, no podem avalar l’explotació dels cossos de les dones que significa la gestació subrogada, i no creiem que el Centre hagi d’avalar aquestes pràctiques". De fet, des de La Sal creuen que vincular la gestació subrogada amb el col·lectiu LGTBI és erroni: "Es dona per entès que és la comunitat LGTBI qui demana que es legalitzi la gestació subrogada quan la majoria de persones que la fan servir són parelles heterosexuals, riques i amb problemes de fertilitat. És una manera de blanquejar una demanda neoliberal i violenta fent servir un col·lectiu oprimit".

De fet, l’agència Infertility, una de les empreses espanyoles que ofereixen paquets d’aquest servei per a clients de l’Estat, estima que al voltant d’un 25% dels seus clients mensuals són parelles homosexuals, majoritàriament homes, segons dades recollides per ElDiario.es el passat juny. La reivindicació es vincula a la comunitat LGTBI majoritàriament a partir de la demanda d’homes gais, i no tant de la resta de col·lectius.

Fonts del Centre ubiquen aquesta xerrada en l'exercici de la llibertat d'expressió, tot i que marquen distàncies afirmant que "el Centre, l'Ajuntament i la Plataforma d'Entitats no tenen per què compartir el posicionament d'una activitat". Tot i això, Roqueta es mostra més contundent a l'hora de defensar aquestes activitats: "Només fan xerrades informatives. Hi ha famílies que volen informació. Crec que determinats relats generen discursos d'odi cap a criatures fruit de la gestació subrogada. Aquestes entitats són lliures i sobiranes, ja feien aquestes xerrades a centres cívics abans que existís el centre, i el que no pot fer un equipament públic és censurar".