Público
Público
Únete a nosotros

Les ‘oblidades’ del sistema financer

El tancament recent d’oficines amaga un canvi de model de negoci dels bancs, que es tradueix en retallades de personal i en una presència testimonial de l’obra social de les antigues caixes d’estalvi.

Publicidad
Media: 0
Votos: 0

Protesta de treballadors de l'antiga Caixa Penedès.

L’any 2000, Catalunya tenia una desena de caixes d’estalvi. Amb la crisi financera, el Banc d’Espanya les va obligar a emprendre processos d’integració, fusió i absorció. En pocs anys, van desaparèixer del mapa. La primera onada de reconversions va deixar només tres entitats: ”la Caixa”, Unnim i CatalunyaCaixa. Dues més, Caixa Penedès i Caixa Laietana formaven part d’un Sistema Institucional de Protecció (SIP). Després que el Banc d’Espanya intervingués CatalunyaCaixa i Unnim, el BBVA se les va quedar. El mateix va fer el Banc Sabadell amb Caixa Penedès.

Durant aquests temps, els bancs han realitzat ajustos de plantilla i tancament d’oficines per mantenir la seva competitivitat i rendibilitat. Aquests processos s’han fet de forma diferent i han afectat desigualment els treballadors i els clients en funció de l’entitat que els ha dut a terme.

Enguany, el BBVA ha anunciat que tancarà 53 noves sucursals. Des de l’any 2014, quan va adquirir CatalunyaCaixa, el banc ha reduït un 48% la seva xarxa d’oficines, passant de les 1.415 a les 728. Fonts de l’entitat financera justifiquen la mesura “per la necessitat de fer una gestió dinàmica de l’entitat, que es va adaptant segons la demanda”. El moviment se suma a les 115 oficines que van tancar l’any passat i les 107 del 2017.

Tot i que la resta dels bancs també han apostat per aquesta política, el fet que BBVA adquirís CatalunyaCaixa i Unnim ha comportat que incorporés sis de les antigues caixes d’estalvi catalanes, com Manlleu, Sabadell, Terrassa, Catalunya, Tarragona i Manresa. El procés ha derivat en què l’empresa basca s’hagi consolidat com la segona entitat amb més quota de mercat a Catalunya, només superada per Caixabank.

Retallades de plantilla, la solució

Les entitats financeres van iniciar les retallades de plantilles per solucionar les seves dificultats. A més de l’aprimament de les seves estructures arran de les fusions i absorcions, “la difícil gestió immobiliària, l’aturada de l’activitat i la manca de rendibilitat amb uns tipus d’interès baixos o gairebé negatius les han impulsat a aquest escenari”. Aquest és l’anàlisi que fa la secretària general de l’agrupació del sector financer de CCOO Catalunya, Ingrid Vilanova.

Vilanova explica que els processos varien en funció de l’empresa. “Alguns bancs van optar per adquirir l’entitat i després reduir i plantilla i altres van fer al contrari”. Com a exemple, indica que Caixabank va acomiadar tota la plantilla de Banc de València, entitat que va absorbir. Altres, com el BBVA gairebé no van realitzar cap ajust del nombre de treballadors, però CatalunyaCaixa havia fet la feina anteriorment amb l’aplicació de diversos Expedients de Regulació d’Ocupació (ERO). Mentrestant, el Banc Sabadell va decidir integrar tot el personal de Caixa Penedès, apostant per les prejubilacions i les baixes voluntàries.

El BBVA va comprar Unnim l’any 2013 per un euro gràcies un sistema de protecció d’actius impulsat per la Comissió Europea. Aquest li cobria el 80% de la cartera tòxica i les pèrdues les assumia el Fons de Garantia de Dipòsits (FGD). Per adquirir l’antiga caixa, la direcció del banc va pactar amb els sindicats l’acomiadament de més 600 empleats.

L’any 2013, el Banc Sabadell va culminar la integració de Caixa Penedès. Tres anys més tard, un grup de treballadors de la caixa van interposar una denúncia per un suposat desfasament de 8,7 milions d’euros en els seus plans de pensions. Segons el col·lectiu, “aquest forat es va reduir fraudulentament i la diferència s’hauria desviat a les pòlisses d’assegurances i les indemnitzacions dels directius”, que van ser condemnats judicialment. Actualment, el Banc Sabadell compta amb una plantilla de 17.828 empleats, gairebé 2.000 més que el 2013, moment en què va absorbir Caixa Penedès.

El rastre de l’obra social

Un dels pilars de les antigues caixes d’estalvi eren les seves obres socials. La seva presència ha quedat pràcticament diluïda. El president de la Fundació de les Antigues Caixes Catalanes, Jaume Ribera, recorda que “hem de negociar anualment el nostre pressupost amb el BBVA”. L’entitat va sorgir de la unió de les antigues obres socials de Caixa Terrassa, Sabadell i Manlleu, que formaven Unnim.

De l’activitat anterior de l’obra social, que caracteritzava i diferenciava les caixes d’estalvi, només en queden les accions que realitzen Caixabank, Caixa Penedès i Caixa Terrassa. “Els bancs no en volen saber res de dèficits i nosaltres hem de trobar formules per finançar-nos i ser autosuficients”, assegura Ribera. L’entitat més activa en aquest àmbit és Caixa Terrassa, que manté projectes del Centre Cultural, Fupar (dedicada a l’atenció i inserció laboral de les persones amb discapacitat) i La Llar (que ofereix un servei a domicili de menjar preparat).

L’obra social de l’antiga Caixa Penedès només conserva 11 treballadors
. L’any 2013, quan es va produir l’adquisició del Banc Sabadell, l’obra social de la caixa es va transformar en la Fundació Pinnae. Tres anys després, davant la impossibilitat d’aconseguir finançament, va decidir fusionar-se amb la Fundació Privada Caixa Penedès. Ara, realitza accions d’inserció sociolaboral, assistència social i foment de l’educació i la cultura.

Dipòsits poc remunerats

En l’àmbit estatal, els bancs van tancar 714 sucursals durant l’any 2018 i van suprimir 2.300 llocs de treball Tot i que ja es podria afirmar que s’han superat els efectes dels processos d’integracions i fusions, el nou escenari financer obliga a nous ajustos. La banca espanyola està a la cua de la Unió Europea en remuneració dels dipòsits, però encapçala el rànquing en els tipus d’interès que sol·licita pels crèdits hipotecaris i al consum.

El sector financer arrossega una dècada amb una rendibilitat baixa al cost del capital, que és el que demanen els inversors per recuperar el risc de la inversió. Des de l’any 2008, els bancs han sanejat balanços i tenen ràtios de capital més elevats, però encara no generen beneficis pels seus accionistes. Les entitats tenen menys guanys, però han acumulat més accions després d’haver emprès diferents ampliacions de capital. Davant d’aquest panorama, la retallada de plantilles, la diversificació del negoci, incorporant l’àrea asseguradora, i la venda dels fons d’inversió, són els seus acompanyants en el nou camí que ha iniciat.