L’entrada dels anomenats ajuntaments del canvi el 2015 va contribuir a apostar pel feminisme des de les institucions. La perspectiva de gènere passava a ser un tema clau de l'agenda política i, amb aquesta, la defensa dels drets de les persones amb sexualitats i/o identitats de gènere dissidents, el conegut popularment com a col·lectiu LGTBI. Tan sols un any abans, el Parlament de Catalunya havia aprovat una norma pionera en aquesta matèria, la Llei per garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals i per erradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia, la 11/2014. S’obrien finestres i balcons dels consistoris per fer entrar la defensa dels drets d’aquest col·lectiu.

Quatre anys més tard i a les portes de les eleccions municipals de maig, les regidories de polítiques LGTBI s’han estès com bolets. Quina feina s’ha fet des de l’òrbita municipal en la defensa de la llibertat sexual i de gènere? Fem un repàs pels ajuntaments catalans per conèixer algunes de les accions destinades a aquesta comunitat.

Barcelona, l'epicentre del col·lectiu LGTBI

La capital catalana ha estat l'epicentre històric de les mobilitzacions feministes i per l’alliberament sexual i de gènere. I com és lògic, també ha estat el destí predilecte per a persones LGTBI de fora de la ciutat, on, sense referents ni xarxa, viure als marges de la norma sovint genera una major discriminació. "La primera manifestació LGBT a l’Estat va ser a Barcelona. Tenim col·lectius molt forts que, fins ara, estaven cobrint necessitats que havia de fer l’Ajuntament", explica la regidora de Feminismes i LGTB, Laura Pérez. Pérez posa el focus en la genealogia de la lluita feminista i per l’alliberament sexual i de gènere, sense la qual, diu, no es podria explicar perquè Barcelona és un must a nivell internacional en el llistat de ciutats que treballen aquest àmbit, fins i tot en l'àmbit internacional.

Fa poc més d’una setmana es va inaugurar el Centre LGTBI de Barcelona, un equipament que vol ser un punt de referència pel que fa a informació, recursos disponibles i activitats culturals. Però si se n’ha parlat més, ha estat per l’agressió feixista que va rebre diumenge passat: "Amb l’atac, s’evidencia la necessitat de l’espai", diu Pérez. Es tracta d’una demanda històrica de les entitats, tot i que dins el mateix teixit associatiu també existeixen crítiques. El moviment feminista de la ciutat, on també s’hi vertebren part de les reivindicacions del col·lectiu de lesbianes, va denunciar durant la concentració la sobrerepresentació d’homes que molts cops arrossega l’etiqueta LGTBI. "Són crítiques molt internes i molt lícites del moviment. Des de l’administració, intentem no invisibilitzar. Fem memòria, recordem les lesbianes dels 80, l’assemblea MAMBO dels 2000. Però nosaltres no podem decidir qui encapçala les entitats", diu Pérez.

A més, la regidora assegura que des del centre es podran impulsar algunes iniciatives que, ara per ara, no estan garantides per altres nivells administratius, com ara el servei de la Unitat Trànsit del CAP de Manso, un espai d’intervenció sociosanitària on les persones trans poden accedir a informació sobre procés d’hormonació, intervencions mèdiques i altres recursos no necessàriament sanitaris. Manso ha rebut molt bones crítiques per part del col·lectiu, al contrari que la Unitat de l’Hospital Clínic: "Mentre que l’Hospital Clínic encara segueix tractant les persones trans com a persones malaltes, el model de Trànsit evita la patologització", defensa Pérez. 

La regidora explica que l’exconseller de Salut Toni Comín, actualment a l'exili, compartia el model de Trànsit, però el context polític “ho ha aturat tot”. Tot i no tenir les competències, defensa que la creació d’equipaments municipals pot compensar les mancances del model sanitari autonòmic i estatal: “La coordinació amb Manso, encara la podem fer. El que no podem fer és prendre decisions com deixar de diagnosticar disfòria de gènere", diu.

Una de les altres apostes principals del consistori ha estat el projecte Carolines a través de l’agència d’Abordatge Integral del Treball Sexual (ABITS), fruit d’un procés participatiu amb prostitutes anomenat Des de Dentro i la coordinació amb la Fundació SURT. Les dones trans, un col·lectiu molt present al món del treball sexual, van posar moltes necessitats específiques sobre la taula i l’Ajuntament hi ha posat recursos: "Per aquelles que volien sortir del treball sexual, en fem un acompanyament. L’atur entre les persones trans supera el 80%. Atenem més de 300 dones trans que busquen feina i ara estem creant un programa anomenat Translabora que s’iniciarà aquest abril”. Pel que fa a les treballadores sexuals que volen seguir exercint com a tals, l’Ajuntament hi posa recursos sociosanitaris, laborals i econòmics perquè així sigui: "El que no podem fer és negar una realitat o entrar en el debat de regulació o abolició. No podem jutjar les decisions de les dones, hem de pensar com millorar les seves condicions", defensa Pérez.

Altres eines disponibles a la ciutat són l’Oficina per la No Discriminació, l’òrgan que gestiona les denúncies d’agressions que arriben a l’Ajuntament i que el 2018 va atendre a 17 casos; així com el programa educatiu Escoles per la Igualtat i la Diversitat que arriba fins a 3.000 alumnes, i el Consell Municipal de Lesbianes, Gais, Transexuals, Bisexuals i Intersexuals, un òrgan de representació més consultiu que no pas vinculant. Com a reptes, Pérez es fixa treballar per la no discriminació en l’accés a l’habitatge i al món laboral per a persones LGTBI, i en especial el col·lectiu trans: "Trobem moltes dificultats a l’hora de firmar un contracte de lloguer. Tu pots haver passat per una vaginoplàstia, un canvi de sexe, tenir un DNI on consti que ets una dona, i patir molta discriminació per ser una trans visible", explica Pérez.

Ripollet, referència a l'Àrea Metropolitana

Ripollet (Vallès Occidental) és un dels altres municipis a posar al mapa. Juntament amb Barcelona, va ser la primera localitat de l’Estat a comptar en aquest mandat amb una regidoria de polítiques LGTB sota les ordres de Fran Sánchez, també membre del Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC). "L’antic equip de Govern ni tan sols havia fet la política més simbòlica. No s’havia fet pràcticament res", explica el regidor de Decidim Ripollet.

En aquesta línia, el municipi va ser el tercer de Catalunya en dedicar un monument als activistes LGTBI després de Barcelona i Sitges: "Fa dos anys que el tenim i no té ni una sola guixada. No vol dir que no existeixi lgbtifòbia, però altres municipis propers al nostre, com Cerdanyola del Vallès o Montcada i Reixac, han tingut molts més problemes. Hi ha molt de suport per part de la població", explica Sánchez. Tal com diu el regidor, el Centre LGTBI de Barcelona no és l'únic que ha patit atacs lgtbfòbics a Catalunya. Ho saben bé a Montcada, on el teixit associatiu de la vila denuncia que el mural de l'Espai Jove Can Tauler, l'equipament juvenil de la ciutat, ha estat atacat fins a tres cops durant l'últim any i mig per comptar amb un mural per "l'alliberament sexual, afectiu i de gènere".

Inauguració del monument pels activistes LGTB al municipi de Ripollet amb el regidor de polítiques LGTB Fran Sánchez i representants de l'Observatori Contra l'Homofòbia el juny de 2017.  Ajuntament de RIpollet

A banda del monument, a l'Ajuntament de Ripollet també oneja la bandera de l’arc de Sant Martí al costat de les oficials i hi ha un carrer dedicat al poeta homosexual Federico Garcia Lorca. Gestos, però, que per a Sánchez fan una feina de visibilitat cabdal per normalitzar la realitat LGTBI al poble i evitar la marxa cap a la ciutat. La política de la regidoria també s’orienta cap al camp laboral, amb plans locals d’ocupació i places reservades per a persones trans, formacions pel món empresarial municipal, un punt d’atenció per a famílies, infants i adolescents o l’accés a proves d’VIH gratuïtes. Més enllà del consistori, Sánchez valora positivament que el poble s’hagi activat socialment en aquesta línia: "Cada 28 de juny, el dia de la visibilitat LGTBI, hi ha una manifestació fora de Barcelona. El 2016 es va escollir Ripollet per acollir-la. Des de llavors, que la mateixa ciutadania en celebra una cada any”, explica.

Els municipis fan xarxa pel col·lectiu LGTBI

Com Ripollet, la majoria de municipis catalans no comptaven amb recursos previs a l’existència de la Llei catalana contra la LGTBIfòbia, la 11/2014. Per pal·liar l’aïllament local i compartir experiències, els consistoris amb més voluntat per treballar en aquest àmbit van crear la Xarxa de Municipis LGBT de Catalunya.

Sabadell és la localitat on es van trobar per primer cop tots els membres de la Xarxa i una de les impulsores de la iniciativa. "Som municipis que no havíem fet mai polítiques LGTB. Ens hem de coordinar, replicar coses d’aquells on funcionen les iniciatives", explica la regidora de Drets Civils i de Gènere, Míriam Ferràndiz. La membre de la Crida per Sabadell explica com a la localitat s’acaba d’aprovar el pla d’Igualtat de Gènere i LGTBI 2017-2020, un treball conjunt entre tècnics, grups polítics, teixit social i obert a la ciutadania, que haurà d’afrontar la seva implementació definitiva després de les eleccions del pròxim 26 de maig. Ferràndiz destaca l’augment de recursos destinats al col·lectiu LGTBI i la transversalitat entre regidories per incloure aquesta perspectiva, però el camí que queda per recórrer encara és llarg. La regidora posa l'accent en la importància del treball intern amb l’administració: “Hem començat a fer càpsules formatives, un itinerari de formació municipal sobre gènere i diversitat sexual, teòric i pràctic, per millorar l’atenció al públic i cobrir el més bàsic”, explica.

Primeres jornades de la Xarxa de Municipis LGTB de Catalunya a Sabadell, l'any 2017. @lgtbvioleta

A la Xarxa, no només hi ha candidatures del canvi, sinó que governs municipals socialistes de pes també hi tenen representació. En són exemples els casos de Gavà, Sant Boi de Llobregat i Santa Coloma de Gramanet, localitat que va acollir l’última trobada d’aquest espai. Les tres alcaldesses socialistes –Raquel Sánchez, Lluïsa Moret i Núria Parlon respectivament- són tres noms propis de l'acció en matèria de gènere del PSC. A tall d’exemple, les seves localitats són de les més actives a la Xarxa de Municipis Lliures de Tracta de dones, un organisme que treballa per l’abolició del treball sexual i una aposta important del socialisme català en l'àmbit de la prostitució, als antípodes del que planteja el govern de Barcelona en Comú.

En aquesta línia, un altre dels pols municipals en matèria LGTBI al territori català es troba a la comarca d’Osona, on els ajuntaments de Vic, Manlleu, Torelló i la Mancomunitat de la Plana formada per 12 petits municipis, han elaborat un pla comarcal per la igualtat per raó d’orientació sexual i identitat de gènere anomenat "Osona, una comarca amb tots els colors". Es tracta d’un procés que va iniciar el 2016 amb una diagnosi sobre la qüestió, coordinat pel sociòleg especialitzat en gènere Gerard Coll des de la Universitat de Vic, un dels estudiosos de referència acadèmica en matèria de polítiques LGTBI.

Els deures pendents per després del maig

A l’altra cara de la moneda, també hi ha els ajuntaments que no han tingut l’oportunitat d’avançar especialment en aquest àmbit. És el cas de Badalona, on el govern de Guanyem Badalona en Comú, ERC i ICV-EUiA es va veure interromput per la moció de censura impulsada pel socialista Álex Pastor, actual alcalde de la ciutat. L’exalcaldessa Dolors Sabater explica a Públic que una de les principals apostes de l’anterior govern era, precisament, introduir la perspectiva feminista i LGTBI a l’Ajuntament. Però, diu Sabater, la dificultat era major: “Qualsevol govern de canvi, de municipalisme transformador tenia moltes coses a canviar. Però s’ha d’entendre que nosaltres entràvem després de quatre anys de PP". Explica l'actual regidora que l’anterior govern de Xavier Garcia Albiol reduïa l’acció LGTB dins d’un departament de la regidoria de Cultura, mentre que els serveis d’atenció per violència masclista es limitaven als oferts per la Guàrdia Urbana.

Amb la intenció d’apostar pel desenvolupament de polítiques amb perspectiva feminista, el govern de Sabater va centralitzar aquestes competències a l’alcaldia, pel que ella n’era la màxima responsable: "Vam fer una diagnosi i vam establir el primer Pla d’Igualtat per a la diversitat afectiva, sexual i de gènere. Només quedava impulsar el desplegament del pla, aprovar-lo al ple i fer la presentació oficial”; un informe elaborat per la Fundació Surt i la consultora de gènere Míriam Solà, referents en polítiques públiques feministes i LGTBI al territori català.

Sabater denuncia, però, que el nou govern socialista no n'està donant continuïtat: "Crec que estan tenint un col·lapse amb ells mateixos. Van tirar endavant una moció que interrompia els quatre anys del govern del canvi i aquest moviment ha representat l’aturada de tot el que estàvem duent a terme des de Guanyem Badalona en Comú”. Tot i això, Sabater celebra la creació de Tornem-hi!, la plataforma LGTBIQ+ badalonina: “Hi havia molta gent invisibilitzada o no organitzada perquè no hi havia xarxa. I els que s’articulaven a Barcelona van tornar a la ciutat”.

Les eleccions municipals del 26 de maig arribaran amb una política per l’alliberament sexual i de gènere consolidada a Catalunya, tot i que entitats i tècnics consultats per fer aquest reportatge encara denuncien la falta de voluntat perquè aquesta qüestió pugi en la llista de prioritats. Els governs de les següents legislatures hauran d’afrontar diversos reptes que es van plantejant amb la pràctica: Serveix la categoria “LGTBI” per a tots els col·lectius? Més enllà dels murals i les diades, com es pot arribar a millorar les vides de la comunitat? Quines són les qüestions més urgents per acabar amb la LGTBIfòbia?