Público
Público

Les víctimes de l’amiant reclamen la creació d’un cens amb els edificis afectats a Catalunya

L’Avaac, associació que agrupa persones perjudicades per l’exposició al material, demana que les empreses que desmantellin les instal·lacions ho facin amb les condicions de seguretat que marca la llei. A l’Estat espanyol s’acumulen 2,6 tones d’aquest material. L’AMB aprova un pla d’acció per erradicar-lo en l’àmbit metropolità

Publicidad
Media: 0
Votos: 0

Estació de metro de la Verneda, on s'ha trobat amiant. NAZARET ROMERO

La presència d’amiant a les instal·lacions dels metros de Barcelona i Madrid i la gestió d’aquesta situació per part de la direcció de les empreses públiques de transport ha provocat que els treballadors hagin convocat vagues de protesta en les darreres setmanes. De moment, els representants dels empleats han denunciat que almenys una vintena de persones tenen afectacions a la pleura per l’exposició al microciment. El Col·lectiu Independent del Metro (CIM), un sindicat que agrupa el col·lectiu de persones perjudicades, adverteix que “hem constatat que els problemes de salut arriben no només a les persones directament exposades, sinó també a les que de forma indirecta han respirat aquest material". 

Però la del metro no és l’única batalla dels afectats per l’amiant. La prohibició de la utilització d’aquest material va entrar en vigor l’any 2002. I el 2009 va sorgir l’Avaac (Associació de Víctimes Afectades per l’Amiant a Catalunya), querae ofereix assessorament jurídic a les persones perjudicades, a més d’investigar els efectes sobre la salut i interposar demandes i reclamacions dels col·lectius exposats.

El vocal de l’Avaac, José Luís Gómez, que durant els darrers anys havia fet de vicepresident de l’associació, recorda que els ajuntaments no han complert les mocions que ells mateixos han aprovat. “Necessitem disposar d’un cens d’edificis i instal·lacions afectades. A més, cal que s’acceleri el pla de retirada de l’amiant dels centres educatius”. En aquest sentit, afegeix que existeix una directiva comunitària que estableix que abans de 2028 s’hauria d’eliminar l’amiant de tots els espais públics i privats. “Si cal, els governs poden demanar ajudes a través dels fons europeus”, comenta Gómez.

L’amiant, present a més de 3.000 productes

Fins als anys 90 del segle passat, al sector de la construcció s’abusava de l’amiant. De fet, era un dels productes estrella. Tot i la seva prohibició fa 18 anys, es va instaurar una moratòria que a les empreses els hi va servir per acabar amb els estocs. Teulades d’edificis, vagons de metro, cobertes de pavellons esportius o fins i tot a les pastilles de fre dels cotxes. El fibrociment -la barreja entre amiant i ciment- està present a tot arreu en la nostra vida quotidiana i molts treballadors del sector naval, manteniment d’edificis, lampistes, electricistes o mecànics tenen o han tingut risc de respirar les fibres d'asbest (amiant). El material està present a més de 3.000 productes. A més a més, l'afectació també pot arribar a les víctimes passives, és a dir, persones que vivien a prop d'un nucli de producció d'amiant -com les fàbriques de la Rocalla a Castelldefels o d'Uralita a Cerdanyola- o familiars de treballadors, que arribaven a casa amb les fibres d'amiant impregnades a la roba.

“Les cobertes del sostre de l’Hospital de Bellvitge són totes de fibrociment”, indica Gómez. Amb aquest cas, el vocal de l’associació Avaac mostra la seva llarga ombra. Tot i que la vida útil d’un edifici o una instal·lació on hi hagi amiant és de 35 o 40 anys, “el desgast previ dels materials fa que emani les fibres al medi ambient. Per tant, “es tracta del genocidi laboral i social més gran de la humanitat”, manifesta rotund Gómez.

L’Associació de Víctimes de l’Amiant (Avida) s’adverteix dels efectes dels riscos de l’amiant. “Un bri d’asbest només es veu una mica més gran que un cabell humà si s’augmenta 1.000 vegades”. Una llarga exposició a l’amiant provoca l’asbestosi, una malaltia respiratòria conseqüència de la inhalació de fibres d’asbest. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) admet que pot generar fibrosi pulmonar o càncer. A aquestes malalties, Gómez s'hiafegeix el mesotelioma, un tipus de càncer vinculat únicament a l'exposició al material o càncer de pulmó o de laringe. “La feina és demostrar que estan ocasionades per les fibres d’amiant”.

El llarg camí cap al desamiantat

Per retirar l’amiant d’un espai, s’ha d’estar inscrit al Registre d’Empreses amb Risc d’Amiant (RERA). En aquest, estan les companyies autoritzades per fer-ho. En moltes ocasions, “no compleixen les condicions de seguretat necessàries i per reduir costos s’estalvien la formació dels operaris”, denuncien des de l’Avaac. José Luís Gómez exigeix que la Inspecció de Treball vigili com s’estan duent a terme els treballs de desmantellament de l’amiant. Com en altres àmbits, la Reforma Laboral també està jugant en contra d’aquest procés.

Els especialistes i els responsables municipals sol·liciten que el problema s’elevi a una altra categoria: el de la salut pública. Un tècnic especialista en amiant, Lluís Mallart, admet que “fins ara s’està tractant com un tema laboral i només es protegeix als treballadors que el treuen”. La manca d’experts en aquest àmbit i una normativa ambigua a l’hora de retirar-lo dificulten la seva supressió.

Un exemple es troba en les plaques de fibrociment que estan a les escoles de Catalunya. Les dades aportades per Ensenyament l’any 2017 indicaven que encara quedaven 291 centres educatius amb la presència d’amiant. Tot i que no hi ha cap registre actualitzat des de llavors, el ritme de treball (14 operacions anuals) fa preveure que fins al 2037 no estarà retirat completament de les escoles. Extreure’l tot costa uns 100 milions d’euros.

Pla d’Acció de l’AMB

Recentment, l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) ha aprovat un pla d’acció per erradicar l’amiant. Entre les mesures que estableix la iniciativa, hi figuren adoptar un sistema d’eines i un protocol dels treballs, col·laboració amb els municipis, establir un sistema de subvencions, potenciar la formació i el tractament dels problemes derivats de l’existència de l’amiant a les instal·lacions de TMB.

Tal com assegura José Luís Gómez, el camí cap a l’erradicació de l’amiant és lent administrativament i costós econòmicament. Tot i aquestes traves, en algunes poblacions, com el Prat de Llobregat, ja s’ha fet la substitució total. “Les empreses intenten evitar el procés a tota costa”, lamenta. El seu desig és que aquestes demanin els ajuts que preveu la Unió Europea. A l’Estat espanyol encara queden més de 2, 6 tones instal·lades. En alguns llocs, com a les canalitzacions hídriques, els seus riscos entren en contacte amb infraestructures destinades al consum d’aigua de boca. En total, hi ha 80.000 quilòmetres de canonades.

Els nivells màxims de la presència d’amiant no només es constaten en determinades activitats professionals o als vagons del metro. Les darreres troballes s'han detectat en les parades de metro de Torrassa o Santa Eulàlia a L’Hospitalet de Llobregat i en la pintura bituminosa dels vagons, que té propietats ignífugues i resistents a la humitat. El camí per fer desaparèixer l’amiant de tot arreu continuarà sent llarg i costós, tot i que el risc continuarà estant present sobre la salut pública de la població.