Público
Público

Literatura Joan Margarit: "Les llengües no han fet mai mal a ningú, els que fan mal són els animals que hi ha al darrere"

Parlem amb el poeta català just després de guanyar el Premi Cervantes d'enguany i el Premio Reina Sofía de Poesía Iberoamericana.

El poeta i escriptor Joan Margarit. Lídia Penelo

Joan Margarit (Sanahüja, 1938) acaba de ser distingit amb el Premi Cervantes d’enguany. Malgrat la rellevància del guardó, sembla que gairebé res pot alterar el vitalisme sensat que encomana aquest poeta i arquitecte. I això que la seva trajectòria acumula els guardons literaris més importants, i els seus poemes són dels més llegits i traduïts. Precisament, aquest divendres 22 de novembre Margarit, recollirà el Premio Reina Sofía de Poesía Iberoamericana, que reconeix el conjunt de l’obra d’un autor viu que, per la seva vàlua literària, constitueix una aportació rellevant al patrimoni cultural comú d’Iberoamèrica i Espanya. Als 81 anys, llegeix i escriu cada dia. A la tauleta al costat de la butaca on llegeix, hi té una antologia de Neruda i una de Yeats, entre d’altres, dos dels autors que el segueixen reconfortant, i als quals torna una vegada i una altra.

Ja ha paït la notícia de ser el Premi Cervantes d’enguany?

Si als 80 anys no t’espaviles per pair les coses ràpidament, estàs perdut. L’alegria meva del Cervantes és que ara trobaré més lectors per consolar. Per això serveixen els premis.

"La poesia no és literatura, és una altra cosa. No és música ja ho sé, però seria un entremig"

Aquests dies et pregunten molt sobre el teu bilingüisme, i sobre com escrius els poemes, si en català o en castellà.

Ningú surt de la seva llengua materna per fer poemes, per fer prosa sí. Jo pareixo el poema en català, en la llengua que penso i aquesta és la veritat, i a partir d’aquí puc decidir en quina llengua el continuo, si amb la meva o amb la que en Franco em va ensenyar a bofetades. Les llengües no han fet mai mal a ningú, els que fan mal són els animals que hi ha al darrere.

Ser arquitecte de professió l’ha condicionat la manera d’escriure poesia?

Sí, és clar, com el que es guanya la vida fent de barber. La poesia el primer que necessita és una vida. Si no de què vols què parli? I necessites una vida econòmica, una vida sentimental, una vida sexual, una vida professional… tot això és la vida. Ara, que una d’aquestes vides la resolguis calculant estructures o reparant el monument a Colom o fent l’estadi de Montjuïc això és anecdòtic. He treballat gairebé 40 d’anys d’arquitecte i he fet molts anys de professor de càlcul d’estructura. Jo he fet d’arquitecte i he patit per les obres. L’arquitecte és el personatge del codi de Hammurabi, si la casa cau, pagues. Encara és la professió que paga més assegurances de llarg, la segona és la dels metges però hi ha molta diferència. El metge et pot fer signar un paper dient que no és el responsable i que tu saps el risc que assumeixes, però jo no puc fer signar un paper dient que si la casa cau, aquí no passa res.

I com a poeta li pesa alguna responsabilitat?

Amb la poesia hi ha una responsabilitat personal i la joia és assumir-la. Per mi l’objectiu és arribar al lector, com el del metge és el de curar. No vull fer comparacions entre la medicina i la poesia, no vull ser metge, ni capellà, jo sóc poeta. Ara, que el poema ajuda a la gent és evident i és una de les coses més maques que hi ha. Fa uns mesos a Madrid, estava veient una exposició i de sobte se m’acosta un senyor gran i em diu “perdone que le moleste, pero un poema suyo me salvó la vida hace unos meses”, i llavors va desaparèixer. I sí, és això, a mi hi ha molts poemes que m’han salvat la vida. Quan a la meva filla la van diagnosticar de càncer de pàncrees, i en aquell moment no hi havia solució, doncs, van venir una sèrie de mesos on vaig fer una infracció important i és que en general tots els que escrivim estem d’acord en el fet que hi ha norma que s’ha de respectar: no escriure en calent. I aquesta vegada vaig dir-me “si no puc escriure en calent, plego”. Escriure poesia no és una gilipollada. Ara, per mi la poesia no és literatura, és una altra cosa. No és música ja ho sé, però seria un entremig.

Expliqui per què va començar a escriure en castellà uns llibres que llavors no ha volgut recollir a la seva obra completa.

A la meva obra completa apareixen poemes que vaig escriure als 40 anys, però jo vaig començar a escriure quan en tenia 18. Què passa? Primer vaig fer quatre llibres en castellà, el primer el va prologar el Cela, però no era el que perseguia. I és llavors quan en Martí i Pol em fa pensar en el tema: un poeta pot escriure en una llengua que no és la seva? Tot i que la meva infantesa sortia d’una Guerra Civil i em van prohibir la meva llengua materna. Vaig anar a l’institut Ausiàs March i d’allà vaig sortir creient que Ausiàs March era un autor rus. No ens van ensenyar res de la cultura catalana, però jo em sabia totes les obres de Góngora i Lope de Vega de memòria! Venim d’això, i no fa tant, la meva vida ha estat aquesta.

Joan Margarit, poeta i escriptor guanyador del premi Cervantes.

Joan Margarit, poeta i escriptor guanyador del premi Cervantes.

I com s’ho fa per omplir les llacunes d’una educació que suprimia la cultura catalana?

Les llacunes les omples buscant-te la vida i acabes amb una obra completa que comença als 40 anys. I quan en Martí i Pol em treu el tema del català en una carta, -nosaltres ens escrivíem en català, jo amb el què em sortia no amb els de l’Institut d’Estudis Catalans-, em vaig preguntar, i si fos això? I llavors vaig començar a provar d’escriure en català.

Així, de debò, que fins aquesta carta determinant de Miquel Martí i Pol no s’havia atrevit mai a escriure en català?

No, no creia que fos necessari. Seguia el sil·logisme més senzill: “Jo vull fer poesia, la poca que conec és en castellà, la poesia és cultura per tant jo havia de fer poesia en la llengua que tenia cultura. A més vivia a Santa Cruz de Tenerife… El meu primer llibre en català el va editar l’Escorpí, ‘L’ombra de l’altre mar’ el 1981. En aquella època vaig fer vuit llibres en català, que van guanyar tots els premis als que t’havies de presentar: Jocs Florals, el Riba, el Miquel de Palol… I llavors em vaig adonar que aquests llibres tampoc deien el que volia dir, però aleshores ja en sabia la causa: patia un excés d’entusiasme lingüístic, com una mena de borratxera. Fins que vaig dir prou i vaig trobar el camí i va arribar el meu primer llibre definitiu en català que va sortir a can 62, Llum de pluja.

Ha estat molts anys sense trepitjar el Cervantes, com ha anat la reconciliació?

També vaig estar molts anys sense trepitjar can 62 perquè no m’entenia amb els que ho portaven. (I després de posar-se seriós un instant, canvia de tema per tornar a detalls de ‘Llum de pluja’).

Entesos, tornem als versos. Un dels teus darrers llibres és ‘Una mujer mayor’ publicat per la cama sol, on la teva poesia es troba amb la pintura de Paula Rego.

M’agrada molt la pintura, ja havia fet una cosa semblant amb l’editorial Nórdica i el meu amic Subirachs, una de les grans víctimes d’aquesta Catalunya actual.

Per què considera que Subirachs és una víctima?

Per què el van marginar i el van ningunejar. El nostre poble és especialment hàbil fent això. Per això crec que, en fi… el tema dels que ens rodegen és molt complicat. Sempre et farà la guitza el que està més a prop de tu, no el de Finisterre. A la meva edat començar amb aquestes qüestions no m’interessa. Allà on vaig no s’hi amoïnen gaire, sí, vull dir cap a la mort.

En aquest sentit, el poema que dóna títol al llibre, ’Una mujer mayor’ té un pes rellevant, oi?

És un poema important per mi i el dedico a la meva dona. Són 60 anys junts gairebé. Dues persones per viure juntes no han de fer no un esforç, n’han de fer milions, i anades i vingudes, i la vida és tot això, i llavors veure que has sortejat i que heu salvat el millor de cadascun i vas trampejant, doncs, hosti, és molt guapo! La unió de dues persones és una de les coses més importants de la vida.

Una de les queixes del sector cultural, de la gent que fa cultura és la falta de suport. Fa uns anys va dir que els ministeris de cultura no haurien d’existir. Encara ho creu?

"Tots els oficis que s’han de fer disfressats amaguen alguna cosa indigna"

Només hi ha dues revolucions que poden succeir, no me’n sé imaginar cap altra. La revolució de dretes, la d’El món feliç de Huxley, la qual l’única manera de mantenir un cert ordre en aquesta espècie boja que som la humana és amb la ciència i prenent coses per treure’ns el neguit. Te’n recordes de la pastilla de Soma que es prenien al llibre, i au, tots a follar? Doncs una revolució seria aquesta. L’altra, que és la que jo proposaria és la revolució de treure tots els diners de la gent que fa la feina disfressats. Fa temps que ho vaig dir en un poema, a ‘L’última lliçó’, vull dir que tots els oficis que s’han de fer disfressats amaguen alguna cosa indigna. Si no, no veig perquè s’han de disfressar, excepte els que s’han de vestir per evitar una lava volcànica. Els que es disfressen amaguen una cosa indigna i malament si els hem de mantenir. Per tant, tots els diners que van a parar a jutges, militars i policies, els que van disfressats, tots aquests diners han d’anar als ciutadans. El que va dir Marx encara era més difícil, tots iguals, no ho van aconseguir però es va fer una revolució, doncs això també es podria intentar. Potser és l’únic que ens queda per provar, perquè l’alternativa és ‘El món feliç’ de Huxley. A mi que vingui un tio que s'hagi de disfressar per dir-me que he d’anar a la presó, doncs no. M’ho digui vestit de civil, no cal que es posi medalles ni aquests collars. Però quina era la pregunta?

Si encara creu que els ministeris i els organismes oficials de cultura no haurien d’existir

Quan no hi ha diners per cultura sembla que els culpables siguin només els del Ministerio, i també hi ha gent que està ensenyant poesia als instituts de Catalunya i no llegeix poesia. O catedràtics de literatura que no han llegit un poema en sa vida. Llavors quan et diuen que les lletres se’n van de l’ensenyament jo dic benvinguts, ja m’espavilaré jo amb els lectors. Perquè si algú que no llegeix poesia és qui clava la matraca sobre tonteries a les aules, aquests estudiants trigaran molt a arribar a la poesia. I la culpa la tenim aquí baix. Jo he recitat més poesia a centres d’Andalusia que aquí a Catalunya. I doncs, què et penses, que això és Hollywood?

Això no és Troya…

"Un poeta boig només és a les escorrialles del Romanticisme i no serveix per a res"

Evident, home… És allò de l’Espriu de “som els millors”. És que sembla que tots els mals vinguin de fora, sí ja et fotran… Com a poeta, el meu pitjor enemic és la mentida. El que em posa més neguitós és la mentida; quan fas un poema dolent estàs dient una mentida. El més difícil és no mentir, per exemple les respostes estàndard son una mentida.

Què més el neguiteja?

L’avorriment, hi ha un tipus de conversa i d’insistència que m’avorreixen. Però l’avorriment l’has de combatre. Penso que l’avorriment és un càstig i qui s’avorreix segurament s’ho mereix.

Li preocupa la mort?

La mort no existeix, és el gran vers de Yeats, la mort ens l’hem inventat nosaltres. I aturar-te és pitjor que anar enrere. Però quan et fas vell, et quedes sol. Tothom té la seva solitud, però quan et fas gran entre els que ja han desaparegut, els que has conegut i que als 20 eren d’una manera i als 60 ja no tenen res a veure i també t’abandonen, els que estan lluny… Entre una cosa i l’altra, mors sol, això és així, i no és cap drama. Si no veus les coses com són, Dios te guarde

D’on ha tret tanta sensatesa?

Oh, és que el poeta ha de ser sensat, un poeta boig només és a les escorrialles del Romanticisme i no serveix per a res. Fins i tot hi va caure una persona intel·ligent com Stefan Zweig; quan va descobrir Rilke tenia un discurs dient que per fi havia trobat el poeta pel qual la vida i la poesia és el mateix. Però quines tonteries! Hi ha alguna cosa que es pugui igualar a la vida que no sigui la mateixa vida? No n’hi ha cap! La poesia, la prosa, l’amor, l’odi… tot surt de la vida!

¿Te ha resultado interesante esta noticia?