El 8 de març és, en realitat, molts 8 de març. Tot i que l'ONU establís l’any 1952 aquest dia com a commemoració, el cert és que no hi va haver un sol fet que portés a aquesta data sinó que van ser molts, tal com explica en un article la doctora en Sociologia Begoña Marugán. La fàbrica incendiada a Nova York un 8 de març d’allà el 1908 és un mite. Resulta que era diumenge. Tot i que sí que hi va haver un incendi en una fàbrica tèxtil al març de 1911.

Va ser aquell mateix any quan es va començar a celebrar el Dia Internacional de la Dona, celebració impulsada per la política socialista Clara Zetkin. Es va començar a celebrar el 8 de març, però, perquè va ser el dia en què dones russes se sublevaren contra la guerra l’any 1917 i la guspira de la revolució bolxevic. Tanmateix, les arrels de la commemoració són les lluites de les dones treballadores per unes millors condicions i més drets.

El 8 de març de 2017 tornarà a ser un dia de molts dies. Les dones d’arreu del món s’han mobilitzat de manera conjunta i han dit que s’aturen, que no produiran. A l’Argentina diuen que si el seu treball no compta, que produeixin sense elles. A Polònia segurament tornin a vestir de negre. Als Estats Units sembla que des del 21 de gener la protesta està latent en cada carrer. Aquests tres països, juntament amb una trentena més, se sumen a la vaga internacional de dones.

Les mobilitzacions parteixen de les mateixes demandes – tan bàsiques com acabar amb la discriminació laboral o amb la bretxa salarial – però a cada país les protestes seran diferents i aniran sumant-hi lluites. I dins cada país, la idea és que cada dona decideixi quina és la millor manera d’adherir-se a la vaga. La vaga no és internacional perquè dones de diferents països surtin al carrer el mateix dia i amb les mateixes premisses, sinó perquè s’han teixit xarxes i s’ha aconseguit que les lluites pròpies siguin lluites globals, allò que Angela Davis va anomenar interseccionalitat.

A Catalunya, temporalitat i precarietat són noms de dona

Barcelona va ser una de les primeres ciutats de l’Estat espanyol en convocar l’aturada, juntament amb Madrid. El col·lectiu organitzador va ser Vaga de Totes, que fa dos anys ja va organitzar a la ciutat una vaga de consum i de treballs productius i reproductius. Finalment, el dia 8 s’ha establert que s’aturarà qualsevol activitat entre les 12 i les 12:30 del migdia. Es farà per posar en valor les feines que fan les dones, tant les remunerades com les no remunerades, però també per visibilitzar la precarietat que en molts casos envolten aquestes feines.

Maria de la Fuente i Mireia Duran, de l’Institut per a l'Estudi i la Transformació de la vida Quotidiana (IQ) expliquen que les característiques del mercat laboral femení són tres: la parcialitat, la temporalitat i el sou. Aquestes són les directament visibles i mesurables, però que solen tenir conseqüències més complicades de comptabilitzar i igualment greus. Hi ha dues dones que treballen a temps parcial per cada home amb la mateixa jornada, tot i que amb la crisi s’hagin anat equiparant els percentatges. Per a De la Fuente aquest és el factor que agreuja més la precarització de la feina de les dones i augmenta les desigualtats.

Les dades diuen que a Catalunya hi ha un 22% de dones treballant amb contracte parcial davant d’un 7% dels homes. Hi ha diverses raons, tot i que la fonamental és el fet que a les dones se’ls hi hagi assignat històricament la feina a dins la llar. Això, sumat a les retallades en serveis com les escoles bressol és el que provoca la diferència entre la distribució del tipus de jornada.

El sou també està condicionat pel gènere

Les diferents condicions laborals de les dones afecten també als seus sous. La bretxa salarial se situa encara entre el 20% i el 30%, depenent de la feina de la que es tracti i la tendència en el temps és estable, és a dir, no ha disminuït en cap moment tot i el canvi en els sous. Com a exemple, entre 2004 i 2014, la bretxa disminueix només mig euro l’hora. Quan es parla de bretxa salarial no és que a una professora li paguin menys que al seu company, és que una netejadora cobrarà menys que un bidell tot i que les tasques a realitzar siguin molt similars. O que ells cobrin unes dietes o uns complements més alts que elles. O la creació de càrrecs intermedis, sobretot abans d’arribar als directius, que en la gran majoria estan ocupats per dones.

Tot i que, com diu Mireia Duran, les condicions laborals s’han anat precaritzant per a tothom arrel de la crisi, el cert és que a qui acaba afectant més és a les dones. La crisi les ha portat a estar en l’activitat econòmica, que no és el mateix que tenir feina. És a dir, s’han apuntat a l’atur. A més, són elles les que formen el gruix de molts col·lectius en què les condicions laborals són especialment dolentes, com el de les treballadores d’hotel o les netejadores.

La conseqüència de tot el conjunt és la pobresa. Una dona té el doble de possibilitats que un home de ser pobre. Per començar a canviar la situació s’ha de combatre primer el que Maria de la Fuente considera un factor "bàsic i molt vell que no s’ha modificat substancialment": el treball de cures.

El treball domèstic com a centre

Si es comptabilitzés la feina domèstica i de cures, el PIB de Catalunya augmentaria un 23,4% com a mínim. Les dones a Catalunya perden 8.852 milions euros l’any al ser les que es dediquen en major mesura a aquestes tasques. Concretament, un 67% de les dones són les que suporten majoritàriament les feines de cura davant un 33% d’homes.

Tot i que cada vegada els homes participen més de les tasques domèstiques, el cert és que les dones encara hi dediquen de mitjana dues hores i mitja més al dia, el que es tradueix en què suporten de mitjana una hora més que ells de càrrega de treball. Mireia Duran explica que en un principi es pensava que aquestes xifres canviarien amb l’entrada de la crisi, ja que els primers sectors afectats van ser la indústria i la construcció, molt masculinitzats.

La realitat és que en deu anys no ha canviat res i s’ha demostrat que el repartiment de les tasques de la llar no té res a veure amb el mercat laboral, un dels arguments que es dona tradicionalment per justificar que les dones portin més càrrega. A més, el fet que es participi en les feines domèstiques no canvia que les responsabilitats – organització de la cura, de la llar, etc. - se segueixin sense repartir. Per a Maria de la Fuente el que s’ha de fer és aprofundir en aquest camp en ser la base de la resta amb un repartiment just de les tasques i assumir que la responsabilitat d’això no és només de les famílies, sinó que també és de l’Estat i de les empreses.

Nous reptes i transformació constant

A la perspectiva de gènere se li han de sumar també d’altres, com l’origen o la classe social. Així, quan parlem de les tasques de cures cal tenir en compte que algunes dones de l’Estat espanyol no suporten tanta càrrega perquè tenen a algú. Aquest "algú" solen ser dones migrades, que han deixat el seu nucli familiar i la seva feina per venir a cuidar d’altres famílies per poder guanyar un sou que en la majoria dels casos s’envia de tornada al país d’origen. D’això se’n diu cadena global de la cura i es podria traduir com deixar de cuidar als teus per cuidar als altres.

La globalitat d’aquest cicle de treballs i moviments també marca el 8 de març de 2017. La consciència sobre això cada cop és major i fa que les xarxes de solidaritat i contactes s’estenguin i es facin més fortes. Aquest any, als reptes endèmics als que s’enfronta la meitat de la població mundial, també s’hi suma el clam per les dones refugiades, per les dones assassinades i per aquelles persones que encara no poden expressar lliurement les seves identitats de gènere.