Público
Público

Marcel Bagès: “Volíem preguntar-nos quin passat sosté el nostre present”

El tàndem d'èxit de l'experimentació amb la música tradicional, Maria Arnal i Marcel Bagès, tanquen simbòlicament el recorregut amb el disc "45 cerebros y un corazón" amb un concert a la fossa comuna de Burgos que els va servir d'inspiració. 

Publicidad
Media: 5
Votos: 1

Maria Arnal i Marcel Bagès.

El dia 1 de novembre cada any els familiars dels assassinats de la fossa de La Pedraja, a Burgos es troben per fer un ritual de vetlla. Un recordatori per no oblidar. Enguany Maria Arnal i Marcel Bagès els acompanyaran en un concert que posa punt final simbòlic a una gira, la del disc 45 cerebros y un corazón, plena d'èxits. En parlem amb el músic Marcel Bagès

"Aquí sin mito ni rito, abandonados al tiempo, arropados por el lodo, cerca de alguna urbanización, 45 cerebros y 1 corazón". Per escriure la lletra d'aquesta cançó us vau inspirar en un fet real.

Ens vam assabentar per una notícia al diari Público que el 2016, a la fossa comuna de La Pedraja, a Burgos es van trobar 45 cervells i un cor, que gràcies a les condicions climàtiques s'havien conservat intactes. L'episodi ens va impactar molt, i a més del fet històric i vam veure un component poètic que connectava molt bé amb el nostre treball.

Quan vam anar a tocar a Burgos, vam anar a visitar la fossa amb una de les nebodes de les persones assassinades que ens va explicar que cada 1 de novembre es reunien per vetllar els morts. Per recordar.

En el vostre disc la memòria tant musical com històrica és bàsica.

"La memòria no pertany al passat sinó que és una ficció que construïm entre tots"

La memòria no pertany al passat sinó que és una ficció que construïm entre tots que ens ajuda a entendre el nostre present i a relacionar-nos amb les coses. Nosaltres sempre hem treballat amb materials que pertanyen al passat, com ara les gravacions de camp. Després de tractar el tema de les fosses, de la manera com ho hem fet i amb la rebuda que ha tingut, crèiem que era molt potent i molt simbòlic tancar el disc aquí, a La Pedraja i el dia de Tots Sants. Tocar aquesta realitat i acomiadar-nos del disc i de tot el que ens han donat aquests 45 cervells i un cor.

Heu reviscolat la memòria, el folklore de la península Ibèrica, des d'Andalusia a les Balears. Com ha estat aquest treball documentació sonora?

La Maria (Arnal) es va començar a interessar per l'arxiu del musicòleg Alan Lomax, un documentalista que va enregistrar la música de la primera meitat del segle XX als Estats Units gravant el primer blues i el Jazz i va arribar a Espanya l'any 1952, on va viatjar per tot arreu gravant fandangos, flamencs, temes religiosos... També va estar a Mallorca. Un altre de les persones que tenen un arxiu sonor impressionant és en Pep Botifarra, a València, que durant anys ha fet el mateix que Lomax, enregistrar els cants tradicionals. Bussejar en aquests documents va ser molt inspirador sobretot per la Maria que venia de l'Antropologia i en va quedar fascinada.

Com aconseguiu aquesta barreja entre el folklore i l'experimentació sonora?

Doncs d'una manera molt natural, molt poc premeditada. La veritat és que no teníem una idea preconcebuda sinó que hem anat agafant materials que ens interessaven. Encarem la nostra música amb els llenguatges que tenim i amb la nostra experiència. Agafem material que ens interessa. Des de fora potser no es veu però per nosaltres és molt normal, un homenatge a què cada un té, ja que res està compartimentat. Tot està barrejat. Quan anem de gira ningú ens ha dit res, la gent ho viu com nosaltres.

Ningú us ha acusat d'apropiació cultural per cantar fandangos?

Ningú -riu- ni a Flix, el meu poble, ni a Huelva.

Hi ha una voluntat de revisionisme històric en la vostra música tant en les lletres com en la forma?

Sempre ens va interessar la no autoria... músiques que van mutant. Lletres que ens arriben pensem que són fixades però no. Participar del riu que és la tradició oral. El que volíem era buscar la confrontació amb aquests materials els de la tradició i els actuals. Volíem preguntar-nos quin passat sosté el nostre present.

Quan vau guanyar el Premi Ciutat de Barcelona de Música, el jurat va destacar "la revitalització del patrimoni oral i la dimensió ètica i social" de la vostra música. Hi afegiries la dimensió política?

"L'art sempre és polític perquè totes les nostres decisions ho són"

L'art sempre és polític perquè totes les nostres decisions ho són. La política és inseparable de com vivim o el que fem i influencia en el nostre entorn, en com entenem la vida i la vida en comú.

Al final són paraules que no són nostres, són d'un jurat que ens defineix, però és obvi que en la nostra feina hi ha una visió de com veiem la comunitat. El ball de vetllatori per exemple parla d'entendre la mort diferent de com se'ns ha explicat. Viure-la en comunitat i no de manera individual, i això és clar és un tema social.

Les vostres influències són des d'Ovidi Montllor als còmics d'Allan Moore, passant per la rapera Kate Tempest. Un bon combinat.

Són els referents que un té a l'hora de crear... jo quan escolto el disc, sí que les veig, però entenc que potser costen de veure. El que jo tinc clar és el que m'ha portat fins allà.

Per exemple, Tu que vienes a rondarme estava molt influenciada pel disc Let Them Eat Chaos de Kate Tempest, volíem un rollo recitat (spoken word) però vam anar agafant les guitarres, va sortir la tornada i al final ens va quedar una cançó de caràcter més pop. I d'Allan Moore doncs la cançó recull l'imaginari còsmic del còmic Promethea.

Penseu que en la situació en què es troba Catalunya respecte a Espanya concerts com els vostres ajuden a entendre's millor?

Amb tot el que ha passat he tingut una sensació de bombolla... als mitjans hi ha una polarització molt bèstia però quan estem de gira per Espanya tenim la sensació que la gent que ens va a veure ja sap el que fem i per tant és un altre petita bombolla. La realitat és més complexa que aquesta polarització en la qual ens obliguen a viure. Quan estem fent concerts la gent s'emociona amb Cantaré a la vida a Burgos a Salamanca o a Russia, i en català.

Ens caldrà un revisionisme històric després de fets com l'1 d'octubre?

Segur. I "ajustar muchas cuentas". Quan parlem de realitats els partits polítics viuen realitats paral·leles, des de totes les bandes, i s'aprofiten de les il·lusions, del sentir de la gent. No sabem realment que va passar i que hi havia al darrere de fets com l'1 d'octubre, però si amb la transició no s'ha aconseguit i han passat quaranta anys, el que ha passat ara, nosaltres no arribarem a saber-ho.

Una mica pessimista

Nosaltres no ho arribarem a saber, no en tinc cap dubte i sóc molt pessimista al respecte, sí. Tinc la sensació que som titelles i el poder està totalment a banda de la resta de ciutadans, a tot arreu, a Catalunya i a Espanya

La política no és el que fan els partits. La política o te la fas o te la fan?

Cal tendir a formar comunitats d'autogestió i passar del que és el partit polític. Ja s'està fent com per exemple a través de les cooperatives. Teixint altres formes d'organització.