Público
Público

Martínez Dalmau: "No som un lobby de pressió. Ha arribat el moment d'entrar al Govern"

Parlem amb el precandidat de Podem a la presidència de la Generalitat valenciana sobre la seva candidatura, les possibles aliances que hauran de generar i qüestions centrals del panorama valencià com la llengua, la corrupció del PP o l'estatut.

Publicidad
Media: 5
Votos: 1

Rubén Martínez Dalmau, precandidat de Podem a la presidència de la Generalitat valenciana. Héctor Serra

Diu Rubén Martínez Dalmau, precandidat de Podem a encapçalar la llista de la formació a les eleccions autonòmiques de 2019, que la seua candidatura, Endavant Podem, és fruit de la recerca d’un consens majoritari i és la que aglutina més lideratges. Al costat de companyes com la diputada Irene Gómez i la senadora Pilar Lima, i amb el suport públic del secretari general del partit al País Valencià, Antonio Estañ, la seua llista enfila el darrer tram d’unes primàries on participen altres dues candidatures, Renaix Podem i Marea Oberta, i algun independent. Conversem amb Martínez Dalmau, resseguim la seua trajectòria política i fem repàs del paper de Podem en aquesta legislatura que toca la seua fi.

Tot i que és de la Marina, des de fa anys manté un lligam fort amb el barri del Cabanyal de València.

Efectivament, tan bon punt vaig arribar a València em vaig instal·lar pràcticament des del principi al Cabanyal. Vaig ser dels que van comprar una casa que estava condemnada per l’ampliació de l’avinguda de Blasco Ibáñez. Em vaig implicar ràpidament en la lluita social i veïnal al barri en diferents organitzacions. Una d’elles és Pavimar, que feia la seua feina als voltants del carrer de Pavia, Eugènia Viñes i la plaça dels Homes de la Mar. Va ser una lluita enormement cansada. Parlem dels anys 2000, la València de Rita Barberà, una dona que era imponent i a qui ningú no feia ombra; les idees d’aquesta dona no tenien pràcticament oposició. Que hi haguera aquesta resistència cabanyalera, aquesta idiosincràsia tan forta de barri mariner, va ser una experiència espectacular. I vam aconseguir aturar-ho.

En política institucional ha estat diputat al Congrés en l’onzena legislatura. Ara emprèn cap a la política institucional valenciana.

Abans de convertir-me en diputat, en realitat la primera experiència en la política va ser com a senador suplent de Pilar Lima. Posteriorment, vaig ser diputat d’aquella onzena legislatura, que va ser curta però decisiva, de les que eixiran als llibres d’història. Aquell va ser el primer moment que va irrompre un grup parlamentari fort que no era ni el PP ni el PSOE. Que entràrem 69 dones i homes nous que no proveníem del bipartidisme i que teníem una visió totalment diferent, va ser històric. Ara bé, la política estatal és molt esgotadora: no tens tanta capacitat de maniobra i el teu esforç es pot diluir àmpliament en altres temes que tu no controles. En el cas autonòmic les coses seran diferents.

Què aporta aquesta candidatura en el marc de les primàries de Podem?

Endavant Podem vol ser una candidatura d’unió, de la creació d’un consens majoritari basat en les diferents sensibilitats que es van presentar al congrés valencià, que precisament es va celebrar al Cabanyal. En aquell moment es va veure una divisió i la idea era superar tots aquests obstacles per a crear una candidatura forta de consens. Aquesta ha estat la meua condició quan em van oferir posar-m’hi al capdavant: havia de ser una candidatura de consens. És veritat que al final hi ha hagut alguns grups que no s’hi han incorporat i això està molt bé perquè demostra que Podem és diversitat. Ara bé, trobe que anem en la candidatura més forta de totes; almenys aquella amb més lideratges al darrere i amb la capacitat de decisió més gran.

“El candidat més votat no ha de ser el president”, va dir en la presentació de la seua candidatura. Això no ha sentat bé a alguns directius del PSPV.

El que vaig explicar en aquell moment va ser el que explique en una classe de Dret Constitucional. El parlamentarisme no es basa en llistes més votades sinó en persones que reben més confiances a l’espai parlamentari. No ho dic jo; ho diu l’Estatut d’Autonomia i la Constitució i tots els sistemes jurídics parlamentaris. Si no fóra així, Pedro Sánchez, que ni tan sols és diputat, no estaria lògicament en la presidència del govern espanyol. Ni Ximo Puig en la presidència de la Generalitat perquè la seua tampoc va ser la llista més votada. El que és cert és que sol haver-hi una relació entre llista més votada i major possibilitat de poder accedir al govern, però això ho ha de decidir l’espai parlamentari.

En uns resultats semblants als de 2015, Mónica Oltra podria ser aquesta persona de consens?

"No és que tinga cap preferència per Mónica Oltra o cap altra persona, sinó que entenc que les portes estan obertes i en democràcia tot s’ha de parlar"

Jo el que vull és que el consens el tinga jo. Jo vull ser president de la Generalitat perquè vaig amb un equip enormement preparat per ser-ho. Una altra cosa és que, si finalment no aconseguim les majories suficients —com imagine que passarà—, s’haurà de negociar. Però, en principi, no és que tinga cap preferència per Mónica Oltra o cap altra persona, sinó que entenc que les portes estan obertes i en democràcia tot s’ha de parlar. No es pot anar amb les coses tancades ni a un enfrontament amb els socis de l’Acord del Botànic. Hem de tindre capacitat d’argumentar per prendre les millors decisions per al poble valencià.

No haver entrat al Consell ha permès Podem marcar línies però supose que això també ha estat una limitació. Seria el moment, donat el cas, d’assumir conselleries?

Ha canviat enormement el panorama des de 2015 a ara. En aquell moment, segurament sí que va ser una decisió encertada el fet de no entrar al govern. No teníem la capacitat d’acció tan elevada per assumir quadres tècnics i polítics a les conselleries. Érem un partit nou que naixia. Jo no critique aquesta decisió, però hem de tindre en compte que el fet de no haver-hi entrat va implicar que la gent no visualitze que hi som, i que la tasca parlamentària, de fet, no té la mateixa visibilitat ni capacitat transformadora fora que dins. S’han fet moltes coses, s’han presentat molts projectes de llei, s’ha participat en els pressupostos… però no tenen visibilitat. Ara que ja han passat quatre anys i hem sabut gestionar àmbits particulars, ja ha arribat el moment d’entrar al govern. Si estem en política, és per prendre decisions polítiques; no som una organització no governamental o un lobby de pressió. Estem per a prendre decisions i, si tu no les prens, altres les prendrà per tu.

El PSPV ha marcat els temps a Compromís?

El PSPV ha marcat tots els temps, i no només a Compromís. Tenia un nombre de diputats majoritari dins l’Acord del Botànic a les Corts, té la Presidència de la Generalitat i s’ha quedat conselleries d’enorme rellevància. El President de la Generalitat té uns mecanismes típics d’un sistema parlamentari clàssic que atorga capacitats per marcar els temps. Recordem que el PSPV és un partit que, d’inici, ha donat suport al règim del 78. Diria que el PSOE és el partit del règim. Les majories absolutes de què va gaudir als anys 1980 li podrien haver donat la possibilitat de transitar cap a un procés constituent més democràtic on s’haguera pogut parlar àmpliament d’aquelles coses que van quedar fora en el marc de la reforma política del 1977. No ho van fer. Qui manté el règim del 78 és el PSOE. Hem de saber amb qui estem. Una cosa diferent és que el PSPV, actualment, no és el PSOE dels anys 1980. El substrat del partit, però, és el mateix.

PP i PSPV, precisament, han coincidit en gran mesura en el manteniment dels privilegis dels expresidents que vostès estan intentant suprimir.

En qüestions com aquesta és on es veu aquest substrat. Personalment, sóc un ferm defensor dels límits als mandats. Com pot ser que una persona puga estar tota la vida en un lloc? Una democràcia saludable hauria de tindre la capacitat d’alternar persones en el poder. Alguns senyors al Congrés no han tingut cap més ofici en la seua vida que el de “diputat”. Cal una regeneració democràtica que implique acabar amb els privilegis. Un càrrec públic no és una professió, sinó un lloc de destí on t’estaràs un temps i després te’n tornaràs al teu ofici. En el cas dels expresidents, passa el mateix.

Davant un Botànic II, en què s’hauria de concretar l’acord?

És molt important avançar. El Botànic ha servit per tapar la immundícia i la trama delinqüencial que va deixar el PP, col·locar un tap perquè no continuara sagnant la ferida i poder plantejar un futur més pròsper per al poble valencià. Una volta això ja s’ha aconseguit, ja podem parlar d’altres coses. Hem de parlar de major transformació, emancipació, capacitat de poder i creació de benestar. Estem limitats per l’infrafinançament i el deute històric, i el nostre autogovern encara depèn d’un Estatut d’Autonomia negociat en despatxos que no s’ha construït ni avalat democràticament per part del poble valencià. Això s’haurà de plantejar en un termini pròxim.

Per quin valencianisme advoca la seua candidatura?

"Dins del marc valencià, hem de reconèixer la pluralitat del País Valencià."

Podem ha estat el partit que més clarament ha sabut posar damunt la taula les propostes més racionals per al reconeixement plurinacional de l’estat espanyol front a una visió monolítica de l’estat espanyol pensada per la dreta i una visió federal però alhora espanyolista proposada pel PSOE. Som els únics que hem reconegut la necessitat de solucionar la qüestió de Catalunya a través d’un referèndum. Dins del marc valencià, hem de reconèixer la pluralitat del País Valencià. Aquesta és una terra de zones valencianoparlants i castellanoparlants i cal veure aquesta diversitat com una riquesa. Tenim la sort de ser bilingües i això ens fa accedir a altres formes de pensar. Cal autoreconèixer-nos com a valencians. La tan esmentada vertebració del poble valencià per fi l’hem de dur a terme. Cal repensar el País Valencià de nord a sud. Com pot ser que un senyor de Callosa del Segura no sàpiga què passa a Vinaròs? Cal repensar la nostra integració lingüística tant en el marc catalanoparlant com en el marc castellanoparlant i hem d’entendre que depèn de nosaltres que siguem un país amb èxit. És un deute que hem anat postergant històricament i que algun dia hem de replantejar.

Al País Valencià, els resultats de les diverses candidatures de Podem en les eleccions municipals i autonòmiques de 2015 potser van ser més modestos que a la resta de l’Estat per la força que va adquirir Compromís. Per a un potencial votant que veu tantes similituds entre totes dues opcions, què diria que aporta Podem de diferencial respecte de Compromís?

És cert que al País Valencià hi ha una intersecció de votants que és ambivalent. Podem i Compromís tenen un nucli de propostes que coincideixen en moltes coses. Potser Compromís des d’un punt de vista més nacionalista, però no discrepem en elements substantius; parlem el mateix vocabulari. Es va veure en el seu moment en la candidatura “És el moment” on ens vam presentar junts el desembre de 2015. Dins d’aquesta intersecció, cal veure en quin moment podem tindre una unitat d’acció per aprofitar els interessos de cadascun dels projectes polítics. Jo personalment estaria d’acord amb una confluència de cara a les eleccions autonòmiques i en els municipis. Entenc que hi ha algunes dinàmiques que fa que açò siga més complicat: Compromís tampoc és un partit monolític i tenen les seues tensions internes. Però crec que una proposta de força conjunta seria enormement beneficiós per al poble valencià.

Deixarà les aules?

En el cas de ser la llista més votada, deixaré les aules en campanya electoral.

Què es pot aplicar a casa nostra dels processos constituents sud-americans en què ha participat?

Em va agradar especialment la participació en la constituent boliviana, on els pobles indígenes van escriure el seu futur. Bolívia ha deixat de dir-se "República" per esdevenir un "Estat Plurinacional" i no tenen cap problema. D’això tindríem molt a aprendre. El cas equatorià també em sembla impressionant. Vull endur-me a la política valenciana el concepte del Bon Viure. Trobe que els valencians i les valencianes hauríem de ser els primers a Europa en incorporar estatutàriament el gir biocèntric, els drets de la natura: els drets de les muntanyes, dels rius, del Xúquer, del Segura, de les nostres mars, de les marjals, de l’Albufera… perquè els subjectes de dret ja no són només les persones.