Público
Público

Memòria Esquerdant el mur de la Llei d’Amnistia del franquisme

Sis querelles per tortures a manifestants valencians el 1967, se sumen a les més de 80 que presentades per víctimes o familiars de la repressió franquista

Miembros de CCOO víctimas de la represión franquista
Miembres de CCOO al País Valencià víctimes de la repressió franquista. Cedida

El Primer de Maig del 1967 va ser un dia històric a València, encara que haja estat injustament oblidat. Llavors va produir-se la primera manifestació massiva contra el règim franquista que vivia la ciutat de la fi de la Guerra Civil. "El règim estava fent alguns canvis per adaptar-se al context internacional, en el marc d’una campanya anomenada 25 Años de Paz, però si bé en l’àmbit econòmic, les reformes eren substancials, en el repressiu tot continuava igual", recorda l’advocat Vicent Álvarez, que llavors militava al clandestí Partit Socialista Valencià.

La convocatòria va coincidir amb la implantació de Comissions Obreres a la zona, encara que Álvarez remarca que es tractava "d’una manifestació unitària. Hi havia comunistes, valencianistes, anarquistes... En general gent jove, les noves generacions que no havien viscut la guerra i que reaccionàvem amb oposició a la dictadura".

"Vam tenir una sèrie de reunions a la seu de Lo Rat Penat on venia gent de Macosa, de la Unión Naval de Levante, dels Alts Forns de Sagunt, representants de les diferents fàbriques. I hi havia molts dubtes de si fer o no la manifestació, les discussions eren molt renyides", explica Manolo Sanmartín, un altre dels organitzadors, que llavors militava a la Germanor Obrera d’Acció Catòlica (HOAC), legal, i a l’il·legal Partit Comunista Marxista-Leninista. Sanmartín va ser el responsable de la impressió dels pamflets que cridaven a la manifestació. Més de 40.000. Una bestialitat per a una època on era habitual que els pasquins es feren a mà. "L’única condició que vaig posar és que ningú sabera on ho havia fet", recorda l’activista.

Va ser la primera manifestació obrera de rellevància a València sota la dictadura

"La manifestació va començar al carrer de la Pau i va tractar-se de la primera manifestació obrera de rellevància, amb centenars de participants –recorda Álvarez,- quan vam ocupar el centre del carrer amb els braços agarrats hi havia una sensació d’autèntica eufòria. Una eufòria que ni la repressió va poder mitigar. Recorde que a la comissaria, la gent feta pols segui fent acudits i que vam entrar a la presó amb un somriure d’orella a orella".

I és que repressió n’hi va haver. I molta. Al carrer Poeta Querol es troben amb un cordó de la policia armada que els insta a dissoldre’s. Els manifestants insisteixen que volen continuar la marxa pacíficament fins a la seu dels sindicats verticals per entregar el seu full de peticions, entre les quals destaquen la llibertat sindical i augments salarials. Pocs moments després comencen les càrregues, molt dures, mentre alguns manifestants es defensen llençant pedres. Allí es produeixen les primeres detencions.

"Els rumors de tortures a les comissaries van començar de seguida" –rememora Álvarez, qui va encarregar-se d’informar a la premsa internacional del que havia succeït. Després, a les 5 de la matinada, també ell va ser detingut. "A comissaria, el panorama era terrible. La gent sagnava per tot arreu, duia la roba trencada, no podia ni caminar", continua Álvarez, que va tindre la sort de no ser torturat.

"Van ser tortures extremes, i els policies se sentien tan impunes que ho feien a cara descoberta"

Qui no va tenir la mateixa sort va ser Sanmartín. Detingut tres mesos després de la manifestació, va ser acusat d’organitzar-la i va ser torturat perquè diguera on estava la impremta amb què s’havia produït la propaganda. "Em passaven de la banyera a la tostadora. Aquestes eren les seues pròpies paraules. En una et posaven el cap sota l’aigua fins que et desmaiaves, llavors et despertaven a colps i et lligaven a un somier metàl·lic on t’aplicaven descàrregues elèctriques fins que et tornaves a desmaiar. Et despertaven a colps i cap a la banyera. Entremig et pegaven sempre a la panxa i a l’esquena per danyar els òrgans interns sense deixar marques a la cara", explica Sanmartín en un relat encara, 50 anys després, prenyat d’emoció.

En un moment donat el van abocar a la finestra i van amenaçar en llençar-lo avall. En una altra li van dir que portarien la seua dona i li farien el mateix que a ell. "Van ser tortures extremes, i els policies se sentien tan impunes que ho feien a cara descoberta", repeteix Sanmartín, qui mai va reconèixer d’on havia tret la màquina d’imprimir.

Finalment, Sanmartín seria condemnat a tres anys de presó, que passaria entre els penals de Carabanchel, Soria i la Model de València. Enmig de l'estrés i els nervis, la seua dona patiria un avortament. "Crec que mai he plorat tant com aquell dia", recorda. Álvarez va tindre molta sort i després de dos mesos de presó preventiva va eixir en llibertat. Al judici resultaria absolt perquè el magistrat del Tribunal d’Ordre Públic, el valencià Mateo Cánoves, havia estat alumne de la seua tieta i se’n va apiadar. "La repressió de l’època tenia aquestes coses, hi havia un punt irracional", explica Álvarez a qui l’experiència el va motivar a acabar la llicenciatura de dret i dedicar-se a la defensa de sindicalistes i opositors al règim.

Demanda de justícia

Manolo Sanmartín és una de les sis víctimes d’aquelles tortures que ara s’ha querellat per tal d’aconseguir una reparació. La causa judicial no té massa opcions de prosperar, però ell i els seus companys no es rendeixen.

Aràdia Ruiz és la seua advocada i assumeix les escasses possibilitats, però "el problema és polític, de voluntat, i no jurídic". El 2012, el Tribunal Suprem emetia una sentència en què pretenia tancar les portes a aquest tipus de querelles amb quatre arguments: l’aprovació de la Llei d’Amnistia del 1977, que perdonava tots els crims del franquisme, la prescripció dels fets, la mort dels responsables dels possibles delictes i el principi de legalitat penal, que impedeix jutjar uns fets que en el moment de produir-se no eren delicte.

"La Llei d’Amnistia va néixer nul·la de ple dret, perquè es feia contra un ordenament jurídic superior, com ho és un pacte internacional"

Ruiz, però, respon un per un els arguments del Suprem: "Sis mesos abans d’aprovar-se la Llei d’Amnistia, l’Estat espanyol havia ratificat el Pacte Internacional dels Drets Socials i Polítics, que impedeix l’aprovació de lleis similars, així que la Llei d’Amnistia va néixer nul·la de ple dret, perquè es feia contra un ordenament jurídic superior, com ho és un pacte internacional. Sobre la prescripció, només cal dir que els crims de lesa humanitat no prescriuen mai. I si no investiguem, mai sabrem si els responsables estan morts, però en tot cas, tindrem una veritat judicial, que ja és una forma de reparació per a les víctimes. Finalment, amb l’argument que en el moment dels fets, aquestes accions no eren delictives, no s’haurien pogut celebrar mai els judicis de Núremberg. De fet, la mateixa justícia espanyola va saltar-se aquest principi quan va jutjar Pinochet o Scilingo".

Lucila Aragó, d’Acció Ciutadana contra la Impunitat del Franquisme, una de les entitats que promou aquesta campanya jurídica de memòria històrica, no perd l’esperança: "és cert que la judicatura espanyola és un mur, però la nostra estratègia és anar pegant al mur fins a trobar-hi una esquerda. Un jutge valent que s’atrevisca a obrir diligències". Després de més de 80 querelles presentades arreu de l’estat –una trentena de les quals al País Valencià- comencen a aparèixer les primeres esquerdes. A l’última sentència del Tribunal Constitucional sobre uns fets similars, dos magistrats van emetre un vot particular on admetien l’opció de jutjar aquests casos. "És un argument que pot animar altres jutges. Nosaltres seguirem buscant", persisteix Aragó.

¿Te ha resultado interesante esta noticia?