Público
Público

MEMÒRIA HISTÒRICA "La cacera de bruixes no són contes ni llegendes: són fets històrics"

Diversos experts expliquen com va ser la persecució de la bruixeria a les terres catalanes, on es van jutjar 1.000 persones per aquesta suposada pràctica, la gran majoria dones. La primera llei contra la bruixeria al Pirineu Català, en concret a les valls d'Àneu és del 1424

La idea del mal femení va ser una de les principals causes que van feminitzar la cacera de bruixes
El caçador de bruixes Joan Malet va acabar cremat a la foguera el 1549, jutjat i condemnat perl Tribunal de la Inquisició després que diverses dones fossin penjades per les seves acusacions. Pintura d'Antoine Wiertz cedida per la revista Sàpiens

La cacera de bruixes és un fenomen que va durar del segle XV fins al XVIII a Europa i va néixer al Pirineu català. De fet, segons ha pogut recollir l'historiador i professor de la Universitat de Barcelona del departament d'història medieval i moderna Pau Castell, s'han documentat 1.000 execucions per bruixeria a Catalunya -la gran majoria dones-, mentre que al Regne de Castella es van realitzar 1.949. Arran de la campanya "No eren bruixes: eren dones" de la revista Sàpiens, però també a través de llibres com Dones al marge. Bruixes i altres històries d’estigma i oblit (Editorial Fonoll, 2020) o altres investigacions, diferents professionals expliquen com va ser aquesta persecució a les terres catalanes, i també trenquen certs tòpics molt arrelats.

"Si estem vives és perquè som netes de gent que va conduir a la forca a aquestes persones"

Durant anys, s'ha parlat de les bruixes amb un mateix estereotip: nas punxegut, malèfiques i amigues del diable. Als pobles on hi ha hagut aquest fenomen, des de Viladrau fins a Salem, es venen clauers de bruixes amb escombra. Però la realitat no s'assembla al marxandatge: 1.000 persones a Catalunya van perdre la vida acusades d'un crim que mai van cometre. "No són llegendes ni contes: són fets històrics", explica la periodista, escriptora i autora de Dones al marge. Bruixes i altres històries d’estigma i oblit, Ivet Eroles. Tal com apunta l'antropòloga, historiadora i docent de la Universitat de Lleida Núria Morelló, la memòria històrica ha de servir per "reivindicar i restaurar la dignitat" de les dones que van ser jutjades de bruixeria, com ja s'ha fet a Escòcia, on van matar 3.563 persones pel mateix crim. Segons explica la directora de la revista Sàpiens, Clàudia Pujol, una de les propostes de la campanya de la revista és presentar a la tardor una resolució al Parlament de "justícia, reparació històrica i dignificació" de les dones que van ser assassinades -les 700 dones que van ser processades en més 200 poblacions catalanes- i també fer un acte de desgreuge a escala nacional.

Presentació de la periodista, escriptora i autora del llibre 'Dones al marge: Bruixes i altres històries d'estima i oblit', Ivet Eroles, a la fira de les Trementinaires de Tuixent el 2021
Presentació de la periodista, escriptora i autora del llibre "Dones al marge: Bruixes i altres històries d'estima i oblit", Ivet Eroles, a la fira de les Trementinaires de Tuixent el 2021. Paula Ericsson

On neix el crim de bruixeria?

El segle XV eren temps de crisi social, pobresa, de fenòmens climàtics que destrossaven les collites, i de nadons que morien a molt tendra edat. Com sempre en temps convulsos, es va voler trobar un culpable de tot això, i és llavors quan es crea la primera llei contra la bruixeria al Pirineu Català, en concret a les valls d'Àneu el 1424. El text acusa les persones assenyalades de pertànyer a una secta que actua amb el diable per fer el mal, i per tant no es tracta d'un crim sexuat, sinó d'un crim que realitza un grup on els seus membres realitzarien "tractes impúdics amb el diable", assenyala Morelló. Així doncs, en un inici la llei no apuntava directament a les dones, sinó a suposats heretges de la fe catòlica.

"El crim de la bruixeria no està pensat contra les dones, però la creença que el sustenta sí"

Però, què va passar el 1487? A través del Malleus Maleficarum, un text escrit per dos monjos dominicans alemanys Heinrich Kramer i Jacob Sprenger, es comença a feminitzar la bruixeria. Segons aquest text, el diable pot encarnar una figura terrenal i tenir relacions sexuals amb humans, i acusa directament a les dones de la seva "maldat femenina" i "feblesa", el que les faria més dèbils davant el diable. "A la tradició medieval ja hi havia moltíssima misogínia, i a partir d'aquest tractat la tendència es gira cap a la persecució de les dones", apunta Castell. Morelló assegura que la creença de la maldat femenina ja venia d'Aristòtil, Sòcrates, Pitàgores i Tomàs d'Aquino, qui deia que el mal es pot expressar a la Terra a través del diable, obrint la porta a la construcció de l'estereotip bruixesc. "El crim de la bruixeria no està pensat contra les dones, però la creença que el sustenta sí", declara.

Per què hi ha tanta cacera a Catalunya?

Catalunya va ser un dels territoris on la cacera de bruixes va ser més important, i una de les explicacions més consolidades pels experts és perquè es tractava d'un regne feudal amb lleis pròpies, on els poders locals tenien molta autonomia jurídica. "La Corona catalanoaragonesa o el regne de Navarra tenien furs i lleis pròpies on la Inquisició no tenia competència, ja que es tracta de judicis de caire civil i no eclesiàstic", explica Castell. Per tant, en els indrets menys centralitzats ni la Inquisició ni els reis catòlics tenien tanta competència ni autoritat com els poders locals. "Els que jutjaven eren els batlles o els senyors feudals".

Com funcionaven els judicis?

Segons Castell, primer es rebia l'acusació -principalment de veïnes-; es procedia a detenir la dona, la Fiscalia començava a recol·lectar "proves" a través d'enquestes -allà és on rebien més queixes d'altra gent del poble-, i com no es trobaven proves concretes, se les inventaven buscant "marques al cos" de les dones que provessin que eren bruixes; la dona negava el crim; es procedia a la tortura, i si no confessava s'esperava a fer-se el judici, que podia durar un any. Qui pagava per aquests judicis eren els mateixos veïns, que a la vegada havien de mantenir viva a l'acusada fins al veredicte, així que per accelerar el procés o es demanava l'ajuda a un expert perquè certifiqués si era bruixa o se la seguia torturant fins que confessés.

Castell: "Sense el beneplàcit de la població la cacera de bruixes no hauria durat 300 anys"

Si la dona finalment confessava, a vegades deia noms d'altres dones: podien ser noms de difuntes per així evitar greuges, però també d'enemigues o de les dones que l'havien inculpat. A més de la condemna a mort, també hi havia la condemna econòmica, que era la confiscació de béns. Tot i que com bé apunta Eroles, l'Església va contribuir a generar el discurs misogin que arrelaria en la persecució de les dones, era la Inquisició qui va salvar més d'una dona de la forca a Catalunya. "Va veure que s'estava anant de les mans i ho van intentar controlar per imatge pública," relata l'escriptora. El 1618 centenars de dones van ser jutjades per bruixeria a Catalunya, acusades de provocar desastres climàtics, la malaltia i la mort dels veïns. Davant de l'allau de casos, les autoritats virregnals van prendre el control dels judicis per absoldre-les.

La cacera de bruixes continua?

En el present encara es practica la cacera de bruixes a països com Sud-àfrica, Moçambic o Tanzània, però no ens cal anar tan lluny. "La frase feminista 'som les nétes de les bruixes que no vau poder penjar' fa justícia històrica, però si estem vives segurament és perquè som netes de gent que va conduir a la forca a aquestes persones", lamenta Eroles. Tant ella com Morelló i Castell asseguren que estudiar la cacera de bruixes pot servir per no tornar a repetir la història i deixar de senyalar minories en temps de crisi.