“I aleshores em va cridar, em va passar el braç per l’espatlla i em va dir que s’havia de fer un llibre sobre els catalans als camps nazis. Per dintre vaig pensar: «Aquest paio no hi toca», però no li ho vaig dir. No li vaig demanar d’on treuríem els diners per buscar els testimonis, per viatjar a tants indrets de França, i tampoc jo no vaig gosar dir-li que tenia un deute molt gros a ca l’adroguer. Al començament ell anava treient els calés per escriure’l. D’on, no ho sé. Però recordo que, un capverspre barceloní, ell em va dir que els diners s’havien acabat. Molts dels qui ell creia que ens ajudarien s’hi havien negat. No li vaig preguntar si refusaven perquè es tractava d’una gent que, a més de catalana, era roja”.  

Viatges, deutes, traïcions. Tot el que envolta la publicació de Els catalans als camps nazis (1977) està travessat per la dificultat. També per l’oblit. El 2 d’octubre de 1990, quan Montserrat Roig escriu a l’Avui sobre un dels seus promotors, l’historiador Josep Benet, pocs podien imaginar que dues dècades després l’obra s’hauria esfumat de les llibreries. Ara, 40 anys després del seu llançament, Edicions 62 hi ha posat remei amb una nova reedició del llibre, introduïda i revisada per la historiadora i membre de l’Amical de Mauthausen, Rosa Toran. La memòria torna a les lleixes.

Un llarg periple

La història de Els catalans als camps nazis comença amb la fiblada d’un altre llibre ignot. “D’ençà que te n’has anat del camp, el buit insubsituïble que m’has deixat, i, a més d’irremplaçable, evident a totes hores, sobretot ara el vespre, el destí sembla que hagi volgut assuaujar-lo una mica fent que em passin coses. A mi que abans no em passava res!”. A inicis de 1972, Montserrat Roig llegeix de la mateixa Edicions 62 les Cartes des dels camps de concentració, un conjunt de missives escrites per Pere Vives i Clavé. A Vives, un republicà que com tants altres havia vist truncada la seva vida per la Guerra Civil, li haurien de passar les coses més terribles. Dels camps francesos d’Argelers, Agde i Sant Cebrià passaria a la 109a Companyia de Treballadors espanyols. De la Companyia de Treballadors, a Mauthausen, i de Mauthausen, a la mort més cruel. El 30 d’octubre hi moriria d’una injecció de benzina al cor.

Els ulls s’esbatanen, perquè s’ignora la història: hi va haver catalans als camps nazis? Montserrat Roig, aleshores una periodista de 26 anys del diari Tele/eXpres, n’estira el fil. Primer reconstrueix la vida de Pere Vives amb l’ajut de la seva família i de tres exdeportats (Ferran Planes, Joan Pagès i Joaquim Amat-Piniella, autor de la novel·la K. L. Reich, que també llegeix amb avidesa). Després, busca més supervivents: coneixedor dels seus primers reportatges, l’historiador Josep Benet li encarrega un llibre que en reculli l’experiència. La primera idea és fer-ne una obra curta, amb cinc o sis testimonis i en el termini de tres mesos, però l’ombra del nazisme s’allarga. 

Roig entra en contacte amb desenes d’homes i dones que han sobreviscut a l’horror; va i ve de París, Perpinyà, Manresa, transcrivint el lent descens a l’infern (“Tots hem quedat malalts del cervell i encara no entenc com no hem acabat bojos, però bojos per lligar-nos, tots bojos…”). Quan ja no pot viatjar, envia enquestes. Els tres mesos de recerca es converteixen en tres anys, temps suficient perquè la idea de publicació original modifiqui el seu curs. En un principi, el llibre havia de ser editat a França per Edicions Catalanes de París, de la qual Josep Benet era impulsor, però la mort de Franco el 1975 obre les portes d’una edició catalana. El febrer de 1976, mentre Roig recull els darrers testimonis, ella i Benet es reuneixen amb el director d’Edicions 62, Josep Maria Castellet. Els diners que calen per acabar l’obra els posarà el polític d’ERC Josep Andreu i Abelló.

El llibre es presenta el 20 d’abril de 1977 a l’Ateneu Barcelonès. És una obra magna, aixecada sobre el testimoni de 41 supervivents i trenada amb un pols narratiu únic que, en tres parts, reconstrueix els fets de forma cronològica: de la Guerra Civil i l’exili a la lluita per la llibertat. El volum, de més de 500 pàgines, està il·lustrat amb les fotos que Francesc Boix havia pres a Mauthausen –inèdites al país– i es tanca amb una llista de totes les víctimes dels Països Catalans, classificades per lloc de naixement. Comarca a comarca, poble a poble, l’oblit del franquisme s’esquerda. L’èxit és rotund: Els catalans als camps nazis serà una de les grans atraccions d’aquell Sant Jordi i un any després guanyarà el premi Crítica Serra d’Or. Fins al 2003 se’n succeiran deu edicions. Després, el buit, el silenci.

Vigència i valor

“Que un llibre que digui NOMÉS VERITATS, encara que no pugui dir-les TOTES, té també molta importància i cal que se n’escriguin molts així [...]. El que em sap més greu és el no haver-te conegut més a fons abans”, li diu per carta l’exdeportat Miquel Serra. Malgrat les reticències inicials, Montserrat Roig va saber guanyar-se l’afecte dels supervivents. La majoria, fins aleshores, no havien parlat dels fets més enllà de cercles íntims o associatius. Roig ho deixa clar al pròleg: “El silenci que han fet planar per damunt dels catalans, dels republicans, dels vençuts de la guerra, m’ha semblat, tot sovint, que era un silenci que volien fer planar per damunt dels meus i de mi mateixa”. 

Roig sap que el projecte de transformació social que anhela (feminista, catalanista, antifeixista i d’esquerres) no pot tirar endavant si abans no es recuperen les veus que la precedeixen. “És una obra de resistència política i cultural”, afirma la historiadora Rosa Toran: “Escriure-la va ser una autèntica gosadia. No només per parlar de la deportació, també per reunir al país a tots aquells exiliats amb la gent d’aquí. No era habitual, el franquisme seguia viu, estava allà”. Que seguia viu ho demostrarien les amenaces rebudes per l’escriptora; que estava viu, la crema d’exemplars en l’atac ultra que va patir la distribuïdora del llibre (“Va ser com matar els deportats per segona vegada”, diria l’escriptora).

En l’exhaustiva introducció que encapçala la nova reedició, Toran analitza les circumstàncies històriques d’aquella publicació, però també descriu el mètode utilitzat per Roig i la vigència documental que se’n deriva. “Va ser un treball de base, llibreta en mà”, afirma. “No va poder contrastar moltes dades perquè aleshores mancava informació sistematitzada i no tenia referents bibliogràfics. El fet de ser militant més o menys ortodoxa del PSUC li va obrir certes portes, però també li’n va tancar d’altres. A més, hi va haver gent que es va negar a ser entrevistada. 

A això cal afegir-hi els dubtes que va tenir sobre alguns relats obtinguts: la deportació no és un fenomen unívoc; entre els mateixos deportats hi havia diverses percepcions sobre la vida al camp, la resistència, els ‘kapos’… i ella en algunes ocasions va acabar inclinant-se per una o altra versió”. Malgrat això, segons Toran, “Els catalans als camps nazis és l’única obra de referència que perdura. Des d’aleshores s’han escrit desenes d’estudis monogràfics, de caire local, però una obra global com aquesta no existeix”. Hi està d’acord Betsabé Garcia, autora de la biografia de Montserrat Roig Amb uns altres ulls (Roca Editorial, 2016), per a qui l’obra de l’escriptora barcelonina “és fusta de premi Nobel”. Per què tanta espera per a una reedició, aleshores?

Memòria de Montserrat Roig

Segons Pilar Beltran, editora d’Edicions 62, es necessitava temps per estudiar com fer-la. “Entre d’altres coses, calia contrastar amb l’Amical de Mauthausen les dades de rectificació que durant aquest temps ens han enviat familiars de deportats i, alhora, contextualitzar l’obra amb el que ara sabem dels camps de concentració”. Hi ha també raons comercials darrera aquesta espera? “És un projecte ambiciós”, reconeix Beltran, “econòmicament arriscat. Hem necessitat aquest temps per tirar-lo endavant. Les editorials som les primeres responsables de mantenir el llibre el carrer”, afegeix, “però necessitem que llibreters i lectors responguin, aquesta és la millor garantia”.

Amb la passada commemoració, més popular que institucional, del 25è aniversari de la seva mort, el nom de Montserrat Roig ha tornat a ressonar. La seva pròpia veu (“clara, assenyada i sense por”, pondera Beltran) reclama memòria. De moment, a la reedició d’Edicions 62 cal sumar la que ha llançat Península, revifant la versió espanyola de 1979 amb la introducció de Rosa Toran, i l’exposició que al desembre acollirà el Born Centre de Cultura i Memòria. 

“Hauríem d’estar cansats de veure Els catalans als camps nazis arreu”, rebla Betsabé Garcia. “És un clàssic i cal mantenir-lo a l’abast de tothom amb independència de criteris comercials. A Quevedo i Cervantes els has de poder comprar, a Roig també. Crec que això no passa a la literatura espanyola. Ja ho va dir ella: Espanya tracta millor els seus intel·lectuals que Catalunya”. La tasca de reivindicació i recuperació editorial, però, no s’atura aquí: El segon semestre de 2018, Edicions 62 reeditarà Un pensament de sal, un pessic de pebre, el recull d’articles diaris que Roig va escriure a l’Avui durant el seu últim any de vida.