Público
Público

MEMÒRIA HISTÒRICA Rojos i condemnats, els casos que la reforma de la Llei de Memòria Històrica podria reparar

En cas de prosperar, la petició d'ERC i el PDeCAT al Govern de Pedro Sánchez per anul·lar judicis del franquisme podria restaurar la memòria de les seves gairebé 80.000 víctimes.

Publicidad
Media: 0
Votos: 0

El president de la Generalitat Lluís Companys, detingut amb altres membres del seu govern, després dels fets d'octubre de 1934

Gairebé 43 anys després de la mort del dictador, ja s'ha aprovat el decret que permetrà exhumar-ne les restes. El Govern de Pedro Sánchez ha complert la seva promesa de tirar la mesura endavant en un temps rècord. Però encara no és clar que la demanda d'ERC i el PDeCAT perquè s'anul·lin els judicis franquistes, restaurant la memòria de les seves gairebé 80.000 víctimes, acabi materialitzant-se.

Mentre Sánchez afirma que la petició es legislarà al Congrés, l'oposició reitera que no donarà suport a la revocació d'aquests milers de sentències, més de 3.000 de les quals van acabar en execució. Per la seva banda, aquells partits que busquen el compromís del Govern pressionen un PSOE que governa en minoria i sovint necessita el suport de les formacions sobiranistes.

D'entre tots els casos de judicis franquistes que es podrien abolir si la reforma legislativa tira endavant, hi ha certs noms que destaquen especialment:

Lluís Companys, el president (afusellat el 1940)

Sens dubte el nom del president de la Generalitat Lluís Companys ha estat un dels que més s'ha fet sentir des de l'anunci de la possible anul·lació dels judicis. Companys, que va liderar el govern català durant la Guerra Civil des d'Esquerra Republicana de Catalunya, havia arribat a proclamar l'Estat Català dins la República Federal Espanyola l'any 1934. Quan el bàndol nacional va arribar a Barcelona el 1939, Companys es va exiliar a França juntament amb altres membres del govern. Poc més d'un any més tard la Gestapo el va detenir a la Bretanya francesa, on treballava per al govern català a l'exili. El 3 d'octubre va ser sotmès a un judici sumaríssim sense garanties processals i el van afusellar 12 dies després. Les seves últimes paraules van ser "Per Catalunya!".

ERC ha intentant, en diverses ocasions, que la justícia espanyola anul·li la sentència de Companys, però no ho ha aconseguit mai -potser fins ara-. Per la seva banda, tant França com Alemanya han demanat perdó per a la seva implicació en la deportació del president.

Salvador Puig Antich i el curiós cas de Heinz Ches

La mort del jove anarquista Salvador Puig Antich és una de les més recordades per aquells qui revisen els judicis franquistes. Fins i tot es va fer una pel·lícula, Salvador (Manuel Huerga, 2006), que narra com Puig Antich va caure en un parany de la guàrdia civil el setembre de 1973, se'l va acusar de matar a trets al policia Francisco Anguas i se'l condemnava a mort a principis de 1974 després d'un procés judicial ple d'incongruències. Va ser una de les dues últimes víctimes que morien condemnades pel franquisme amb el mètode medieval del garrot vil. La seva família ha intentat revocar la seva sentència per tots els mètodes possibles, però la justícia espanyola sempre s'ha negat a revisar-lo. El 2013 les germanes Puig Antich van portar el cas a la justícia argentina, i el 2014 van rebre el suport institucional de l'Ajuntament de Barcelona.

El que potser no saben tantes persones és que el mateix matí en que moria Salvador Puig Antich, a la presó de Tarragona el garrot vil tenia una altra víctima:
Georg Michael Welzel (o Heinz Ches). L'alemany va ser executat acusat d'assassinar dos guàrdies civils. Ningú es va posar en contacte amb la seva família, tot i que se sabia que en tenia, i es va ocultar la seva identitat fins anys després perquè el seu anonimat convenia al règim. Tres anys més tard l'obra de teatre La Torna dels Joglars, que explicava la història de Welzel, va fer que el seu director, Albert Boadella i cinc companys seus -entre ells Andreu Solsona, mort recentment- fossin empresonats. Boadella va aconseguir fugir abans del consell de guerra, però la resta van complir la pena.

Les roges perilloses que van morir al Camp de la Bota

Víctimes d'afusellaments després de judicis més que dubtosos, disset dones van morir al Camp de la Bota just acabada la Guerra Civil. Es tracta de casos de judicis sumaríssims que amb el temps s'han demostrat pràcticament aleatoris i la majoria d'ells sense ni cap ni peus.

Una de les sentències més flagrants va ser la que es va endur Encarnació Llorens Pérez, el seu marit i el seu fill, acusats sense proves d'haver assaltat el convent de Roger de Llúria. Llorens era membre de la UGT i va declarar que hi havien anat per salvar els volums de l'enciclopèdia que es trobava dins l'edifici. Tan sols vuit dies abans el bàndol nacional havia afusellat Carme Claramunt per ser "una individua peligrosísima". Va ser acusada de "roja" i després d'un judici sumaríssim va morir, també, al Camp de la Bota.

Entre elles també van morir, en circumstàncies similars i sobretot judicis similars, Quinze dones més acusades de roges, de tenir idees revolucionàries, de ser incitadores, de difondre idees marxistes, de pertànyer a determinats sindicats... en alguns casos a les sentències que van condemnar aquestes dones s'hi endevinen motius clars de venjances personals.

Miguel Hernández, el poeta (presó d'Alacant, 1942)

Comunista i ateu, el poeta d'Oriola es va allistar al bàndol republicà durant la Guerra Civil. Traït dues vegades va acabar dues vegades a la presó, la segona el van condemnar a mort. Intel·lectuals de reputació que el coneixien van aconseguir commutar la sentència per 30 anys de presó, però ja al primer hi va emmalaltir. A Miguel Hernández se li va oferir penicil·lina a canvi d'abjurar del seu ateisme, però va refusar i va acabar morint a la presó d'Alacant dos anys després d'haver estat condemnat.

Mentre Puig Antich i Georg Michael Welzel van ser les dues últimes víctimes que el franquisme va executar mitjançant el garrot vil, el 27 de setembre de 1975 van morir a Cerdanyola del Vallès, Burgos i Madrid els últims condemnats a mort per la dictadura. Van morir afusellats.

Es tracta per una banda de dos membres de ETA, Jon Paredes Manot (Txiki) i Anel Otaegi, i per l'altra de tres membres del Front Revolucionari Antifeixista i Patriòtic (FRAP): José Luís Sánchez Bravo, Ramón García Sanz i Xosé Humberto Baena Alonso. Tots ells van ser acusats d'estar relacionats directament o indirectament amb atemptats o atracaments en què hi havia hagut víctimes policials, i a tots ells se'ls van aplicar judicis sumaríssims amb proves dubtables i amb irregularitats. Malgrat els molts intents de commutar les seves penes per anys de presó, ningú va poder evitar l'execució de les cinc últimes morts del franquisme.

Julián Grimau i Julián Besteiro

Julián Grimau militava al Partit Comunista Espanyol (PCE) i després de la Guerra Civil es va veure obligat a marxar a l'exili. A principis de la dècada dels 60 va tornar a Espanya per organitzar el seu partit des de la clandestinitat. I el van detenir. Va ser jutjat sense cap garantia el 1963, torturat i condemnat a mort. Fins i tot el Papa Joan XXIII va demanar la commutació de la seva pena per anys de presó, però Grimau va ser afusellat a Madrid el mateix 1963.

Julián Besteiro va ser líder socialista i president de la UGT. Quan va acabar la guerra, Besteiro estava malalt i el van detenir al soterrani de l'actual Ministeri d'Hisenda, on pràcticament vivia. Després d'un judici sumaríssim se'l va condemnar a trenta anys de presó, va passar per diversos centres penitenciaris i poc després va morir en un d'aquests.