Público
Público

MEMÒRIA HISTÒRICA 'Temps de rebel·lia', un llibre autobiogràfic de Lluís Juste de Nin

Una història gràfica dedicada a la recuperació de la memòria d'uns anys de forta mobilització social, transcendentals en la història contemporània de Catalunya

Temps de rebel·lia
Dibuix publicat a 'Temps de rebel·lia', sobre les mobilitzacions antifranquistes dels anys 70. Lluís Juste de Nin

Qui va viure i va participar d'alguna manera en les activitats contràries a la dictadura franquista trobarà segurament en els dibuixos y la narració de Lluís Juste de Nin (1945-2020), a Temps de rebel·lia, un bon grapat d'experiències ja històriques que li resultaran familiars. Es tracta d'una part de l'obra pòstuma d'un dissenyador, dibuixant, il·lustrador, ninotaire i guionista, que ha deixat testimoni d'una enorme capacitat creativa en molts àmbits, i en les darreres dècades de la seva vida en la novel·la gràfica.

"Temps de rebel·lia és una tornada als orígens, és anar a la seva pròpia vida. D’alguna manera és com un tancament de cicle i a més amb una època que ell tenia moltes ganes d’explicar, que és la dels anys setanta, el moment àlgid de la lluita antifranquista, en la qual va convertir el seu llapis en una arma", explica a Públic la seva filla, l'escriptora Tània Juste.

"Jo era una nena en mig de barbuts que lluitaven per les llibertats des de casa meva, de moltes maneres, i en aquest llibre es troba la meva infància dibuixada. És com jo la recordo i com va ser. El pis d’Infanta Carlota, que era com es deia el nostre carrer en aquells moments, que avui és Josep Tarradellas, era on jo vivia de petita amb els meus pares. A banda de ser la redacció del setmanari del PSUC, era també el centre de reunió de tots els amics de l'època, que molts d’ells no tenien pis encara i per tant passaven per casa dia sí i dia també. Gent com l'Ovidi, que jo vaig conèixer amb ulls de nena".

Ovidi Montllor
Dibuix a 'Temps de rebel·lia' on deixa constància de les reunions d'amics a casa seva, entre ells l'Ovidi Montllor. Lluís Juste de Nin

"Jo sóc fill d'una família molt humil. Tan humil que d'una cortina vella una samarreta en feren: vermella. D'ençà per aquesta samarreta, no he pogut caminar ja per la dreta", cantava Ovidi Montllor a La samarreta, recorda Juste de Nin al seu llibre, entre molts i molts altres episodis íntims i socials viscuts en aquells anys seixanta i setanta de presa de consciència, compromís i mobilització. A Temps de rebel·lia  evoca l'impacte que van tenir esdeveniments tan diversos com l'elecció de Salvador Allende com a president de Xile, el primer festival de poesia catalana, els concerts multitudinaris, les vagues a empreses com Seat, Maquinista, Harry Walker, la fundació de l'Assemblea de Catalunya, la detenció de dirigents de CCOO, llavors en la clandestinitat, l'atemptat contra Carrero Blanco, l'execució de Salvador Puig Antich, la revolució dels clavells a Portugal, la derrota dels EUA al Vietnam i la mort del dictador Francisco Franco.

Compromís polític i desencís

Juste de Nin deixa constància de l'estreta col·laboració que va mantenir amb el PSUC i del PCE, la seva militància, però també reconeix "tremendes decepcions".

"En un moment determinat, com es veu en el llibre, queda orfe de partit", explica Tània Juste. "Ell es va iniciar amb tot el tema de les col·laboracions als setmanaris del PSUC, de diferents barris.  Primer va començar a dibuixar, com es veu en el llibre, per la revista del PSUC d’Horta, amb la firma d'El Zurdo (i després a Sant Andreu) i el Bon Pastor, i treballava sobre el que la direcció del Partit li anava encarregant... aquests ninots de Franco que feia i que no podia publicar a la premsa legal, perquè en cas contrari l'haurien enxampat per culpa del llapis. I en aquells moments s'aproxima evidentment al PSUC, fins el punt que es fa del partit, però una mica més endavant hi ha un punt d’inflexió per ell molt important, i també per la Neus, la seva companya, la meva mare, que és l’any 76, quan viatgen per primera vegada a la Unió Soviètica. És el moment en què poden contrastar sobre el terreny la situació del comunisme allà. Totes aquelles lectures fetes, aquella ideologia discutida amb els companys de lluita... hi ha el moment de viure-la in situ i de veure com es troba implementada a la URSS. És aquí quan comença el desencís. A mí m’ho havia explicat moltes vegades però quan ho he llegit ho he viscut amb ell aquest desencís. Va quedar orfe però encara va aguantar al PSUC, perquè d’alguna manera considera que hi ha molta lluita per fer i que és un bon mitjà a través del qual fer-la i té molts punts en comú, però poc a poc comença a haver-hi un distanciament sobre tot en el moment en què el PSUC renuncia a aquell quart punt de l’Assemblea de Catalunya del dret a l’autodeterminació. Ell sempre ho explicava això. És un punt d’inflexió en el qual ell diu: 'Amics, fins aquí la lluita amb vosaltres. Ara ens hem de separar'. I és quan ell comença a col·laborar molt amb Nacionalistes d’Esquerra, on troba més aquesta convicció que tenia ell, gràcies a la influència de la lectura d'Andreu Nin, de que l’alliberament social i nacional havien d’anar junts. Per ell era una cosa indissociable i es aquí on s'apropa més a Nacionalistes d’Esquerra i a tota una sèrie de gent i d’entitats que es veu en el llibre".

Llibre on apareixen dibuixos i referències a les manifestacions multitudinàries del 76, a les eleccions del 1977 i del 79, a les converses sobre el règim soviètic que havia mantingut amb personatges clau d'aquells anys, com Josep Lluís López Bulla o Paco Frutos, la lectura de textos d'en Victor Serge i George Orwell, les xerrades sobre les opinions del seu parent Andreu Nin sobre l'stalinisme o sobre la qüestió nacional que va mantenir amb Manuel Vázquez Montalbán, a qui es refereix reiteradament.

Manuel Vázquez Montalbán
Dibuix sobre Manuel Vázquez Montalbán, a qui l'autor es refereix en diverses ocasions a 'Temps de rebel·lia'. Lluís Juste de Nin

"Al Manolo li tenia devoció", assegura la seva filla. "Recordo perfectament quan va morir i el meu pare va estar molt fotut, perquè per ell era una persona molt important, tant pels dibuixos i col·laboracions que van fer plegats com d'amic, com a persona. Es tenien un gran apreci mutu. A més al Manolo sempre li estava molt agraït, perquè va ser la persona que li va dir: 'Lluís, tu tienes que compartir estos dibuixos con la gente. Esto no te lo puedes quedar para ti, lo has de publicar', i a partir d'aquì és quan el meu pare va començar a publicar les novel·les gràfiques". Així una part de la seva obra ha estat dedicada a personatges històrics que va considerar excepcionals, com Salvador Seguí, El Noi del Sucre; o Joan Pujol, Garbo; o Andreu Nin.  "Sempre tenia paraules pel Manolo, per agrair-li. Imagino que és un dels grans candidats que hauria tingut per ser dibuixat", pensa Tània Juste.

Ella mateixa és una altra persona més que destacable a Temps de rebel·lia.  "Tal com m'ha dibuixat és com jo ho recordo", ens diu. Apareix tot sovint per motius vitals, evidentment, però també perquè a principis dels vuitanta Juste de Nin es va encarregar de crear un personatge per una campanya de normalització del català, la Norma, en un moment en què el Govern espanyol va posar més en qüestió la capacitat d'autogovern del País Basc i Catalunya amb una llei que volien "d'harmonització autonòmica", la LOAPA.

La Norma
'La Norma', personatge de la campanya de normalització del català. Lluís juste de Nin

"Ell havia de reproduir la cara d'una nena, l'Anna Solà, i a partir d’aquí  anar fent el ninot que il·lustrava els textos del Tisner, cada setmana. Resulta que el dibuixant tenia una nena de deu anys a casa i per tant ... Els meus records de la Norma eren gairebé com si fos una amiga meva i, a més, a casa el meu pare m'utilitzava una mica, perquè, clar, no tenia l'Anna Solà tant a mà com a mi i quan feia els ninots em deia “ara posa’t així, ara aixà...” i anava dibuixant.

Una eina de coneixement

Lluís Juste de Nin explica en l'epíleg de Temps de rebel·lia que a través dels seus llibres ha "volgut fer un gran trencaclosques de la història contemporània de Catalunya ... desitjant que per a molts, especialment per als joves, pugui ser una eina de coneixement del seu país".  La seva filla ha explicat a Públic que encara queda prou obra per publicar:

"Tenim la sort de que el meu pare no podia deixar el llapis pràcticament ni un sol dia i per tant ens ha deixat, a més de Temps de rebel·lia, un parell d’obres més que estan acabades i que en un futur tenim intenció de publicar. Una seria d’aquesta tipologia més personal, més biogràfica, autobiogràfica de fet, en la qual viatja més enrere, viatja a la seva joventut, a aquella Espanya rabiosament franquista i a com ho vivia un nen de la seva edat i de la seva generació.
I hi ha un altre que no et puc avançar de quin personatge es tracta, però seria també d’aquesta tipologia de biografies dibuixades de personatges històrics".