Més enllà de George Floyd: l'organització de la lluita antiracista a Catalunya

L'assassinat de George Floyd el 25 de maig, asfixiat en mans del policia blanc Derek Chauvin a Mineápolis, va sacsejar un món que semblava mirar només al coronavirus. La seva mort va despertar -algunes- ments blanques i va alçar les veus negres, també a Catalunya. Arran del seu assassinat hi ha hagut manifestacions antiracistes a tot l'Estat, convocades per la Comunitat Negra Africana i Afrodescendiente d'Espanya (CNAAE). Laia Muñoz, una dels seus portaveus a Catalunya, explica que és a partir de la mort de Floyd que es crea aquesta associació. "L'assassinat de George Floyd ens ha fet reaccionar a tots i ens ha fet veure que no podem continuar a casa callats", manifesta.

20 dies després de la mort de Floyd la policia dels Estats Units va matar 120 persones negres

Encara que Muñoz, l'escriptora i comunicadora Desirée Bela-Lobedde i la tècnica de projectes de SOS Racisme Kaire Ba consideren que els col·lectius antiracistes ja estaven connectats, aquesta última incideix que a partir d'una estructura com la CNAAE "es pot arribar més lluny". Ara bé, no es pot avançar en l'antiracisme si la població blanca es limita a usar hashtags. Segons apunta Bela-Lobedde, 20 dies després de la mort de Floyd la policia dels Estats Units va matar 120 persones negres i ningú ha reivindicat les seves morts. Però no cal creuar oceans: el racisme el tenim a casa.

"La visió global assegura que hi ha menys racisme, però no és cert. Hi ha menys delictes d'odi, però hi ha diverses maneres de manifestar-lo, com el racisme institucional", apunta Kaire Ba, que també és integrant de CNAAE. De fet, SOS Racisme documenta que només quatre dels 571 casos de racisme policial que ha recollit en els seus 30 anys de trajectòria han acabat en condemna, i que en cap s'ha aplicat l'agreujant de racisme o s'ha contemplat com a delicte d'odi.

Per què ets negra?

Malgrat que el racisme és universal, cada territori i persona el pateix d'una forma diferent. Per exemple, una de les diferències principals entre els Estats Units i Catalunya és la diversitat de les persones afrodescendents. "Catalunya és molt més heterogènia perquè tenim persones nascudes en el territori, població africana que arriba a través de processos migratoris, històries concretes, i això diversifica molt les reivindicacions", apunta Bela-Lobedde. El Sindicat de Manters o la plataforma Fruita amb Justícia Social, que lluita pels drets dels temporers a Lleida, tenen unes demandes diferents a una persona negra nascuda a Catalunya. Fins i tot i així, Ba subratlla que "el més urgent no permetre que les persones morin en la mar" pel fet de migrar.

La nacionalitat de les persones negres nascudes a Catalunya és constantment qüestionada pel seu color de pell. "La gent et pregunta 'd'on ets?'. Tu respons: 'De Barcelona'. 'Ja, però d'on on?' La gent vol saber perquè ets negra", lamenta Muñoz. No importa que parlis un català perfecte ni què posi al teu DNI: la pregunta 'eco' vol esbrinar per què no ets blanca si ets europea. Una altra de les discriminacions que pateixen les persones afrodescendents a Catalunya és que pressuposen que no saben català. "Per què em passes al castellà encara que et parlo en català? Per què em parles lent com si no anés a entendre't?", denuncia.

Bela-Lobedde: "La desvaloralització de la pròpia cultura és el que provoca la colonització"

Les tres activistes atribueixen aquestes actituds al colonialisme, un passat en part desconegut per molts catalans. Muñoz apunta que Guinea Equatorial es va independitzar d'Espanya el 1968 i que Catalunya té un passat negrer i esclavista, però com això no s'acostuma a explicar a les aules, ni els blancs entenen les arrels del seu racisme ni les persones negres i afrodescendents poden tenir més coneixement sobre la seva opressió des de joves. De fet, el colonialisme provoca un menyspreu de la cultura pròpia. Bela-Lobedde explica que la seva mare, de Guinea Equatorial, mai li va ensenyar la seva llengua materna, el bubi, perquè considerava que "no era un idioma" i que ella havia d'aprendre anglès. Ella l'està ara aprenent als 41 anys. "La desvaloralització de la pròpia cultura és el que provoca la colonització", defensa.

Una cultura racista

El Teatre Lliure va escollir un actor blanc per representar un personatge afroamericà militant contra el racisme a l'obra 'Àngels a Amèrica'

Si una persona afrodescendent encén la televisió a Catalunya té difícil trobar referents amb el seu color de pell. TV3 només té a Yolanda Sey i Beatrice Doudou com a persones negres als seus programes, mentre que en les plantilles dels mitjans de comunicació del Regne Unit han d'estar formades per un 20% de persones negres, segons Bela-Lobedde. Aquesta manca de representació empitjora en el món de les arts. El 2018 el Teatre Lliure va protagonitzar un escàndol: es va triar a un actor blanc per representar a Belize, un dels personatges essencials de l'obra Àngels a Amèrica. Es tracta d'un afroamericà militant contra el racisme.

L'actriu, cantautora i membre del col·lectiu Tinta Negra Kelly Lua denuncia que, per ser brasilera i negra, pot accedir a molt pocs papers. De fet, a les audicions que pot anar són només aquelles en les quals posa "negra" al costat del personatge que ha de representar. En les altres, malgrat que el seu representant insisteix a portar-la, la rebutgen. "No és el perfil que busquem", deixen anar. A més, quan vol presentar una obra de teatre o guió fet per ella, es troba amb més barreres: "Faig una obra amb tots els ingredients que ha de tenir i és catalogada com una obra de teatre social perquè sóc una actriu negra", reclama.

"Han de deixar d'explicar la història del pobre Samba que va creuar Àfrica per començar a explicar la història del blanc que va anar a explotar Àfrica"

Per a l'actriu Sílvia Albert Sopale, també membre de Tinta Negra, la identitat no ha d'anar lligada sempre a l'obra d'un artista, però reconeix que les persones negres han d'escriure la seva pròpia història per deixar enrere l'estigma en les escrites per la gent blanca. De fet, apunta que els blancs haurien de fer "un canvi de xip" i començar a parlar sobre la seva herència colonial i de la seva blanquitut. "Han de deixar d'explicar la història del pobre Samba que va creuar Àfrica per començar a explicar la història del blanc que va anar a explotar Àfrica", remarca. Per a l'actriu és essencial que els blancs relatin la història d'Antonio López i de Cristóbal Colón, entre altres colonitzadors, per "posar el focus en els opressors i criticar la seva pràctica".

Polítiques concretes

CNAAE: "No es poden fer polítiques públiques sense tenir en compte la població afectada"

A més de deixar de parlar de les persones negres sense comptar amb elles, el CNAAE reclama que se les consideri a l'hora de legislar. "No es poden fer polítiques públiques sense tenir en compte la població afectada", determina Muñoz. Perquè això es dugui a terme, totes les persones entrevistades coincideixen que s'han d'establir unes quotes per assegurar la participació de persones afrodescendents en la política. Per a Beela-Lobedee, això no ha de ser una fi, sinó un mitjà per arribar a la igualtat. Tot i això, Sílvia Albert Sopale adverteix que han d'ajudar a un canvi real i que no es converteixin en una "instrumentalització del col·lectiu" en el qual una administració rebi una ajuda pel fet de tenir una persona negra contractada.

Des de la mort de Floyd s'han presentat diverses propostes polítiques, entre elles una moció al Parlament de Catalunya en la qual es reclama la regularització de les més de 600.000 persones en situació irregular a l'Estat, mesures per evitar agressions policials racistes i més control sobre les condicions laborals dels temporers. Aquestes mesures polítiques també s'han donat a escala estatal i mundial, però Kaire Ba continua alerta: "En l'àmbit social crec que pot servir de despertador, però en l'àmbit institucional em costa imaginar-ho".