"En un dels seus textos", explica Mircea Cărtărescu, "Oliver Sacks descriu una curiosa ceguesa que afecta una zona del cervell, de manera que el pacient no pot veure l'esquerra o la dreta. Si mengen una llesca de pa o es miren al mirall, veuen només la meitat. A mi sempre m'ha sorprès la ceguesa de l'ésser humà cap al futur: tenim la mateixa classe de parcialitat, no hi ha res que ens impedeixi veure el futur com veiem el passat. Existeixen excepcions, els profetes com Tiresias, que són persones sanes i completes, mentre nosaltres som una espècie d'invàlids amb la parpella tancada cap al futur. Un autor és també una espècie de profeta, i la seva ambició és adquirir una visió total a tots els nivells de l'existència, amb tot el cos, tota la pell i totes les edats. Afegiria que fins i tot amb les dues grans disposicions, la part masculina i la part femenina. Jo he procurat veure les coses amb aquest ull total".

Són paraules d'un dels escriptors més fascinants del panorama europeu actual, el nom del qual es repeteix insistentment cada any en les travesses del Nobel. Nascut a Bucarest en 1956, Cărtărescu ha anat obrint-se camí al mercat espanyol amb títols com El ruletista, Lulu, Las bellas estranjeras, Levante, Nostàlgia o El ojo castaño de nuestro amor, fins que l'any passat es va consagrar entre el gran públic amb la monumental i molt obscura Solenoide. Després d'aquest rotund èxit, l'escriptor torna amb El ala izquierda, el primer lliurament d'una trilogia igualment ambiciosa que portarà per títol Cegador. “És un llibre total, en el qual vaig intentar arribar des de les capes més baixes de la vida a les més elevades, la metafísica i la teologia. Cegador té la capa teològica més intensa de tota la meva escriptura. En última instància, és un discurs sobre la nostra part divina", explica l'autor, que va passar  per Mallorca per recollir el premi Formentor, el mateix que rebrà, entre uns altres, el seu admirat Borges.

Vostè assegura a una entrevista que ha inventat una Bucarest que en realitat no coneix, però els seus lectors sí que la reconeixen. Existeix la Bucarest de Cărtărescu fora dels seus llibres?

Els llocs dels escriptors no existeixen de debò. Ningú reconeixeria el plànol de Buenos Aires llegint Borges, ni pots anar a Alexandria seguint a Lawrence. Amb llegir-los n'hi ha prou. Les ciutats dels escriptors tenen com a cel el crani d'aquests, estan escrites sota el seu crani. En aquest sentit, el meu Bucarest és molt diferent al veritable. És veritat que he acompanyat periodistes a la recerca de llocs escrits per mi, però només per demostrar-los que no existeixen. Em va succeir amb [Ignacio] Vidal Folch, vagàvem per la ciutat i em preguntava, però on estan els subterranis, on els laberints? No existeixen més que al meu cap, i espero que també al cap dels lectors després de llegir els meus llibres.

Segueix freqüentant la capital romanesa, encara que ja no visqui en ella?

Bucarest no és un lloc massa recomanable per viure. És una metròpoli com totes, on ningú dorm. És l'única ciutat on la gent es troba per sobre dels ingressos mitjans dels europeus, però paguen molt cara aquesta felicitat. Hi ha contaminació, condicions precàries… Jo porto deu anys sense viure allí, vaig marxar al camp, on de tant en tant veig cérvols, i no només cotxes atrotinats. Visc tranquil, lliurat a la meva carrera de professor universitari, i procuro treure endavant els meus projectes. La resta m'interessa poc.

Sabem que Cartarescu escriu les seves novel·les de seguit, sense retocar una paraula, sense editar el text, tal qual, a mà sempre. Però els seus 'Diaris', dels quals acaba de sortir el tercer lliurament, sí estan intervinguts. Només per reflectir la realitat viscuda realment cal fer edició i retocs?

Escric un diari des que tenia 17 anys. Tinc 25 quaderns de 400 o 500 pàgines, així que és un corpus immens. D'aquest corpus he començat a treure llibres, de set en set anys. Tinc així 28 anys de la meva vida cartografiats i publicats. El fet que sobretot en aquest últim volum m'hagi censurat, té a veure sobretot amb la longitud insuportable d'aquests set anys en el meu diari. Ningú llegiria un diari de mil pàgines, ni m'ho publicaria ningú, de manera que vaig haver de limitar-me a 600 pàgines, em vaig limitar gairebé a la meitat.

Haver viscut sota una dictadura com la de Ceaușescu, el va vacunar per sempre contra les utopies?

Vostès els espanyols també saben el que és una dictadura, i em poden comprendre potser millor que uns altres. Com sol dir-se, les dictadures, si no et maten, et fan més fort. És molt dolent viure-les, i al mateix temps, el fet de tenir un adversari, un enemic poderós; el fet de viure com en la pel·lícula Pi, amb un tigre a la barca, treu del teu interior el millor i més fort que tens. Durant els anys 80, quan era un poeta jove, pertanyia a un grup de poetes que només tenia un ideal: escriure lliurement. Jo vaig fer el mateix que ells, pagant el preu de la marginalitat. Ens reuníem a les cases d'un i uns altres, a llocs foscos, i escrivíem poemes de llibertat. Resultat: no ens publicaven, o costava molt publicar.

Hi cap la nostàlgia en mirar enrere?

Era una vida suculenta, potser més plena de vida que el que ha vingut després. I és que érem joves, bons amics, i crèiem, amb la ingenuïtat pròpia dels joves, que érem els millors poetes del món. Quan un venia amb un poema bo, tots anaven corrent a intentar millorar-ho. Conservo un llibre dedicat per un d'ells, que venia amb una fulla d'afaitar penjant d'un fil, i la dedicatòria: "Per Mircea, perquè es talli les venes d'enveja". Van ser temps magnífics malgrat tot.

Fa uns anys va dir que va deixar d'escriure columna política perquè ja no valia la pena: no quedaven forces positives a Romania a les quals recolzar. Cinc anys després, manté el pessimisme intacte?

El conflicte de Romania no és ideològic, sinó que el poder polític nosaltres el definim com a cleptocràtic. A ells no els interessa la distinció entre esquerra i dreta, només els preocupa robar sense que els enxampin. És un assalt a la Justícia, i en aquest moment és tan greu que afecta a l'Estat de dret i ens alinea amb els països liberals com Hongria o Polònia.

Per la mateixa època, encara ens va dir que la ultradreta a Romania no era especialment preocupant. Avui, els moviments de la ultradreta a tota Europa no s'han convertit en milícies amb botes militars i torxes, sinó que vesteixen jaqueta i es disposen a desmantellar la Unió Europea des de les poltrones ministerials. És un perill més gran pels Drets Humans?

Per a mi això suposa un gran motiu de sofriment. De fet, em considero europeu abans que romanès, la nostra pàtria natural és Europa. En primer lloc, nosaltres vivim amb un determinat tipus de persona, i en aquest sentit Europa és el millor lloc del món per viure. No em sento millor enlloc que entre les fronteres europees, i sempre he somiat amb una Europa unida, fins i tot amb una federació en la qual els nacionalismes es diluïssin i els individus adquireixin un veritable patriotisme europeu. Per desgràcia, aquest somni s'allunya cada vegada més, però no cal perdre l'esperança: aquesta unitat és l'única opció que té Europa.

Una vegada Vargas Llosa em va assegurar que havia pres totes les precaucions perquè no li donessin el Nobel. Ha fet vostè el mateix?

He parlat amb Vargas llosa d'aquest tema… Vaig estar amb ell a Bucarest, va ser molt agradable. Ell sostenia que als cartells del premi Nobel s'hauria d'incloure un anunci com el dels cartrons de tabac, que digués: "El Nobel perjudica seriosament la salut"… Per a qualsevol escriptor autèntic, l'important és escriure. Tot el que ve a continuació és poc merescut i inesperat. Per això, cap escriptor hauria de sentir-se orgullós dels premis que rep, sinó profundament agraït. Ningú mereix més que les línies que escriu".