Público
Público

La por en moments de repressió: ni ignorar-la ni que et paralitzi

La gestió de la por que envaeix les persones que desobeeixen davant les possibles conseqüències i exemples de desobediència en la història contemporània centren el debat de les Jornades sobre la Desobediència Civil, organitzades dijous i divendres per Òmnium Cultural al Born Centre Cultural.

Publicidad
Media: 1
Votos: 1

Mabel Cañada, David Fernàndez i Itziar González a les jornades sobre Desobediència Civil organitzades per Òmnium Cultural. ANDER ZURIMENDI.

Què és la por? Com ens limita? Té alguna conseqüència positiva? El sentiment de por que pateixen els i les activistes ha estat una de les reflexions principals dins les “Jornades sobre la Desobediència Civil”, organitzades per Òmnium Cultural i que durant dijous i divendres se celebran al Born Centre de Cultura i Memòria. 

En el marc de la taula “de l’Obediència a la desobediència”, l’exdiputat de la CUP David Fernàndez, l’urbanista Itziar González i l’activista de la vida en comunitats Mabel Cañada han emparaulat sentiments dels que no sempre es parlen obertament. Com ara la por. La moderadora Laia Altarriba, periodista i exdirectora del desaparegut diari Jornada, ha estat qui primer ha col·locat el debat al centre: “Quina por ens fa desobeir? Perquè és clar que pots perdre la casa, et poden prendre la llibertat...”. Per tant, les conseqüències negatives de dur a terme una acció no-violenta poden ser tan poderoses com perquè el militant es faci enrere. La repressió. Policial i judicial, com la que afecta en aquests moments dues desenes de dirigents polítics del Procés.

En una carta escrita des de la presó, Jordi Cuixart ha demanat que ningú “ens prengui el somriure”. Malgrat la por, malgrat la tristesa, malgrat la llunyania. “Ho tornarem a fer”, ha insistit, per acte seguit llançar una crida a fer de la pràctica de la no-violència la principal arma: “L’acció no violenta no vol dir passivitat o inacció”. A més a més, ha recordat que “instruir-se és imprescindible, ja que els poderosos saben com criminalitzar la protesta”.

Tornem a la por. “Està clar que la repressió fa por”, diu Altarriba. Que la por canviï de bàndol. David Fernàndez l’acompanya: “Ni que la por ens paralitzi, ni anem amb aquell ‘sense por’ tan eufòric”, intenta sintetitzar el col·laborador del col·lectiu En peu de Pau. I afegeix: “Cadascú ha d’intentar autogestionar la seva por i valorar fins on vol arribar”. De fet, Fernàndez destaca que una de les virtuts del moviment no-violent es basa profundament en una ètica humanística: “No obliga ningú a fer res que no vulgui fer, o no es vegi capaç o li faci por”.

Quan estàs encadenada a una excavadora

Mabel Cañada, qui fa anys va ocupar un petit poble navarrès abandonat, per viure-hi en comunitat, explica la seva relació amb la por: “La por sempre hi serà, això ho hem d’assumir. Fins i tot d’alguna manera té coses positives, ja que t’ajuda a estar alerta, en tensió”. En tot cas, coincideix amb Fernàndez en el fet primordial que cal conèixer els límits de cadascú. Cañada també va ser activista en la llarga lluita en contra de la presa d’Itoiz (Navarra), que en els anys 90 va tenir el seu pic àlgid de confrontació. “Quan estàs encadenada a unes màquines excavadores, o estàs abraçada colze a colze amb altres companyes davant la policia, has de pensar fins on vols arribar i actuar lliurement”, planteja.

Les cures, clau en moments de tensió

I és aquí quan Cañada aprofita per introduir una altra derivada de la por, en aquest cas un factor per superar-la: el suport mutu i l’acompanyament. “Tenim un mandat de la vida, que diu: Tingues cura de mi! Cuidem-nos, estimem-nos”. Itziar González hi afegeix: “Perquè quan una persona individual fa un gest de desobediència, llavors una altra persona empatitza amb aquell gest i hi dóna suport, i després una altra, es forma una cadena”. Fernàndez hi afegeix: “Quan tens un col·lectiu que et dona suport, quan veus una col·lectivitat, ets sents més fort”. A més a més, donat que la no violència s’exerceix “a cara descoberta”, això és el que acaba desmuntant el poder.

Fernàndez, en tot cas, capgira l’eix del debat: Què passa, si obeeixes? I es demana: “Que hagués passat si Antígona hagués obeït el rei?”. Itziar González pren l’envit: “Crec que si obeeixes la veu de l’amo, en comptes d’obeir la teva consciència, el que acabes fent és anar com a un exili interior, perquè t’exilies de la teva vida i consciència”.

Dels ‘insubmisos’ a la vaga de la Canadenca

Molta és la gent que no ha obeït al llarg de la història. “Segurament els primers 50 insubmisos, que van ser jutjats l’any 1989, tenien por de ser empresonats”, exemplifica l’activista i ex diputat, “però ho van fer”. Un altre exemple: la vaga de la Canadenca, datada de 1919. “Va ser un gran exercici de desobediència, amb la que van aconseguir la jornada de 8 hores. Fins i tot van fer caure tres governs espanyols, entre ells el de Romanones, i tot això malgrat que la cúpula de la CNT estava empresonada”. Però malgrat que sigui un exemple del segle XX, ara fa exactament 100 anys, ja no és una realitat aplicable a tota la població: “Les Kellys, el sector de Càrnies, els conductors de Deliveroo... Avui en dia hi ha moltes treballadores que no tenen garantit aquest dret”.

Un altre tipus de desobediència és el d’una institució a una altra. Com ara la Grècia comandada per Syriza i Alexis Tsipras, tot negant-se a aplicar (perpetrar?) certes retallades exigides pel directori econòmic de la Unió Europea. Molts casos (i variants) per reflexionar sobre la desobediència, precisament la viscuda el 2017  davant la conselleria d’Economia i la seu de la CUP el 20 de setembre, a cadascuna de les escoles l’1 d’octubre, als piquets i talls de carreteres del 3 d’octubre... I que han tingut la presó i l’exili com a tràgica conseqüència.