El patrimoni valencià és sexi

Hi ha ganes de conèixer el país. Aquesta seria la primera conclusió del fenomen pobles abandonats un perfil a xarxes socials –31.000 seguidors a Twitter, 52.000 a Facebook i 22.000 a Instagram- que de forma incansable difon molts dels espais més recòndits i amagats del País Valencià. Aquest projecte està impulsat periodista i divulgador del patrimoni històric valencià, Agustí Hernández, qui demana, però, no acaparar el protagonisme: "el més important és el projecte, no jo", i per això prefereix que no siguen fotos seues les que il·lustren el reportatge.

Hernández recull sistemàticament dades de les excursions que realitza i en fotografia els paisatges. Al principi es va centrar en els nuclis abandonats, masos i xicotets pobles, als qui va dedicar els seus primers tres llibres. Ara s’ha centrat en els tolls i salts d’aigua, un element que reivindica com a "importantíssim en la cultura rural, ja que en molts llocs era un dels principals espais d’oci i socialització".

A mesura que aquests territoris s’anaven despoblant i en altres llocs es construïen piscines, també es buidaven aquests tolls, molts dels quals han quedat en l’oblit i, fins i tot, són impracticables. "Cal no oblidar que la majoria de tolls són espais naturals artificialitzats, es van recréixer per fer-los més fondos, es van netejar de canyes, etc. I ara han tornat al seu estat anterior".

"Prepare les excursions recorrent el territori i pensant els llocs on encara no hi he anat. I si he canviat els pobles pels tolls és perquè resultava més atractiu per als meus fills"

El projecte dels pobles abandonats és totalment personal i voluntari. "Al final, el que he fet, ha estat programar el meu oci –continua Hernàndez-. Hi ha una tasca de documentació, gaste cartografia civil i militar, però sobretot la de la Generalitat, que és molt completa. Prepare les excursions recorrent el territori i pensant els llocs on encara no hi he anat. I si he canviat els pobles pels tolls, és, també, perquè resultava més atractiu per als meus fills".

Però el principal resultat no es troba a les xarxes socials, sinó als llibres. Hernández ja ha publicat quatre llibres de divulgació que s’han convertit en autèntics best-sellers. El primer, Pobles valencians abandonats, editat el 2013, ja porta més de 5.000 exemplars venuts. Tolls i salts d’aigua valencians, editat el 2020, va vendre més de 2.500 exemplars en pocs mesos i ja ha superat àmpliament els 3.000.

Per posar-ho en context, el fenomen Noruega, la novel·la de Rafa Lahuerta, aclamat com a súper vendes de la literatura en valencià i que ha atret tota l’atenció mediàtica possible ha assolit els 15.000 exemplars venuts. Un llibre en valencià, que no siga un fracàs, aspira a vendre’n entre 1.000 i 1.500, segons expliquen fonts del món editorial. "I açò, sent optimistes", reconeixen. El País Valencià té un índex de lectura inferior a la mitjana estatal i només un 3% dels lectors llegeix preferentment en la llengua pròpia, encara que aquesta xifra escala fins al 44% si comptem els que ho fan, com a mínim, de forma esporàdica.

Les xifres de vendes són molt destacades, sobretot si es té en compte que només el 3% dels lectors llegeix preferentment en valencià

Sense tant ressò mediàtic però amb molta perseverança, Hernàndez ha aconseguit crear el seu propi best-seller. Amb el mèrit afegit que tots els llibres són autoeditats i distribuïts per ell mateix. Només es poden comprar per internet –en campanyes de micromecenatge- i en desenes de presentacions que organitzen el teixit associatiu dels pobles. De fet, Hernàndez és el creador que ha conclòs amb èxit més campanyes de micromecenatge a la plataforma Verkami, amb un total de 14, la darrera de les quals acabarà el pròxim dilluns –ja ha superat el capital mínim- amb centenars d’exemplars més venuts. "Aquest sistema em permet baixar molt els costos i vendre els llibres molt més barats", explica l’autor.

"Pot sorprendre, perquè jo faig moltes presentacions a les comarques castellanoparlants i tenen molt èxit. El percentatge de vendes és similar a les presentacions en poblacions valencianoparlants. Jo parle en castellà, però venc un llibre en valencià i a tothom li sembla molt normal", explica Hernàndez, qui reconeix que ha rebut insults o atacs per escriure en valencià, però "només a les xarxes socials. I ja no em pose a discutir amb ningú, bloquege i au, no té cap sentit entrar a debatre en quina llengua haig d’escriure els meus llibres".

I quin és el secret de l’èxit? Probablement haver tocat un tema que afecta de forma molt profunda els sentiments de la gent que ha viscut en zones rurals. "Als llibres apareixen moltes fotos, localitzacions per a gent que vulga fer excursions i conèixer el territori, però també algunes històries de la gent que vivia en aquells masos i van haver de marxar. Són històries molt doloroses. La gent continua molt vinculada emocionalment als masos on viva de menut, o on vivien els seus pares, o als tolls on anava a banyar-se". Amb tot, no creu que el debat dels recents anys sobre "L’Espanya buidada" tinga relació amb el seu fenomen. "Jo al final només retrate un dels aspectes molt concrets de la despoblació, els més extrems, però aquest és un tema molt més complex i que respon a un fenomen global".