Público
Público

Mor Carmen Alborch, política, professora i escriptora valenciana, ferma defensora de la igualtat

L'ex-ministra valenciana, vinculada al PSOE, va jugar un paper cabdal en l'impuls de l'Institut Valencià d'Art Modern (IVAM). En la seva última aparició pública el passat 9 d'octubre, va afirmar que el feminisme "havia de ser declarat Patrimoni de la Humanitat".

Publicidad
Media: 5
Votos: 1

Carmen Alborch, en una imatge d'arxiu. / EFE

Carmen Alborch, la política, professora i escriptora valenciana que va ser ministra de Cultura al govern del PSOE entre 1993 i 1996 ha mort aquest dimecres als 70 anys.

L'última aparició pública de Alborch, malalta de càncer, es va produir el passat 9 d'Octubre, Diada Nacional del País Valencià, quan va rebre l'Alta Distinció de la Generalitat. En el seu discurs, ja que va exercir a més com a portaveu dels guardonats, va afirmar que el feminisme "havia de ser declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat".

Carmen Alborch va ser ministra de Cultura del Govern entre 1993 i 1996, a més de diputada del grup socialista en tres legislatures. En el 2007 va ser candidata a l'alcaldia de València, exercint de portaveu socialista a l'Ajuntament fins juny del 2011.

En el seu currículum figuren nombroses distincions per la seva lluita per la igualtat entre dones i homes, com a Premi de Dones Progressistes, Premi Meridiana de la Junta d'Andalusia, Premi Rosa Manzano 2007 o Premi de Gabriela Sánchez Aranda 2009. Era sòcia d'honor de l'Associació Clásicas y Modernas i de l'Associació de dones investigadores i tecnòlogues (AMIT). A més, havia rebut també el Premi Generando Arte 2015.

El compromís amb el feminisme i la passió per la cultura van ser els eixos vitals de Carmen Alborch, una rebel alegre i transgressora que des de la seva joventut es va implicar en la lluita per la igualtat i va ocupar espais de poder quan era estrany veure a dones en aquests àmbits.

Alborch va néixer el 31 d'octubre de 1947 en un petit poble de la província de València, Castelló de Rugat. Ser la major de quatre germans va obligar a obrir camins —com a tantes vegades faria en la seva vida— a qui en el col·legi sempre aixecava la mà per qüestionar el que s'explicava.

El seu pas per la Universitat de València per estudiar Dret, en la Facultat del qual arribaria a ser degana amb 37 anys, va marcar l'experiència vital d'una jove que va arribar a aquestes aules en un moment en el qual era estrany que les noies estudiessin aquesta carrera, i que es va sentir afortunada de pertànyer a la generació del 68.

Durant la seva etapa universitària va lluitar des de l'activisme i la rebel·lia contra la dictadura i per la democràcia, i a més va descobrir el feminisme quan una companya li va prestar El segon sexe, de Simone de Beauvoir.

Un feminisme que, segons confessava, li va canviar la vida i la va portar a implicar-se en el naixement de les primeres associacions de dones a principis dels setanta, que reclamaven la despenalització de l'adulteri, de l'avortament o del divorci, i a practicar-ho amb passió també des dels espais de poder on va estar.

Alborch va entrar en política en 1987, quan a punt d'anar-se a Nova York per estudiar propietat intel·lectual li va cridar el llavors conseller de Cultura de la Generalitat Valenciana, Ciprià Císcar, per oferir-li la direcció general de Cultura, i va decidir canviar el deganat de la Facultat de Dret per la Conselleria.

Poc després va passar a dirigir un museu que donava les seves primeres passes, l'Institut Valencià d'Art Modern (IVAM), on va donar suport a les avantguardes i que va deixar el 1993 per ser la primera ministra de Cultura de la democràcia en l'Executiu de Felipe González, en qualitat d'independent, doncs no es va afiliar al PSOE fins a l'any 2000.

El compromís amb el feminisme i la passió per la cultura van ser els eixos vitals de Carmen Alborch

D'aquesta etapa, en la qual va haver-hi els qui la van qualificar com a "ministra pop" o "ministra Almodóvar", recordava els murmuris que es van despertar quan va arribar al Congrés dels Diputats amb el seu cabell vermellós, un tret que sempre l'acompanyaria, igual que el seu ampli somriure.

Després de la derrota socialista del 1996, va encadenar diverses legislatures com a diputada i senadora, i fins i tot el 2007 el PSPV-PSOE la va buscar perquè amb el seu prestigi popular derrotés en l'alcaldia de València a una Rita Barberá que portava setze anys d'alcaldessa: un efecte Alborch que no es va aconseguir i que va suposar un moment dur per a ella.

En totes les seves responsabilitats va treballar per avançar en una igualtat on encara existeixen, segons assegurava, "les bretxes i els inferns", i de fet va confessar que la primera i l'única vegada que va plorar al Congrés dels Diputats va ser quan es va aprovar la llei contra la violència de gènere del 2004.

Va deixar la primera línia de la política després de les eleccions generals del 2016 i es va reincorporar com a professora honoraria a la Universitat de València, on va tornar a tancar un cercle i va desvetllar un dels seus aprenentatges vitals: "El profund secret de l'alegria és la resistència".

Autora de diversos llibres dedicats a les dones i el feminisme, com la trilogia que formen Solas, Malas y Libres, Carmen Alborch va rebre nombrosos guardons per la seva lluita per la igualtat, i en els últims mesos va ser objecte de diversos homenatges.