Público
Público

MOVIMENTS SOCIALS Els fills del 15-M, deu anys després de desbordar les places

Una dècada després de les acampades que van sacsejar una generació, alguns dels seus protagonistes opinen que van impulsar canvis, però pensen que encara queden metes per aconseguir davant una nova crisi

La plaça de Catalunya de Barcelona, origen del 15-M a Catalunya.
La plaça de Catalunya de Barcelona, origen del 15-M a Catalunya. Montse Giralt

"Va ser una alenada d'aire fresc". "Una impugnació a la vella política". "Una eclosió d'esperances". "Una il·lusió col·lectiva". "Un punt d'inflexió". "Una catarsi". Els records s'escampen incontenibles, diversos, una mica caòtics i lliures, igual com van brollar les acampades fa deu anys pel descontentament amb la classe dirigent que travessava el país sencer i llançava al carrer una joventut condemnada a la precarietat. Es compleix una dècada del 15-M, l'esclat d'idealisme que va canalitzar la ràbia per l'austeritat i la desafecció en un moviment tan desbordant com heterogeni, aglutinat al crit de "No ens representen". Encara que es va anar apagant sense líders ni demandes precises, el clam va calar, va alterar el mapa polític i va amplificar el ressò de reivindicacions que encara reverberen en una societat que tireta amb una altra crisi.

"Vaig néixer políticament aquí, a plaça Catalunya", confessa Joan Manel Ardura, en l'epicentre de la protesta dels indignats a Barcelona. Evoca la seva vivència iniciàtica assegut al terra, com quan van bullir unes assemblees multitudinàries al centre de la ciutat. "Deien que era un moviment juvenil, però jo ja tenia 37 anys. Portava un any a l'atur i ho vaig veure per la tele. "Quina cosa tan rara", vaig pensar. Vaig agafar la moto i m'hi vaig acostar. Era meravellós. Es parlava obertament de política, d'injustícies socials, de totes aquestes històries que no es parlaven a la tele ni en les famílies", destaca.

Joan Manel Ardura a la plaça Catalunya el maig del 2021.
Joan Manel Ardura a la plaça Catalunya el maig del 2021. Montse Giralt

Ardura es plantava d'hora a la plaça i passava el matí muntant instal·lacions que albergaven debats i activitats improvisats sobre la marxa. "Les assemblees me les mirava des de lluny. Hi havia discursos molt interessants, però les idees no les tenia llavors molt clares. El meu paper era fer de germà gran per ajudar als nois", testifica. Encara que no gosés agafar el micro, l'entusiasme se li va contagiar: "Pensava que, si continuàvem creixent així, en una setmana ens donaven el poder".

"Tenia 23 anys i va ser una passada. Crèiem estar canviant coses i fent ­història", reconeix l'Anna Masqué, que va acampar en la plaça Catalunya. Sentia pertànyer a una generació ignorada que, sense previ avís, havia pres "la paella pel mànec": "Va ser una manera de demostrar que no érem futur sinó present, i que teníem molt a dir".

"Em flipava el respecte, que poguéssim ser 300 persones i escoltar"

Masqué es va involucrar en les comissions que tractaven d'ordenar la marea d'idees en què es van submergir i amb les quals componien "del no-res" una àgora que ningú sabia "què era ni on anava". "Em flipava el respecte, que poguéssim ser 300 persones i escoltar. I això que no teníem res clar... Es concretava poc, però anàvem construint un ideari col·lectiu anticapitalista i d'esquerres", recorda.

Del carrer al poder

Mentre les concentracions es diluïen, part del moviment es va articular en formacions neòfites. De l'esquerda oberta pel 15-M van emanar Podemos i els comuns, els triomfs d'Ada Colau a Barcelona, Manuela Carmena a Madrid i les altres alcaldies del canvi, i la irrupció de la CUP en el panorama català.
"El 15-M va ser l'esdeveniment polític més important des de la transició. Ens va recordar que no hi ha democràcia sense protesta i, després, va variar per sempre l'escenari polític espanyol", opina el president del grup d'Unidas Podemos al Congrés, Jaume Asens. "Si parlem ara de regular lloguers o d'una reforma fiscal progressiva és perquè una majoria colpejada per la crisi va posar les seves demandes en l'agenda política", sosté el portaveu de Podem Catalunya, Lucas Ferro.

"Del 15-M em va atreure la manera de comunicar missatges molt antics amb un llenguatge molt nou"

Les mobilitzacions van reafirmar conviccions, com les de Jose Téllez, que es va vincular a la campanya que va ajudar a pujar a la CUP al Parlament en 2012 i va arribar a tinent d'alcalde a Badalona en 2015: "M'havia format en grupuscles de l'extrema esquerra marxista, amb uns discursos molt clàssics. Del 15-M em va atreure la manera de comunicar missatges molt antics amb un llenguatge molt nou, que arribava a molta gent jove". Téllez percep que les aparences en política s'han renovat "molt" des de llavors –"tots els partits parlen diferent i procuren almenys transmetre que són més horitzontals del que són"–, però és escèptic respecte que es consolidin reformes profundes "sense un contrapoder fort al carrer". A més, creu que Podem i els comuns han desencantat a la seva militància primigènia: "Per trobar la gent del 15-M s'ha de mirar més als moviments socials que als partits, perquè aquí ja hi queden molt pocs".

"La institucionalització d'aquests partits ha fet que desaparegui molt del que es plantejava el moviment social en néixer", avalua Jordi Muñoz, politòleg de la Universitat de Barcelona (UB), qui considera que el viratge és més evident en els comuns: "ICV, amb la seva manera de fer i la seva tradició política anterior al 15-M, ha acabat guanyant molt pes en ells, i Colau s'ha sentit més còmoda en la participació institucional que Pablo Iglesias".

"Podemos va destruir tot el bagatge polític del 15-M, amb el qual no va tenir res a veure", carrega Simona Levi, impulsora de 15MpaRato, que va promoure la querella que va desencadenar el cas Bankia i l'empresonament del seu expresident Rodrigo Rato. Per a l'activista pels drets digitals, la formació "va manipular" valors com la transparència o la participació, intrínsecs a l'onada de 2011 i que equipés amb els principis del Maig del 68 francès: "Perduraran encara que hagin estat tergiversats".

Anna Masqué a la plaça Catalunya el maig del 2021.
Anna Masqué a la plaça Catalunya el maig del 2021. Montse Giralt

"Venim del 15-M, però mai hem pretès representar-lo", puntualitza Asens, que concedeix que "governar implica assumir contradiccions": "Ho vam veure a l'Ajuntament de Barcelona i ara encara més en el Govern de l'Estat. Fer oposició és més èpic, però governar obliga a fer viables les teves propostes i confrontar-les amb la realitat. En el Govern de coalició tenim una posició minoritària que ens marca límits. Crec que és visible què passaria si la ciutadania ens hagués donat un suport majoritari i no al PSOE".

Després d'acariciar el sorpasso als socialistes, Podemos i comuns han perdut electorat. "En la mesura en què no som capaces d'aconseguir objectius, ens llastrem", analitza Ferro, que retreu al PSOE ser "reticent a assumir les demandes del 15-M". A més, defensa que es requeria d'"una certa verticalització" en la presa de decisions a Podemos: "No és el mateix un moviment social que un partit, però les propostes del 15-M contra les retallades o la precarietat laboral i en habitatge poden ser traduïdes en acció de govern".

"El gran repte és com mantenir formes innovadores i horitzontals d'organització, de complicitat amb el carrer i amb una forta presència institucional. L'aprenentatge continua obert", observa Ricard Gomà, politòleg de la Universitat Autònoma de Barcelona i tinenta d'alcalde d'ICV en la capital catalana quan hi havia les acampades. En tot cas, valora que "haver superat el bipartidisme, haver format un govern de coalició en l'Estat o estar fent passos per redefinir l'espai de l'esquerra" constata que l'impacte del 15-M és "intens i perdurable”.

Despertar social

Els moviments socials també es van revivar a partir de maig de 2011. "Es va perdre por a la desobediència civil i, amb accions pacífiques, festives però alhora reivindicatives, es van estendre i es van fer massives les protestes per parar desnonaments", subratlla Lucía Delgado, portaveu de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca a Barcelona. Encara que preexistent, la PAH es va catapultar amb el 15-M: "Va ser un catalitzador. Va ajudar al fet que moltes famílies s'acostessin a nosaltres i a canviar el discurs que eren culpables de la seva situació per un altre en què eren víctimes d'una estafa hipotecària i els culpables eren els bancs".

"El 15-M va fer prendre consciència que les lleis poden ser injustes"

El malestar va aflorar amb l'inici de les retallades en polítiques socials. D'aquí ve que uns 600 manifestants tractessin d'impedir l'accés als diputats al Parlament el juny de 2011. "El 15-M va fer prendre consciència que les lleis poden ser injustes. Va portar a canviar la simple protesta per accions de desobediència col·lectiva", emfatitza Enric Feliu, portaveu de la Marea Blanca, que va promoure l'ocupació de serveis sanitaris per impedir que tanquessin per les retallades. "Sense el 15-M, no s'hauria vist després un moviment tan potent en defensa de la sanitat pública", intueix.

"El 15-M s'explica perquè es va pretendre que assumíssim el cost de la crisi amb l'austeritat, però va assenyalar també al poder polític, al qual se li va dir que no responia a les necessitats de la ciutadania, sinó a les del mercat", teoritza Clara Camps, sociòloga de la UB. Afegeix que la contestació va enfortir "enormement" els moviments socials i va preludiar accions de rebel·lia posteriors, com la reacció feminista per la primera sentència contra La Manada o els comitès de defensa del referèndum de l'1-O. "Hem viscut una etapa en què la ciutadania ha reclamat més democràcia en els termes més profunds", conclou.
Aquell ressorgiment va insuflar optimisme en sectors sovint mancats de militants. "En altres coses érem quatre i tot costava. Allò em va obrir a l'activisme en les xarxes socials, i va fer que molta més gent estigui en lluites concretes, a les quals van donar més pluralitat i també una visió feminista", assegura Núria Comerma, del Sindicat de Llogateres. "El 15-M no s'ha esvaït, s'ha atomitzat en moltes plataformes que combaten en el territori per objectius precisos plantant cara al sistema", enalteix Francesc Alfambra, lligat a l'ecologisme des de fa 30 anys.

Després de 12 dies a la intempèrie, els Mossos van arremetre contra els concentrats mentre es desfeia el campament. Va haver-hi 121 ferits. "Van entrar els camions d'escombraries i ho van tirar tot. Vaig plorar molt, ens arrencaven una cosa que funcionava", rememora Masqué. Només van prosperar les denúncies contra el responsable de l'operatiu, Jordi Arasa, identificat en les càrregues contra manifestants pacífics. Acumula una condemna per colpejar sense justificació a David Fernàndez –després diputat de la CUP– i una pena de dos anys i quatre mesos de presó per colpejar a altres cinc denunciants, inclòs Ardura: "Va ser una victòria pírrica. Ningú més ha pagat per això. Vaig rebre en braços, cames i espatlles. Aquell dia se'm van enfonsar bastantes idees sobre la policia i em va marcar políticament".

Vist amb perspectiva, Masqué i Ardura admeten una certa ingenuïtat i que la inconcreció els va desdibuixar. "Lluitàvem contra Goliat, però va ser una experiència que ens va fer reflexionar i ens va canviar", extreu Masqué. "Aconseguim que les coses no anessin tan malament com haguessin anat si no haguéssim estat", dedueix Ardura, una altra vegada assegut arran de plaça, on la vida torna a formiguejar com a bestreta de la fi de la pandèmia.

Convivint amb el Procés sobiranista

El politòleg Ricard Gomà veu "interrelació" entre el 15-M i la mobilització sobiranista, les "grans onades de canvi" de l'últim decenni, diu. "Hi ha punts de contacte, però l'independentisme va prendre força abans, amb les consultes de 2009 a 2011", apunta Jordi Muñoz, que veu l'extensió de Cs i després de Vox com a reaccions indirectes al 15-M.

Terreny adobat per a un nou 15-M?

Treball precari, joventut desocupada, problemes d'habitatge… El brou de cultiudel 15-M s'assembla a l'actualitat. Després de l'agitació per l'empresonament del raper Pablo Hasél, queda la incògnita sobre si la contestació social pot tornar a formar-se. "No és que hi hagi espai per a un nou 15-M, és que potser la lluita social esdevé més dura perquè la situació econòmica empitjorarà", tem Enric Feliu. "El 15-M ha estat intoxicat i pervertit. Hem de crear un imaginari nou", planteja Simona Levi, que no descarta una "rearticulació diferent" de la protesta en la postpandèmia. "Hi ha nous temes: la crisi ecològica, existeix un descontentament profund d'uns joves que no veuen clar el seu futur i el feminisme ha calat", enumera Clara Camps. "Hi ha por al futur, i això torna a la gent més insolidària i conservadora. És el contrari a l'esperit del 15-M", lamenta Jose Téllez. "Una experiència brutal com acampar un mes per canviar el món queda per sempre i pot ressorgir en qualsevol moment", confia Núria Comerma.

Cronologia

7 d'abril de 2011

Unes 2.000 persones acudeixen a la manifestació "Joventut sense futur" a Madrid.

14 de maig

Sindicats i partits marxen a Barcelona contra les retallades del Govern.

15 de maig

Democràcia Real Ja reuneix milers de persones en més de 50 ciutats espanyoles. Un petit grup acampa a la Porta del Sol de Madrid.

16 de maig

Comença l'acampada a la plaça Catalunya de Barcelona.

17 de maig

El desallotjament de la Porta del Sol expandeix els campaments a més localitats i es convoquen assemblees massives en els dies següents.

21 de maig

Dia de reflexió previ a la jornada electoral. Afluència multitudinària a les places ocupades.

22 de maig

Eleccions municipals en tota Espanya i autonòmiques en la majoria de comunitats.

27 de maig

Desallotjament de plaça Catalunya amb 121 ferits.

6 de juny

L'assemblea de plaça Catalunya aixeca l'acampada per estendre-la als barris.

15 de juny

Bloqueig del Parlament. El Suprem va condemnar a vuit persones a tres anys de presó.

2 d'agost del 2011

Desallotjament de la Porta del Sol de Madrid.