Público
Público

Música Sílvia Pérez Cruz, l'estrella que no s'apaga

La cantant empordanesa omple de nou la Sala Barts de Barcelona en un concert al Festival de Jazz de Barcelona

Sílvia Pérez Cruz a la Sala Barts de Barcelona.
Sílvia Pérez Cruz a la Sala Barts de Barcelona. Paco Peris

Un fil de seda, adornat amb notes, delicat, tant fi que sembla que es pugui trencar, flotant en l’aire, com una volva de neu... La veu de la Sílvia és com un xiuxiueig a cau d’orella, una lleugera brisa que com un sospir, converteix la música en una profunda experiència sensorial.

Els concerts de Sílvia Pérez Cruz són una garantia d’expressió artística d’alt nivell i també en aquest cas una aposta experimental. El Festival de Jazz de Barcelona i el seu director Joan Anton Cararach li van oferir la possibilitat de fer un espectacle nou, barrejar la seva música amb creacions de músics joves, per donar veu a l’escena emergent de la ciutat. Abril 2020 és l’espectacle que es va estrenar el passat 16 de febrer i que es va programar de nou, aquest dijous, amb totes les entrades exhaurides fa mesos. Es diu Abril 2020 perquè és quan es va crear, i a més ret homenatge a un altre abril, el del 74, el de la Revolució dels Clavells a Portugal.

Les llums ja enceses esperen l’artista, el públic emmascarat retè la respiració, i les notes de Els dracs busquen l’abril, inicien el viatge musical, l’experiment comença i omple de màgia la Sala Barts. Un tema especial Sant Jordi:

Les roses de la Glòria són plenes de petons
Les roses de la Glòria són fetes de petons

Després venen els temes nous, composats per a l’ocasió, desconeguts per molts, tocats per una banda de joves músics amb Darío Barroso a la guitarra, Juan Pastor al contrabaix, Lucas Delgado al piano, Aleix Tobías a la percussió, Elena Rey al violí, Marta Roma al violoncel i Marina Sala Sáez acordió i veu.

La música s’expandeix, travessa fronteres i troba camins mestissos, sense etiquetes. La banda sona compacta, rica en matisos, capaç de tocar estils diversos, de les havaneres, als boleros, al jazz, la bossa nova... Un viatge creatiu que vol fugir del to convencional, per portar-te a descobrir sons, melodies noves, l’art en estat pur. Els seguidors de la Sílvia es van trobar potser desconcertats amb la seva proposta, per això reconeix que "L'important era l'equilibri entre la humilitat i la seguretat, és a dir, jo no sóc millor ni pitjor, pot agradar o no el que faig però el defenso a cor obert."

"Quan faig un concert el meu objectiu principal és que ens sentim vius, amb tot el que això comporta"

Pocs temes coneguts, un risc per a molts artistes, però la seva veu com a denominador comú. Quan canta tot cobra un altre sentit, és com un trencadís d’emocions, quan la seva veu fluctua tot sembla més amable, més perceptible, com si de cop trobessis la resposta a sensacions ocultes, portes obertes per sentir la lleugeresa d’ésser. "Quan faig un concert el meu objectiu principal és que ens sentim vius, amb tot el que això comporta: si tens ganes de plorar o de riure, ho fas, però que et sentis viu i et reconnectes amb tu per seguir endavant" diu.

La Sílvia va composar els temes d’aquest espectacle durant el confinament, per molts músics van ser dies d’introspecció, de soledat, quan les emocions contingudes es converteixen en planys o en cants d’esperança. La música com a experiència sanadora, o com diu ella per purgar el pessimisme. "Es curen tantes coses, perquè hi ha tants nivells d'expressió, no només la paraula, sinó la part abstracta de la música, i arriba un moment en què ho entens tot. Allà em sento fora de perill, em sembla un miracle que existeixi aquest espai".

Una imatge del concert de Sílvia Pérez Cruz al Festival de Jazz de Barcelona. Paco Peris

La proposta del Festival de Jazz s’agraeix, de fet sempre hauria de ser així, concerts com aparador de músics d’aquí, de proximitat, km 0. I deu n’hi do. Fins i tot la Sílvia va cantar temes composats per ells com Llucalcarri, Gorrión i Dormilón. Un dels moments més emotius del concert va ser quan amb el Lucas al piano, la Sílvia va cantar l’havanera Temps Perdut, escrita per la seva mare Glòria i composada pel seu pare Càstor, el gust pel record, el reconeixement, l’amor pel que t’han donat, per aquell que ja no hi és:

Sovint somnio que tornes al meu costat
que m'agafes les mans i les omples
d'immensitat, d'immensitat.

Sílvia Pérez Cruz s’ha convertit en una artista total, capaç d’emocionar amb la seva veu, però també composant i creant un espectacle ric en conceptes, musicalment estimulant. I per acabar el recital, un cant alliberador, imprescindible, quan l’art, la música i el compromís es troben quan canta Jo no soc teva, jo soc meva. Així acaba, amb una declaració de principis, un clam empoderador que posa de manifest la necessitat de no deixar de percebre la cultura com un motor transformador, que et fa brillar i acarona les ànimes enfosquides d’un present incert però esperançat.