Público
Público

ESTAT PLURINACIONAL Què és una nació? L'etern debat territorial que pot fer trontollar el nou Govern

Potser és una pregunta sense resposta o podria tenir "tantes com persones siguin capaces de donar-la". Els catedràtics de Dret Constitucional Javier Pérez Royo, Xavier Arbós i Roberto Blanco Valdés intenten definir els interrogants sobre Catalunya amb l'ajuda de l'historiador Xosé Manoel Núñez Seixas, Premi Nacional d'Assaig per 'Suspiros de España'.

Publicidad
Media: 0
Votos: 0

Tres banderes en una mateixa manifestació a Catalunya: la senyera, la monàrquica espanyola i la independentista estelada. / REUTERS

“Definir nació seria fàcil si fos com observar als ocells”, parafraseja Roberto Blanco Valdés, encara que en realitat té clar el seu significat: “La base sustentadora territorial d'un Estat sobirà”. Un concepte “assentat i oficialitzat”, si bé el catedràtic de Dret Constitucional és conscient que es pot abordar la idea des d'una perspectiva cultural. “Clar que hi ha nacions sense Estat —que han pertanyut a uns altres o han estat colònies— conformades per elements orgànics com la llengua, la història, la cultura i un llarg etcètera”.

No obstant això, quan travessem la frontera i deixem enrere els fonaments i puntals que subjecten aquest país sobirà dotat d'òrgans de govern propis, entrem en “un terreny discutible”. Ja ho deia l'historiador britànic Eric J. Hobsbawm en el seu llibre Nacions i nacionalisme des del 1870 (Universitat de València): "Observar nacions resultaria senzill si pogués ser com observar els ocells". N'hi ha prou amb obrir la mà perquè es llenci a volar el terme, el trajecte del qual resultarà eteri, subtil i vaporós, com els núvols des de la finestreta de l'avió, que cadascú modela al seu gust per obtenir una figura única.

Hi ha tantes nacions com nocions? Tantes com individus la integren? Va crear la nació el nacionalisme o el nacionalisme va crear la nació? Les respostes de Xosé Manoel Núñez Seixas, Premi Nacional d'Assaig del 2019,  sobrevolen el místic i aterren en el material. “El nacionalisme va crear la nació com la religió va crear  Déu. Els nacionalistes són demiürgs, és a dir, els constructors de la nació”.

El ciment, la sorra i l'aigua ja existien: el sentiment d'identitat compartit, la consciència d'un passat històric o l'etnicitat, és a dir, el “conjunt de trets que identificarien externament un col·lectiu i definirien una construcció social de la seva diferència, com a idioma, cultura, costums i tradicions populars”, escriu Seixas en Suspiros de España. El nacionalismo español, 1808-2018 (Crítica).

Ana Pontón, líder del BNG, durant la manifestació del Día da Patria Galega en Santiago. / EFE

“La nació és un grup de gent que creu de manera majoritària que és una nació”

Ja un cop a terra, a punt de desembarcar, afegeix una accepció que sona a tòpic, que per a ell és tautologia. “La nació és un grup de gent que creu de manera majoritària que és una nació”. El PSC ha exigit recentment que es reconegui Catalunya com a tal, una petició que ha aixecat una polèmica polseguera tant en els partits espanyolistes com entre els independentistes. Res de nou sota el sol, perquè és el que reclama des de fa anys la formació que ara lidera Miquel Iceta, encara que en el context del procés ha exacerbat les reaccions dels seus contraris.

“No entenc l'escàndol, perquè els socialistes catalans no han dit cap novetat. De fet, reflecteix la hipocresia de molts que no es van portar les mans al capdavant amb l'estatut d'autonomia d'Andalusia, on es reafirma com a nacionalitat”, explica Xavier Arbós Marín. “Som presoners d'una determinada concepció de la nació, que sembla que ha de ser absoluta”, afegeix el catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona. “No obstant això, no hi ha ningú que tingui la patent per decidir qui pot tenir el dret a considerar-se nacionalitat”.

La nacionalitat, una nació descafeïnada?

Després de definir-se com a tals Euskadi i Catalunya el 1979 i Galícia el 1981, avui són vuit, després de les reformes dels estatuts de Canàries, Comunitat Valenciana, Andalusia, Aragó i Illes Balears. “La Constitució permet que es defineixin com a regió o nacionalitat, per la qual cosa és hipòcrita que avui es generi un escàndol quan algunes autonomies es consideren la segona cosa”, afegeix Arbós, qui deixa clar que en la Constitució només està recollida l'existència d'una nació, Espanya. “L'ambigüitat del terme nacionalitat ha servit perquè alguns territoris expressin el seu sentiment nacional sense xocs”.

I què passa amb l'altra demanda del PSC: una Espanya plurinacional l'organització territorial de la qual sigui el federalisme? Si observar un ocell era fàcil, imaginin  disset vols. “No és una cosa científica que l'Estat estigui format per múltiples nacions”, creu Javier Pérez Royo, membre de la comissió redactora de l'Estatut d'Autonomia d'Andalusia i de Catalunya, qui advoca per definir de manera clara en la carta magna què és una nació. “En cas contrari, no hi haurà manera de prendre certes decisions jurídicament”.

El portaveu d'EH Bildu, Arnaldo Otegi, durant una roda de premsa a Donostia. EFE/Javier Etxezarreta

El catedràtic de Dret Constitucional a la Universitat de Sevilla estima que totes les converses o pactes exigeixen la reforma de l'estatut d'autonomia corresponent i de la Constitució. “Això no té una solució política que puguin defugir tots dos textos”, sosté Pérez Royo, qui evita concretar què és una nació: “No té resposta, o hi ha tantes com persones siguin capaces de donar-la. És una qüestió impossible i sense solució, perquè no existeix un consens, que hauria de ser recollit en la llei”.

Potser nacionalitat és una nació descafeïnada? “Així es va plantejar en el procés constituent, on en aquell moment s'entenia com a nació”, recorda el jurista andalús. “Es va optar per l'ambigüitat, que s'ha anat emplenant des d'aleshores, fins el punt que va funcionar bé durant quaranta anys, però ara ja no”. Catalunya ho és? “Una part important dels catalans ho considera així”.

I, escombrant cap a casa, Andalusia és una nacionalitat? “És la comunitat de la qual depèn la unitat política d'Espanya. La seva garantia, perquè Castella sola no podria haver aguantat les tendències centrífugues que s'han donat en alguns territoris”, presumeix Pérez Royo. “Sense ella, Espanya no existiria i actualment serien diversos Estats. Ara bé, Andalusia no s'ha afirmat mai com una unitat diferent d'Espanya, sinó que forma part d'aquesta”.

Espanya, un Estat plurinacional?

Si Pérez Royo afirma desconèixer que Espanya és un Estat plurinacional —mentre la Constitució no ho reculli d'aquesta manera— i Blanco Valdés ho descarta —perquè entén que l'Estat és la representació política d'una nació, de manera que hi ha una “correspondència plena” entre tots dos—, Arbós creu que en termes jurídics la seva existència és evident, considerant els estatuts d'autonomia vigents: “No obstant això, ens trobem amb un problema filològic, perquè no tenim un adjectiu per al substantiu nacionalitat, encara que a vegades s'ha utilitzat nacional amb ambigüitat”.

Una paraula que es repeteix en boca dels experts consultats, atès que la nació, la nacionalitat o fins i tot l'Estat plurinacional poden entendre's de diverses maneres o admetre diferents interpretacions. Un debat que ve de lluny i ha enfrontat a modernistes i perennialistas. Els primers, també anomenats constructivistes, consideren que una nació és una comunitat de membres que posseeix la sobirania d'un territori. És a dir, ha estat creada per ells. Els segons, també anomenats primordialistes, furguen en el passat fins trobar una història, una cultura, una tradició, una llengua i un caràcter propis. És a dir, les arrels. Nació política enfront de nació essencialista.

Pancarta a favor de la independència en acte central de l'Alderdi Eguna, del PNB  EFE/David Aguilar

"Al llarg dels segles XIX i XX s'assisteix a una realitat dinàmica, amb processos de construcció nacional contraposats, dialèctics i fins i tot interactuants”.

Així ho explica Seixas en el seu llibre Suspiros de España. “Quan es tracta sobre els nacionalismes a Espanya des d'una perspectiva històrica, tant l'espanyol com els alternatius —catalanisme, galleguisme, nacionalisme basc...—, hi cap en primer lloc fugir de qualsevol temptació primordialista. No cal suposar que dins de les fronteres de la comunitat política hispana han existit des de temps remots nacions predeterminades. Per contra, al llarg dels segles XIX i XX s'assisteix a una realitat dinàmica, amb processos de construcció nacional contraposats, dialèctics i fins i tot interactuants”.

El catedràtic d'Història Contemporània en la Universidade de Santiago considera que existeix una relació entre l'evolució del nacionalisme espanyol i els altres. “Els èxits del primer condicionen els fracassos dels segons, i a la inversa; però tampoc cal suposar que les identitats col·lectives es redueixen a un recipient ple o buit d'identitat espanyola pura o d'una altra alternativa i igualment pura, sinó que es tracta de desenvolupaments fluids, en els quals els processos d'identificació etnoterritorial o nacional van seguir dinàmiques híbrides que van implicar la creació d'identitats múltiples”, escriu el també professor de la Universitat Ludwig-Maximilian de Munic entre 2012 i 2018.

Sentit de pertinença

Xavier Arbós recorda que actualment moltes persones comparteixen diversos sentits de pertinença, de tal manera que poden sentir-se catalanes i espanyoles, igualment o en diferent proporció. “Jo mateix, perquè quan el Reial Madrid guanya al Barça de penal injust em sento més català que espanyol, encara que això fa temps que no passa”, ironitza el catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona, qui insisteix que la discussió sobre el terme nació evita abordar la distribució territorial, una qüestió que jutja més important.

La concepció d'Espanya com una nació de nacions no tindria per què alterar al referent i titular de la sobirania, que en el nostre cas pertany al poble espanyol, afegeix Arbós, la tesi doctoral del qual va versar sobre La idea de nación en el primer constitucionalismo español. La qual cosa suposaria un límit, doncs no es pot negar aquesta autoritat, raona el professor català, qui no es mostra molt optimista davant l'enfrontament entre Barcelona i Madrid. “Una part de l'independentisme està en la mateixa lògica que el seu contrari, perquè busca la creació d'un Estat”.

Ana Miranda, al costat d'Ana Pontón (BNG), Diana Riba (ERC) i Josu Juaristi (EH Bildu). / EFE

“No s'ha de concebre la qüestió nacional a Espanya com si cada nacionalisme o cada territori fos un compartiment estanc"

Continuem sospirant: “No s'ha de concebre la qüestió nacional a Espanya com si cada nacionalisme o cada territori fos un compartiment estanc, com amb freqüència s'ha suposat implícitament en la historiografia hispànica. Encara que pugui semblar obvi recordar-ho, el desenvolupament del nacionalisme espanyol des de finalitats del segle XIX condiciona el dels nacionalismes perifèrics, igual que esdevé el procés invers”, escriu Seixas.

La nació, apunta l'historiador, és “una realitat social que existeix científicament només en la mesura en què els seus integrants estan convençuts de la seva existència”. Pérez Royo repeteix que per a denominar com a tal a Catalunya hauria de ser recollit per la Constitució, mentre que Blanco Valdés simplement la veu “com un territori que forma part d'una nació, l'Estat espanyol”. El catedràtic de la Universidade de Santiago sosté que el terme nacionalitat es va incloure en la Constitució per exigència dels bascos. “No obstant això, no són nacions, perquè en cas contrari en la carta magna hi hauria nacions i regions, quan no és així”.

En tot cas, el concepte ha donat peu a interpretacions. “Es va introduir perquè hi hagués un esment a l'asimetria entre uns territoris i uns altres. Alguns eren una mica més que una regió, si bé el text no arribava a reconèixer-los el rang de nació”. I, així, les nacionalitats van ser enteses de diferents maneres. “Implícitament, se suposava que eren aquelles que havien aprovat el seu estatut d'autonomia abans de guerra civil, però després es va rebel·lar Andalusia”, recorda Seixas. Amb el temps, es van anar sumant unes altres i el matís entre nacionalitats i regions es va anar difuminant.

Roberto Blanco Valdés adverteix que la Constitució no parla de nacionalitats històriques. “La identificació és gratuïta, per tant nacionalitat és cada territori que es defineix com a tal. Si La Rioja o Múrcia ho fessin, també ho serien. Encara que és obvi que el seu pes cultural i històric no és el mateix que el de Catalunya. Ara bé, el que resulta obvi per a nosaltres potser no ho és tant per als murcians”, apunta amb retranca l'autor d'El laberinto territorial español. Del cantón de Cartagena al secesionismo catalán (Alianza), qui indica que Astúries tindria tants o més motius per a atribuir-se tal condició donada la seva particular identitat.

Com encaixar a Catalunya?

“Catalunya ja es troba encaixada a l'Estat amb el seu estatut d'autonomia. Tot el que calgui fer passa per la reforma de la seva norma pròpia i de la Constitució”, es mostra taxatiu Pérez Royo, qui assenyala que “la nació es mesura d'una determinada manera a cada país”. Posa l'exemple dels EUA, on “els estats són locals i formen una gran nació, com a la pel·lícula de Griffith”. Un concepte global, segons ell, on s'inclouen els estats, encara que el cas no és aplicable a Europa. “No obstant això, aquí tenim al Regne Unit, que celebra el Torneig de les Sis Nacions, en el qual juguen Anglaterra, Escòcia i Gal·les”.

Xavier Arbós aprofundeix en el cas britànic, on un “Estat molt centralitzat considera sense problema a totes dues nacions com a tals”, producte de la seva habilitat per concentrar el poder mantenint l'estatus simbòlic d'Escòcia i Gal·les. “Una qüestió és el reconeixement de la diversitat i una altra, la distribució territorial, perquè es pot admetre l'existència de nacions al mateix temps que es manté el mateix grau de centralització”.

El president de la Generalitat, Quim Torra, a la sortida del Tribunal de Justícia de Catalunya. / EFE

Catalunya no és la base territorial d'un Estat, afirma el catedràtic de la Universidade de Santiago, i per això torna a entrar “en el terreny de l'opinable”. Remet als idiomes que es parlen a Europa: hi hauria tantes nacions com llengües o dialectes? La seva resposta és negativa, encara que es plantegi la possibilitat només com a exemple. Una postura ferma: “Els catalans ja estan encaixats a Espanya, per la qual cosa hauran de renunciar a la seva reivindicació independentista. En cas contrari, seguirem en conflicte”.

Xosé Manoel Núñez Seixas estima que l'acoblament resulta prou complicat. “És un atzucac, perquè els espanyols volen ser una nació”. Al·ludeix no només a les elits, sinó també a l'opinió pública, que concep el seu Estat com el titular de la sobirania. En aquest context, l'intent de qualsevol Govern d'establir un concepte plurinacional podria ser utilitzat com una “arma electoral”, un extrem que segons l'historiador només podria evitar-se mitjançant un pacte de totes les formacions polítiques, d'esquerra a dreta.

Caldria buscar fórmules ambigües que transcendeixin l'Estat i la seva sobirania, creu l'expert en nacionalismes. “No obstant això, la tendència a Europa és inversa, perquè s'està tornant a l'Estat nació com a refugi segur davant les incerteses del present, com la crisi econòmica i la decadència de la UE”. Els ciutadans, segons Seixas, es resguarden en el passat per intentar fer front a un futur incert. “I això implica un Estat fort amb fronteres clarament definides com a barrera de protecció als reptes de la globalització”.

La via del federalisme

Blanco Valdés considera que l'Estat espanyol ja és federal, una fórmula per solucionar les reivindicacions que explica en el seu llibre Los rostros del federalismo (Alianza). “El que no es pot resoldre és el que no té resolució. Que els catalans vulguin marxar? Doncs no ho poden fer, perquè l'Estat no ho permet. L'única sortida és que acceptin la legalitat, respectin la llei i es presentin a les eleccions, però després hauran de conformar-se amb la seva situació actual, perquè no podran reformar la Constitució”.

Arbós es considera federalista i creu que la fórmula podria ser una via de solució, sempre que fos capaç d'atreure als actuals independentistes, oferint-los seguretat —“perquè alguns creuen que està en perill”— i una centralització que no impedeixi el desenvolupament de la cultura catalana.

El líder del PSC, Miquel Iceta, al Parlament de Catalunya. / ANDREU DALMAU (EFE)

“Ara bé, un Estat federal és només una forma d'organització del poder, la qual cosa no significa que el Govern estigués descentralitzat. D'una banda, alguns sobiranistes no veuen possible més autogovern, encara que caldria veure si una autonomia més gran reduiria el percentatge d'independentistes. D'altra, aquests privilegis causarien reticències en altres territoris, per la qual cosa no dic que fos viable”, reflexiona el jurista barceloní, qui no coneix cap Estat federal on un territori gaudeixi del grau d'autogovern que posseeix Navarra.

Però Catalunya és o no una nació?

No tots els catalans creuen que la seva terra sigui una nació, com tampoc anhelen la seva independència. El mateix succeeix a Euskadi o Galícia, però també en altres trossos de la pell de brau. “Catalunya és una nació imperfecta, com incompleta ho és també Espanya. Pot sentir el mateix un habitant de Girona que un altre d'El Hierro?, es pregunta Seixas. “Hem d'entendre que no hi ha una definició canònica”, afegeix Arbós, qui descriu la nació com a “comunitat imaginada, que no imaginària”.

És a dir, la idea de col·lectivitat que s'estableix en un grup humà on els seus individus es reconeixen com a membres d'aquesta nació en funció de dades objectives, afegeix el catedràtic barceloní, qui posa per davant el sentit de pertinença a la història o la llengua. Això no vol dir que dos paisans que comparteixin un passat i un idioma comuns sentin que pertanyen a la mateixa nació, ni que aquesta —pel fet de ser sentida per un grup— sigui rellevant políticament.

“Des d'una altra perspectiva, podríem establir que cada Estat és una nació, per la qual cosa hi hauria tantes nacions com Estats”, apunta Arbós, qui considera que aquesta definició no seria “correcta ni operativa” a Catalunya, on ciutadans i partits defensen que pertanyen a una nació sense Estat. El propi PSC demana que sigui considerada una nació dins d'Espanya, que seria una nació de nacions, com defensen alguns sectors dels socialistes des de fa dècades. Una exigència que ha provocat urticàries entre els dirigents conservadors, que presumeixen de fer onejar la bandera 'rojigualda' més gran.

Una de les pancartes en manifestació independentista / Joel Kashila.

Són fenòmens que es complementen. “La radicalització del catalanisme ha produït una radicalització de l'espanyolisme. No s'entén la polèmica que ha suscitat la postura del PSC, ja que no és nova i en el fons diu alguna cosa semblant a Pedro Sánchez quan parla d'Espanya com a nació de nacions i a Podemos, com a país de països”, explica Seixas, qui matisa que pels socialistes catalans Espanya no és només un Estat plurinacional, sinó també una realitat afectiva.

La Catalunya de PSOE i Podemos

El mes de juliol del 2017, un any abans de proclamar-se president del Govern, el secretari general del PSOE va advocar pel federalisme com l'única via per encarar la qüestió catalana i va recordar que els pares de la Constitució Gregorio Peces-Barba o Jordi Solé Tura ja havien defensat la plurinacionalitat de l'Estat. "L'Espanya, nació de nacions, arribarà, perquè el centralisme és el passat", va afirmar durant la proclamació de Miquel Iceta com a candidat del PSC a la Generalitat.

En el programa electoral de les passades eleccions generals, el PSOE apostava per “un Estat de les Autonomies fort i cohesionat” i plantejava que abordaria “el conflicte de convivència a Catalunya impulsant el diàleg entre catalans i també entre el Govern d'Espanya i la Generalitat, sempre dins de la Constitució”.

Enviava, de pas, un missatge a Unides Podem, amb qui mantenien “greus discrepàncies” que havien frustrat un Executiu de coalició obert als independentistes. “Lamentablement, l'eventual incorporació d'UP al Govern d'Espanya hauria impedit una resposta coherent i ajustada als nostres principis constitucionals, en particular en relació amb el repte secessionista a Catalunya”.

El president del Govern espanyol en funcions, Pedro Sánchez i el líder de Podemos, Pablo Iglesias, en l'acte de signatura de l'acord per la formació d'un Executiu de coalició. EFE/Paco Campos

El partit de Pablo Iglesias anava més enllà en la “resolució democràtica” de l'assumpte i plantejava el dret a decidir de la ciutadania. “La gestió viable del conflicte a Catalunya passa per construir un procés de reconciliació que permeti el diàleg i arribar a acords. Apostem per un referèndum pactat en el qual Podem defensarà un nou encaix per a Catalunya a Espanya”.

Socialistes i 'podemites' entenien que el Senat ha de ser una cambra de representació territorial, encara que els primers eren menys clars en la seva definició d'aquest “lloc de trobada de les comunitats autònomes amb el Govern d'Espanya i d'aquestes entre si”, mentre que els segons detallaven que havien d'exercir un paper protagonista. “Amb major representació de les CC. AA., participació en les lleis i les partides pressupostàries, en els nomenaments de membres del Tribunal Constitucional, i com a peça clau de les relacions verticals i horitzontals entre Administracions”.

Un repte polític

Ni rastre de nacions, ni de nacionalitats, ni de l'Espanya plurinacional en tots dos programes electorals. “És una definició nebulosa i, des d'un punt de vista teòric, contradictòria. Però si anomenar-la nació serveix per expressar que molta gent té sentiments compartits —és a dir, que se sent catalana i espanyola— i soluciona problemes de convivència política, doncs endavant”, afegeix l'historiador.

No obstant això, el Premi Nacional d'Assaig del 2019 insisteix que ni Catalunya, ni Euskadi, ni Galícia, ni Espanya són entitats homogènies. “Encara que una confederació entre els quatre territoris podria constitucionalitzar la nació dels nacionalistes. Aquest és el repte dels polítics: buscar una fórmula que reculli aquestes identitats híbrides”.

La nació de nacions està en l'origen de la nostra història moderna, recorda Xavier Arbós, si bé a les Corts de Cadis s'imposaria l'ortodòxia francesa. Des d'aleshores, “la nació és única”, conclou el catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona. I, fins ara, indivisible. “Som presoners de la idea de sobirania nacional heretada de la Revolució Francesa”.