Hamadi Eddih afirma que segueix en xoc, “amb un profund trauma”. Ara que la seva vida no corre perill, aquest sahrauí de 33 anys se sent “molt culpable”. No deixen de perseguir-li el soroll de l'aigua i els crits desesperats dels seus companys de viatge. Crits que només feia callar l'aigua quan els tapava la boca. Van caure al mar quan va bolcar la pastera amb la qual van intentar arribar a les Canàries des d'una platja de Dajla, una ciutat península, envoltada per l'Atlàntic al Sàhara Occidental ocupat pel Marroc, a més de 400 quilòmetres de Gran Canària, l'illa espanyola més pròxima.

“No puc treure'm del cap el so de la gent ofegant-se i jo sense fer res, sense poder ajudar a ningú. Només volia salvar-me, tenia molta por i ara tinc una ràbia enorme. Em dol molt haver-los vist morir”, explica Eddih a Público en diversos àudios de WhatsApp. El seu és l'únic testimoni conegut d'un dels 16 supervivents del naufragi d'una pastera en la qual viatjaven 38 persones la nit del passat dijous 20 de juny.

La tragèdia havia passat desapercebuda. Les autoritats marroquines no havien informat de res i la notícia només va transcendir després que el mar llancés alguns cadàvers a la platja des de la qual van salpar. Entre ells estava el del famós raper i jove activista sahrauí Said Lili, més conegut com Flitox. Quan la seva família va reconèixer el cadàver, els mitjans van començar a fer-se eco del naufragi, del qual hi ha informació a comptagotes. Gràcies a la col·laboració del portal de notícies sahrauí Equipe Media, que ha localitzat Eddih i a altres supervivents, Público ha pogut reconstruir la història d'aquest naufragi amb més de 20 víctimes mortals en un territori amb gran presència i vigilància militar marroquina, la qual cosa fa sospitar als activistes sahrauís de possibles vinculacions entre els traficants de persones marroquines i les forces de seguretat del país.

“Vaig decidir emigrar per millorar la meva vida. Aquí, al Sàhara ocupat, no tinc feina i tinc una família el meu càrrec”, assegura el supervivent, que posa l'accent que no només els empeny la fam. “Els sahrauís estem marginats, ens humilien i patim repressió, per això vaig decidir abandonar aquest lloc. A casa nostra ens posen moltes dificultats per treballar, per viure. És tot molt difícil i no tenim diners per fer res”, argumenta. Per això, Eddih portava temps pensant a emigrar, fins que va donar amb les persones adequades a la seva ciutat, El Aiún, capital dels territoris ocupats pel Marroc després de la fallida descolonització espanyola. “Els vaig preguntar si em podien ajudar a sortir. Van dir que sí i va ser llavors quan vaig viatjar a Dajla”, explica sense revelar la identitat dels traficants.

Al costat de nou veïns de la ciutat, el supervivent va viatjar més de 500 quilòmetres al sud. “Portava els diners que m'havien demanat [no especifica quant] i, quan vam arribar a Dajla, ens van portar a la platja”, recorda. Era nit fosca. Prop de l'aigua es veien llums de llanterna que els indicaven que estaven al lloc correcte. “Vam esperar allà un temps, en silenci, fins que van cridar al patró de la pastera. Poc després vam veure aparèixer l'embarcació i al capità, que era marroquí. Ens van dir que no aixequéssim el cap i esperéssim una mica més”, assegura el supervivent. “Quan tot estava tranquil, ens van ordenar a alguns que pugéssim a la barca diversos bidons de 60 litres de gasolina”, explica. Quan els van carregar, van començar a pujar a una embarcació que faria aigües poc després.

“Vam pujar d'un en un. Havíem d'asseure'ns de dos en dos, un a cada costat. Érem 38 persones de diferents nacionalitats”, afirma. Hi havia subsaharians, marroquins i “fills del Sàhara”, comenta, encara que no recorda amb exactitud quants. “Una hora després de salpar, el motor va començar a fer sorolls estranys, vam començar a desconfiar i vam preguntar al patró què estava passant”, rememora. Va ser llavors quan va començar la tensió a bord, la por a la foscor de l'oceà, els dubtes sobre la sort que correria l'expedició.

Problemes amb deu dies de viatge al davant

Les paraules del patró no els va tranquil·litzar. “Ens va dir que la pastera no estava bé, que anava sobrecarregada i que teníem al davant deu dies de travessia. Uns volien donar la volta i uns altres, que seguís la ruta. Al final, el capità va dir que, si seguíem, moriríem tots, així que vam donar la volta”, explica. L'embarcació mai tornaria a tocar terra. El primer a advertir-ho va ser el patró, que es va enfundar una armilla salvavides i va saltar per la borda a mig camí, quan la barca va començar a perdre estabilitat, precisa Eddih. “Ens va deixar allà, abandonats”, lamenta. El pànic va arribar a bord. Els ocupants s'aixecaven, es movien, alguns també van saltar a l'aigua. “Teníem molta de por i, llavors, la pastera va bolcar”, detalla.

No podien estar molt lluny de la costa, va pensar Eddih, de qui es va apoderar l'instint més bàsic: la supervivència. “Només sentia crits. Hi havia gent que no sabia nedar, gent morta de por a l'aigua. El primer que vaig fer va ser allunyar-me dels crits. Sabia que si m'agafava algú que no sabia nedar m'enfonsaria amb ell, sabia que no em salvaria. Em vaig salvar escapant dels altres, no volia que m'agafés ningú”, insisteix, tractant de justificar-se, d'ofegar la seva culpa.

Imatges de diversos joves saharauis morts al naufragi de la pastera a prop de la platja de Dajla. -EQUIPE MEDIA

Després va començar a nedar. No sap quant temps, “molt”, diu. Fins que va arribar a la costa, exhaust. No va ser el primer a posar-se fora de perill. Uns altres dos companys ja havien arribat. Junts, van esperar una llarga estona a la platja, esperant l'arribada de més supervivents, però només va aparèixer el cos sense vida d'una dona senegalesa, recorda. “Quan vam veure el cadàver vam decidir marxar. Vam pujar una duna, vam caminar fins que vam trobar una zona de cultiu on hi havia casetes, habitacions dels treballadors de l'hort. Els vam demanar ajuda i van venir amb nosaltres fins a la platja”, sosté.

Quan van arribar, l'Atlàntic ja havia escopit un altre cadàver. Era el d'un jove sahrauí, precisa. “Poc després van arribar els gendarmes i ens van detenir. Ens van maltractar i insultar”, denúncia, però ara ja és lliure, encara que no precisa si hi ha càrrecs contra ell. Eddih només sap que han sobreviscut 16, però no sap el nombre exacte de morts i desapareguts. Assegura que alguns segueixen amagats per por a ser detinguts. Tan sols recorda els dos cadàvers que va veure en aquesta fatídica platja sahrauí prop de Dajla, una ciutat que, no fa tant, tenia nom espanyol.

Villa Cisneros, capital de la província Río de Oro en altres temps, en el colonial Sàhara espanyol, és ara una ciutat on el règim alauí ha imposat mitjançant la repressió contra el Front Polisari certa tranquil·litat. Ara, el Marroc tracta d'impulsar l'activitat pesquera als rics caladors sahrauís i un incipient turisme gràcies a unes platges verges que fan les delícies de francesos i espanyols aficionats al kitesuf. Fins allà arriben amb avió a l'aeroport heretat de l'època colonial. Eddih i els seus companys de la tragèdia no tenien aquesta opció, volien arribar a Espanya des d'una terra on molts encara conserven el seu DNI espanyol.