Daniela Ortiz (Cuzco, 1985), activista antiracista i feminista, va haver de prendre la decisió de deixar Barcelona i anar-se'n al Perú en tan sols quatre dies després de rebre amenaces de grups d'extrema dreta. Un periodista especialitzat en grupuscles ultradretans la va avisar: "Van començar a enviar-se en xats privats informació a la qual només es té accés mitjançant el meu permís de residència, que només es pot consultar des d'estrangeria". Ortiz temia que es podria veure implicada en algun muntatge policial per reprendre-la pels seus posicionaments polítics, així que va decidir tornar al país de la seva família. Mesos després del seu exili, parlem amb ella sobre el moviment feminista, les lluites de l'antiracisme i de l'entrada de la ultradreta en el Parlament.

"Els muntatges contra la dissidència política són una cosa comuna a l'Estat espanyol", diu Ortiz. Nomena la repressió dels portaveus dels sindicats de manters de Barcelona i Madrid, Lamini Sarr o Aziz Faye i Malick Gueye, de la persecució contra les mares d'Infància Libre en lluita contra l'abús infantil o del recent empresonament del raper Pablo Hasél, a qui li mostra la seva solidaritat. Creu que, més enllà d'Hasél, els disturbis dels últims dies són una resposta a l'esgotament produït per una repressió sistemàtica: "No estem parlant d'un grupuscle neonazi que surt a pegar indepes, migrants o trans. És una ideologia supremacista, racista i masclista instal·lada en institucions policials i judicials que compten amb recursos públics per aplicar la repressió".

En el seu cas, va ser el grup Gobierno Dimisión, un moviment que acostuma a simpatitzar amb Vox. "No només vaig rebre amenaces digitals. També vaig veure que compartien informació meva i del meu fill, i llavors vaig decidir sortir del país", explica. "Vaig veure com van buscar totes les parelles amb les quals havia estat en aquest temps. Van buscar alguna cosa a la meva vida personal que poguessin judicialitzar, i van parlar de la custòdia del meu fill".

A tot això se li va sumar la campanya de desprestigi que va rebre per xarxes acusant-la de ser part d'una de les famílies més riques del Perú: "La meva família no està en situació de pobresa, però ni molt menys té aquest estatus". Explica Ortiz que la primera vegada que va llegir aquestes difamacions va ser en les converses dels grups ultres, que després van saltar a Twitter: "Van ser molt estratègics per treure'm el suport d'un sector de l'esquerra dient que era una nena pija".

Afegeix que aquestes "tergiversacions" van permetre canalitzar "ràbia i odi" de l'esquerra cap a persones com ella, que ha assenyalat més d'una vegada la falta de posicionament antiracista clar més enllà d'una mirada de drets humans a la frontera: "L'esquerra no estava preparada per escoltar als qui han considerat inferiors històricament. Sabia que no tindria aquest suport". Recorda al periodista d'origen rifeny Youssef M.Ouled, a qui també el van acusar de tenir diners, una dinàmica que considera errònia si es vol aprofundir en la perspectiva de classe: "La veritable classe treballadora catalana i espanyola són les persones migrants. Aquells que treballen al camp, netegen els terres, tenint cura de la gent gran o a la construcció".

Vox arriba al Parlament

Abans de l'entrada de Vox en el Parlament, Ortiz recalca que la violència cap a les persones migrades ja era molt intensa "incrementant les polítiques de detenció i expulsió de migrants", però que ara ho capitalitza la ultradreta. L'activista recorda que el racisme és l'estratègia comuna de la ultradreta en tot Occident, com va remarcar Steve Bannon, conseller polític de Donald Trump. Per això no entén per què les forces progressistes no posen l'antiracisme com la principal estratègia de lluita contra Vox: "No pot ser que quan Mireia Vehí (CUP) demana al Congrés que Vox es desdigui de declaracions racistes contra menors migrants, Meritxell Batet (PSOE) li digui que això és llibertat d'expressió".

Colonialisme en els monuments

Ortiz també problematitza els monuments al colonialisme espanyol i català, i lamenta que els moviments socials de base també deixin passar aquesta oportunitat d'integrar l'antiracisme d'arrel: "Per què aquests dies no s'estan atacant monuments colonials?", es pregunta. Alhora, càrrega contra la iniciativa de l'Ajuntament de Barcelona de retirar el monument a Antonio López i López, esclavista català, una reivindicació històrica d'entitats com SOS Racisme. Per què? "Una cosa és una retirada, i una altra de molt diferent un enderrocament. Quan retires una figura, la portes a un museu amb cautela, o a un dipòsit, perquè es preservi. Després arriba un Govern de dretes i la retorna al seu lloc".

Per exemplificar-ho, cita els enderrocaments de monuments colonials en altres països com Veneçuela: "El 2004, amb Chávez al poder, van derrocar el Colom de Caracas. No va ser Chávez qui el va treure, però no va haver-hi repressió, ni persecució". Sobre el Colom de Barcelona, l'activista lamenta com està d'arrelat en l'imaginari de la ciutat: "Necessites reivindicar Colón per tenir un CIE obert en el qual tancar a aquelles persones que reivindiquin la història i genealogia indígena".

La lluita de les mares migrants

Ortiz també troba a faltar un compromís antiracista per part del feminisme que ha pres el carrer durant els darrers anys. Gran part d'aquesta crítica l'ha empunyat des d'organitzacions crítiques amb la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) en les lleves de custòdia: "Es consideren factors de risc no tenir papers, ser mare soltera o haver viscut un desnonament. Tot plegat no té res a veure amb la violència sexual, física o psicològica contra menors. Són obertament masclistes, classistes i racistes". Ortiz assenyala que en els expedients oberts per la DGAIA "no acostumen a haver-hi homes blancs implicats".

L'activista afirma que aquesta institució té molts menys mecanismes per detectar la violència infantil en el si de famílies riques: "El 60% dels expedients oberts per a protegir el menor venen de Serveis Socials. Si vas a un metge privat o a una escola privada, no es donarà cap avís". Lamenta que d'aquest engranatge formin part dones que es defineixen com a feministes de l'àmbit del treball social. Recorda a la Maria, la mare d'origen uruguaià que es va tancar en el consolat de Barcelona per resistir contra la lleva de la seva filla en aplicació de la síndrome d'alienació parental (SAP) després que denunciés al pare per abusos sexuals: "Davant de la porta del consolat donant-li suport érem quatre".

Defensa que la DGAIA hauria de ser una institució d'ajuda a la maternitat, per a donar "suport econòmic, psicològic i legal" a les famílies, i especialment a les mares, per protegir els menors: "Per què la DGAIA no posa advocats i li disputa a l'Estat espanyol que els fills de migrants no tinguin papers, quan és una situació de vulnerabilitat? Per què no pensa a ser la institució de confiança per a les mares solteres, que no només necessitem diners sinó també combatre l'estrès i la solitud?".

I en la mateixa línia, Ortiz qüestiona les prioritats del feminisme tenint en compte "el nivell de violència actual". Cita l'hostilitat cap a les dones trans o la violència que reben treballadores com les temporeres de Huelva. "Per què el feminisme està parlant menys d'això i més de la violència masclista en les festes de barri o de poliamor?". Creu que es tracta d'una lògica "individualista i neoliberal", que també es troba en l'antiracisme: "També veig gent més preocupada per l'apropiació cultural que per tot això".