Mai, en el que va de segle, hi havia hagut vigents a Espanya menys convenis que l'any passat ni el volum d'assalariats protegits per ells havia caigut tant: la modificació de l'article 41 de l'Estatut dels Treballadors en la reforma laboral de març de 2012, que va deixar en mans de l'empresa la regulació d'unes normes laborals que fins llavors passava per la concertació amb la plantilla, va marcar l'inici d'un declivi de la negociació col·lectiva que ha caigut als pitjors registres de les últimes dècades.

Segons indica l'últim Butlletí de l'Observatori de la Negociació Col·lectiva que edita el Ministeri de Treball, el mes de novembre va acabar amb només 3.431 convenis vigents, una xifra que en els últims 25 anys té els seus registres més pròxims en els 4.376 de 2012 i els 4.585 de 2011, en plena crisi, i amb 9,21 milions d'assalariats acollits sota aquests paraigües normatius, una xifra que no es donava des de finals dels anys 90.

L'evolució del nombre de convenis vigents ha sofert una espectacular caiguda en els dos últims anys, els primers des de mitjans de la dècada dels 90 en els quals aquest registre cau per sota dels 5.000 acords. La tendència és clarament més acusada en el grup dels pactes d'empresa que en els d'àmbits, ja siguin sectorials o geogràfics (provincial, autonòmic i estatal). Paral·lelament, també està descendint el nombre de treballadors per compte d'altri que es veuen protegits per la regulació de les condicions laborals que estableixen aquests acords entre les empreses i les plantilles o, en els d'àmbit, entre els sindicats i les patronals més representatives del gremi o del territori.

A falta dels convenis que puguin haver-se tancat el mes de desembre, la xifra d'assalariats protegits pels ja vigents ha caigut a 9,21 milions, la xifra més baixa des del canvi de segle, amb un clar enfonsament tant entre els afectats pels acords d'empresa com pels d'àmbits sectorials o geogràfics.

Això, falsos autònoms al marge, significa que s'intensifica una tendència que ha portat al fet que la meitat dels assalariats treballi a l'Estat espanyol sense la protecció d'un conveni col·lectiu: el 51,2% dels 18,88 milions de contribuents amb ingressos salarials que registra l'Agència Tributària o el 44,5% dels 16,61 treballadors per compte d'altri que mesura l'EPA (Enquesta de Població Activa).

La negociació col·lectiva surt de l'empresa

Els 592.100 del primer grup, els emparats pel paraigua dels pactes d'empresa, suposen el registre més baix dels últims 25 anys, amb només un exercici per sota del milió en els primers tres lustres (1997, per uns centenars) abans d'iniciar un clar descens a partir de 2009, amb la crisi.

Aquesta dada resulta simptomàtica de la pèrdua de drets laborals i l'avenç de la precarietat per als assalariats que van començar amb el crash de 2008 i que es van intensificar amb les desencertades receptes (pels seus efectes en l'àmbit microeconòmic) aplicades per combatre-la en el pla macroeconòmic.

I també resulta significatiu aquesta altra: els 855 convenis signats en els primers onze mesos de l'any passat només protegeixen a 1,86 d'aquests 9,2 milions de treballadors, la xifra més baixa de la sèrie, mentre el volum dels acords d'empresa vigents (2.575) pràcticament coincideix amb el dels signats en anys anteriors (2.576) que continuen aplicant-se. Aquestes xifres apunten al fet que la negociació col·lectiva està sortint de les empreses per sobreviure gràcies als agents socials en les taules d'àmbit geogràfic o sectorial, en les quals normalment es negocien mínims allunyats de la realitat empresarial.

"La reforma laboral va alterar la correlació de forces"

“La crisi i les reformes han afeblit el marc de la negociació col·lectiva”, explica Antonio González, responsable de la Secretaria d'Ocupació d'UGT, que apunta a la modificació de l'article 41 de l'Estatut dels Treballadors com la pedra angular d'aquest procés.

“Ha estat el principal instrument de la devaluació salarial i la deterioració de la negociació col·lectiva, ja que faculta a l'empresari per rebaixar unilateralment les condicions laborals al nivell dels convenis de sector”, assenyala el sindicalista, que es pregunta “per què voldrà un conveni si pot regular-ho tot de manera unilateral?”. “La clau de la negociació col·lectiva era la correlació de forces, però la reforma va alterar aquest equilibri i va decantar la balança cap al costat de l'empresa, motiu pel qual els convenis han anat caient a mínims”, afegeix.

Les revisions salarials

L'evolució de les millores salarials apunten en aquesta direcció, amb augments de menor quantia en els escassos convenis d'empresa que en els d'àmbits territorials i sectorials.

L'augment de les diferències entre les unes i les altres en els dos últims anys, en els quals la forquilla ha passat de dues a quatre dècimes, té relació directa amb els acords aconseguits en l'àmbit estatal per la CEOE, Cepyme, UGT i CCOO, que han traslladat a les taules sectorials i geogràfiques el compromís d'apujar els salaris en almenys dos punts anuals, un ritme que els convenis d'empresa fa una dècada que no ho aconsegueixen.

Paral·lelament, el percentatge d'assalariats amb clàusules de garantia salarial en els seus convenis, normalment vinculades a l'IPC, augmenta per tercer any consecutiu per arribar fins al 21,6% dels treballadors. Suposa un increment de 9,3 punts en tres anys, encara que el registre segueix lluny dels superiors al 60% i al 70% de l'època de la bombolla i es queden en la meitat de les dels exercicis previs a la reforma laboral de 2012.

“La inflació ha estat moderada en els últims anys, i això, juntament amb la situació generalitzada de devaluació salarial, ha afeblit la preocupació per tenir clàusules de revisió per a centrar les negociacions en els augments reals”, explica González.