Estàs llegint: "Ningú viu sense poesia"

Público
Público
cultura

"Ningú viu sense poesia"

Enric Casasses (Barcelona, 1951) ha estat distingit per Òmnium Cultural amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, per una obra que tant pot provocar i incomodar com ser un bàlsam contra la hipocresia i el cinisme.

Retrat d'Enric Casasses / Miguel Velasco Almendral.
Retrat d'Enric Casasses / Miguel Velasco Almendral.

La seva veu és una de les més genuïnes de la literatura catalana, i veure’l en un recital –si és amb música millor–, permet contemplar-lo en el seu hàbitat natural, en expansió. Però assegut en una taula, si està sotmès a una entrevista, es mostra tranquil, extremadament amable, i sense pressa. La seva mare era de l’Escala i els seus estius en aquest poble van fer que la seva llengua hagi quedat marcada per la manera de parlar de l’Empordà i pel francès. De ben petit, mirant el mar ja va intuir que més enllà de l’Albera hi havia unes maneres de fer que podien transgredir les normes establertes.

Si no ho tinc mal entès, no li agrada que li diguin rapsode. Per què?

La paraula poeta tampoc m’agrada. Jo en tot cas són un trobador que quan recita fa de joglar. Poeta i rapsode són paraules gregues, però no les trobo maques. Depèn de com vingui la frase, totes les paraules valen, però rapsode em sona a professional de la recitació, i no va amb mi, i poeta em sona estrany. I llavors hi ha els que es van inventar la polipoesia, i posar la poli davant la poesia ja és un abús [riu].

Què significa haver estat distingit amb el Premi d’Honor de les Lletres catalanes?

Significa que em saluda tothom. M’ha felicitat més gent aquests dies que en tota la vida. Però també em trobo amb allò d’"ara ja no podràs anar de marginal i underground perquè tens el Premi d’Honor!". Ficat al sistema hi estava abans igual que ara; jo soc aquí dins com tothom, intentant-hi dir la meva. De jove no m’esperava això, de jove pensava que amb la literatura provocaria la revolució i segueixo en aquesta línia, però també em sento representant d’aquest premi de tota una colla. Anunciar el premi a l’Horiginal va ser simbòlic, quin munt d’hores que hi hem perdut, allà…

Recorda quan va començar a escriure?

Escrivia de sempre, però feia exercicis, provatures, i en un moment donat, cap als 25 anys, vaig tenir la sensació de començar a fer versos. La prosa sempre l’he tingut. Vaig fer molts exercicis conscients, estil: "Va, omplo aquest bloc amb descripcions Pla". I després altres coses que et venien, com un llibre en francès molt potent de l’Arrabal, Lettre au general Franco, una crítica a Franco molt forta. I em vaig passar un mes escrivint amb aquell ritme i aquell estil; són coses que va bé fer-les com a exercici, no fos cas que després et surtin sense voler.

Vostè, també hi va viure a l’exili, oi?

Sí, soc de l’última tongada d’exiliats, perquè vaig marxar l’any de Puig Antich, l’últim any de Franco. La seva mort la vaig viure a Nottingham. Vaig estar un any a França per aconseguir els papers per anar a Anglaterra. La qüestió era viure. A França de seguida vaig trobar penya amb qui m’entenia, una joventut revolucionària molt forta. Era l’època que havia sortit un disc de Léo Ferré que es diu Ja no hi ha res. A Anglaterra em vaig trobar un grupet d’anarcos molt guapos. M’ho he passat bé, però també hi ha patiment, el de veure com van les coses i el d’acceptar certes normes que no van.

‘El nus la flor’, el seu darrer llibre, el percep diferent de la resta?

Una mica sí. A part d’haver aconseguit un disseny genuí, sí. Aquí he pogut trencar la unitat de forma, de tipografies. Ens vam asseure amb el dissenyador i vam començar a fer pàgina per pàgina, aquí el dibuix, aquí el text, això inclinadet, i anar fent, i quan ja portàvem dos terços del llibre em vaig adonar que no havíem numerat les pàgines, però no vaig dir res. I ell tampoc. I el llibre ha sortit sense números a les pàgines.

Bullir és un verb que utilitza molt. És un verb que defineix la seva manera de ser?

A part del sentit directe de la paraula, sí, és allò de "viure bullint i sense evaporar-nos". Però és que els moviments de l’aigua m’encanten. Em quedo fascinat mirant l’aigua a l’olla com es va excitant a poc a poc, o l’aigua a la sorra… La dinàmica dels fluids se m’emporta.

També acostuma a dir les coses pel seu nom, i no estalvia crítiques a les dinàmiques culturals en forma de poemes.

En dic «poemets de crítica institucional lleugera». Una vegada, d’una d’aquestes institucions culturals em van demanar que els enviés una autobiografia abans de demà i de màxim cinc ratlles, i els vaig dir que "vaig sortir d’un cony –primera ratlla–, vaig aprendre a poc a poc a parlar… i ara respiro diòxids". Tinc un munt d’anècdotes reals, però en passo bastant! Dels anys que vaig estar a Berlín m’agradava que l’oferta institucional de cultura estava barrejada enmig de la resta. La cultura sempre té un element polític, però la política no pot ser cultural. Els pressupostos estan equivocats en tots els terrenys, no només en la cultura, segueixen les prioritats dels que manen o dels que manen amagats.

Vostè ja se sent independent?

No és que sigui independentista, és que jo considero que som independents, només falta que el sistema legal ho reconegui. I tenim molta relació amb Castella, però és com la meva germana i jo, tenim molta relació, però som independents. I jo ho sento així, soc fill d’Ausiàs March i no de Quevedo. Per a mi Quevedo és molt guai, com Rabelais o Shakespeare, però el verb ser, el prenc de March, no de Quevedo; és una altra onda. I Catalunya és; no és un residu, o un rotllo folkclòric que queda a l’estil de la Bretanya francesa. Catalunya és una realitat compacta i sencera i jo en formo part. Per això em sento independent.

Quina relació té amb Jordi Cuixart?

Ens coneixíem de vista. L’última imatge que tenia d’ell era enfilat dalt d’un cotxe, calmant la gent tota l’estona; no va deixar que allò s’incendiés. I jo també hi era, allà, i ara podria estar a la presó amb ell. Un dia vaig anar a Lledoners amb un grup de poetes a fer un recital. Els vam fer un espectacle de poesia i música, i allà hi havia en Cuixart, en Junqueras, tots. I al cap d’un temps em va escriure una carta. I després de rebre la seva carta, li vaig fer un poema dibuix.

I una de les frases d’aquest dibuix és "la llibertat és a la presó".

Això ho he pensat sempre. La primera vegada que vaig entrar a la Model per fer un recital, jo encara no havia publicat res ni em coneixia ningú. Hi vam entrar a través d’un que n’havia sortit, que era especialista a rebentar pisos, i que ens va presentar el mestre de la presó. El públic de la presó era llibertat 100%, si no els agradava el poema et tallaven a la segona línia, i si els agradava era un entusiasme de veritat. La sensibilitat arriba a tothom.

Perquè diguin que la poesia no arriba.

Ningú viu sense poesia. Ni que sigui la cançó més tonta del món, tothom gasta poesia. La poesia no es pot extirpar, perquè no se sap per on s’hauria d’extirpar.

Si no ho tinc mal entès, vostè no havia votat mai fins ara, oi?

Jo distingeixo la política, en sentit fondo, del politiqueig, que és el que fan els que tenim ara. Quan va morir el dictador no vaig votar, i no ho he fet fins que no hi ha hagut una candidatura per a la independència de Catalunya. Això era una cosa clara i concreta, amb un objectiu difícil però possible. Però a les primeres eleccions democràtiques eren els mateixos. De fet, els franquistes encara són al sistema de govern; no hi ha hagut neteja. La franquista és l’única dictadura d’Occident que no ha caigut. No s’ha jutjat ningú.

Per això el seu pròxim poemari serà ‘La policia anirà de bòlit’.

Sorgeix de l’1 a 0 [1-O], que li dic jo, i es barregen coses que venen de la meva onda amb molt pamflet polític directe, de l’emprenyament, perquè hi havia la possibilitat de canviar una cosa i molta gent ha dit que hi ha moltes coses per canviar, i la cosa ha passat de ser una opció política al politiqueig.

Què llegeix?

Aquests dies torno a portar a la butxaca una edició petita de l’Ausiàs March. És un poeta que té moltes coses que queden mig fosques i sempre hi pots tornar, no s’acaba mai. És un misteri. També acabo de llegir una novel·la de l’editorial Karwán, d’un kurd de Síria que escriu en àrab i que ara viu a Suècia, Salim Barakat. De tant en tant llegeixo novel·les, però no gaires i, de les noves, cap.

I els poetes nous no els llegeix?

De nous poetes n’hi ha molts; hi ha coses que no en tinc ni idea, i alguns els he conegut pel camí i els tinc a prop i els veig, però no n’estic gaire al cas. Per parlar d’això faig servir la imatge de l’avantguarda, que és xunga, perquè és guerrera. Jo estic en una guerra mirant endavant i no miro al costat, si l’altre compleix o no.

Quin ús en fa de les xarxes socials?

Hi soc a mitges, però hi soc. El Facebook gairebé no el miro, perquè és molt complicat; a l’Instagram estic en relació amb molt poca gent i amb un semipseudònim; i amb el Twitter de vegades em foto en embolics, però em modero, perquè el Twitter és… Vaig veure una cançó del Dylan, d’abans que existís el Twitter, que es diu Twitter and the monkey man; twitter vol dir refilaire, un personatge que va canviant de sexe durant la cançó. El Twitter el veig com una mena de gran campana extractora que xucla la inspiració i la fa desaparèixer.

Com viu el pas del temps? L’incomoda?

No. Em fot, perquè ara un refredat, ara allò…, però fer-se vell m’ha agafat de sorpresa, no m’ho esperava. Fot que s’acabi, però hi ha feina.