Després de l'anomenada desfilada de la victòria amb Franco com a cap de cartell el 26 de gener del 1939, Barcelona va viure un cap de setmana farcit de misses a càrrec del general Yagüe i del general José Solchaga, i també tot sigui dit, de discursos de Dionisio Ridruejo. Els republicans ja eren els perdedors, i la dictadura franquista va ocupar el poder a través dels militars, que seguien les directrius del general Eliseo Álvarez-Arenas, cap de l'anomenada Jefatura de los Servicios de Ocupación.

L'arribada de les tropes franquistes i l'ocupació de Barcelona és el que recull l'historiador Francesc Vilanova al llibre Barcelona, gener de 1939: La caiguda. Es tracta d'un estudi exhaustiu i de gran riquesa, amb fotografies i documents inèdits de l'ocupació franquista de Barcelona a partir de testimonis documentals i gràfics. Un títol que completa la trilogia sobre el tema formada per Topografia de la destrucció. Els bombardeigs de Barcelona durant la Guerra Civil (1936-1939), de Laia Arañó i Mireia Capdevila; i per Barcelona en postguerra: 1939-1945 d'Eulàlia Pérez i Vallverdú.

llibre extens i detallista

L'exhaustiu volum de Francesc Vilanova i Vila-Abadal, professor titular d'Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona, tracta en detall l'arribada de les tropes franquistes, aquells que les van acollir i com es va preparar i executar l'ocupació de la ciutat. Un llibre construït amb evidències gràfiques franquistes, on hi ha una absència molt visible, la dels vençuts.

"En aquest llibre no hi ha fotografies de les tropes republicanes en retirada, no hi ha fotografies de les grans zones bombardejades pels franquistes, no veureu fotografies de gent mirant discretament darrere una finestra, no veureu fotografies dels carrers deserts. Per tant, és un llibre que a diferència d'altres, com els que hi ha sobre la caiguda de París, els derrotats no hi són gràficament, s'han invisibilitzat. A partir d'aquí l'únic que pots fer és una crònica amb els materials dels vencedors sabent que hi ha aquest biaix. Ara bé, no tot és blanc o negre, si ens mirem unes quantes d'aquestes fotografies veurem que hi ha moltes cases amb finestres i balcons tancats, no tothom va sortir a aplaudir a Franco", argumenta Francesc Vilanova.

Desmentir l'entusiasme franquista barceloní

Preparar aquest volum, ha permès a l'autor "desmentir aquest discurs neofranquista de l'entusiasme barceloní per l'arribada dels franquistes. Un discurs que també s'ha fet servir aquests darrers anys arran del Procés. Sempre es despenja algú dient que es va rebre a Franco amb els braços oberts. I a veure, posem les coses al seu lloc: una tercera part de la població va sortir a rebre els franquistes, una tercera part es va quedar a casa, i l'altra tercera part ja era fora".

"I els que reben bé a Franco és perquè a Barcelona s'ha acabat la guerra, i això vol dir que s'han acabat els bombardejos, i que hi ha la possibilitat de menjar; una il·lusió que dura els primers quinze dies primers perquè després es reintrodueix el racionament. Però la fi de la guerra implica tornar a una certa normalitat quotidiana, no política. El que no sabia ningú aquell gener del 1939 són les dimensions que assoliria el franquisme. Per això la cita de Marià Manent que encapçala el llibre sobre que s'havia acabat la foscor, però als cors hi entrava una altra foscor", assenyala.

L'alcalde d'aleshores, Miquel Mateu va adreçar aquestes paraules als habitants de la capital catalana: "Barceloneses: En alto el corazón por Dios y por España. Por España libre de todos sus enemigos. Os exijo una cosa: jurad de todo corazón que nunca más será arrebatado de su templo el Santo Cristo de Lepanto, porque todos estaréis dispuestos a evitar que volvamos a los desvíos que nos han conducido a la gran tragedia. Hemos de ser, todos, buenos españoles, buenos católicos, buenos cristianos. (···) Hay que exterminar el enemigo interior y exterior. El primero es el más peligroso. Para el que quiera que España no sea una, grande y libre, el castigo será duro, fuerte, inflexible. (···) Hay que amar España, hay que sentir el orgullo de ser hijos de España, la mejor tierra del mundo. Y amar nuestro glorioso Ejército conducido por el brazo victorioso de nuestro Caudillo".

Les misses i el poder de l'Església

Després de la feina feta i sobre el model de feixisme que va desenvolupar Franco, Francesc Vilanova sosté: "Hi ha una cosa que em va cridar molt l'atenció i és el tema de les misses. Tres misses de campanya en tres dies amb tres generals al capdavant ens obliguen a pensar sobre l'autèntica naturalesa del nou ordre que es vol imposar. Però encara es triga a tenir una gran concentració de falangistes, d'entrada mana l'Església i els militars, i el que s'acaba traient d'aquí és la imatge d'un feixisme catòlic espanyol, un model de feixisme dins dels feixismes europeus, un model que amb els anys anirà perdent components feixistes, però no perdrà els components catòlics ni espanyols”.

Com detalla el llibre, el 'Desfile de la Victoria' va sortir d'Esplugues de Llobregat, passant per davant del Palau de Pedralbes i continuant cap al Cinc d'Oros; baixada pel passeig de Gràcia, fins a plaça de Catalunya. Algunes unitats van continuar per la Diagonal cap a la plaça de Mossèn Jacint Verdaguer i el passeig de Sant Joan.

Vet aquí perquè el 21 de febrer del 1939, el general Franco, des de Radio Nacional de España, a Barcelona, va dir: "Españoles de Cataluña: El grandioso desfile de nuestro invicto Ejército por la capital de Barcelona [sic], después de liberar hasta el último rincón de las tierras catalanas, acontecimiento grandioso de renacer. [...] Españoles: desde esta tierra, de la gran Cataluña rescatada, gritad conmigo: ¡Arriba España! ¡Viva España!".