Público
Público

Una nou abocador per a una comarca castigada

La proposta d’una planta de gestió de residus a Riba-roja d’Ebre troba l’oposició d’un territori saturat d’infraestructures controvertides i col·lisiona amb la voluntat de canvi de model.

Publicidad
Media: 0
Votos: 0

Riba-roja d'Ebre.

La planta de Flix, els reactors nuclears d’Ascó i l’abocador de Tivissa són infraestructures que perfilen un paisatge que desentona amb l’entorn natural característic del cud de Catalunya. Ara, a aquestes instal·lacions de la comarca de la Ribera d’Ebre sembla que s’hi afegirà una nova planta de gestió de residus ubicada al terme municipal de Riba-roja d’Ebre.

El projecte, que porta a l’esquena un recorregut de més d’una dècada, genera reticències entre la població del municipi i el conjunt del territori proper, motiu pel qual, tot i tractar-se d’una iniciativa de caràcter privat, la partida no està decidida per complet i la realitat de la nova planta encara no és un fet tenint en compte que xoca de ple, segons batlles de la comarca, amb el model territorial que s’està intentant impulsar des de fa alguns anys.

Ecologistes en Acció feia públic a principis de gener un comunicat on denunciava la càrrega que suposaria l’inici de les obres de nou abocador i la seva posterior posada en marxa per una zona de la geografia catalana. L’entitat recordava que prop de la ubicació del nou projecte ja hi ha l’abocador de Tivissa i posava en dubte la necessitat d’un projecte de característiques similars a pocs quilometres de distància.

Miquel Llop, president d’Ecologistes en Acció de Tarragona i l’Ebre, explica en aquest sentit que a més en aquest esquema cal tenir en compte l’abocador intercomarcal de les comarques de la Terra Alta, el Priorat i la Ribera d’Ebre que segueix actiu tot i que tenia com a data límit d’activitat el 2004, fa 15 anys. Llop apunta que a l’inici del procediment, l’any 2009, el projecte de Riba-roja es plantejava tot i ser de titularitat privada com a substitut de l’espai públic de gestió mancomunat dels tres territoris però que mai es va arribar a materialitzar.

Per aquest motiu, Ecologistes en Acció van presentar esmenes que argumentaven que “en cap cas es pot afirmar que aquesta instal·lació no suposarà cap tipus d’agressió, ni cap a les persones ni al medi”, responent al projecte de l’empresa promotora. Igualment deien que no hi havia “cap raó legal, tècnica o territorial per a que el terme municipal de Riba-roja d’Ebre aculli un abocador”.

Un recorregut imparable

En aquell moment, les al·legacions presentades al Departament de Territori i Sostenibilitat van ser desestimades i la iniciativa, presentada el 2008, seguia dempeus. L’empresa que liderava -i lidera- el projecte és Urbaser, una societat amb seu fiscal a Madrid, antiga filial d'ACS i actualment en mans d'un grup xinès, i preveu, segons dades de l’Ajuntament, “la construcció d’un dipòsit controlat de residus de classe II, no perillosos, així com un centre de valorització amb una línia de triatge i una altra línia de premsat on se seleccionaran les fraccions no reciclables que compleixin els requisits per ser dipositades a la instal·lació adjunta”. La proposta projecta una capacitat de 6,8 milions de tones de brossa i una vida útil de 21 anys que cada hora rebria 15 tones de materials.

Malgrat tot, no va ser fins al 2012 i el 2013 respectivament que Urbaser va obtenir la declaració d’impacte ambiental del Departament i l’aprovació del Pla Especial Urbanístic per part de la Comissió d’Urbanisme de Catalunya donava llum verda a l’execució de les obres. Pel camí, la societat madrilenya va veure perillar la viabilitat del seu projecte i va constituir una nova societat -la UTE Lestaca Proyectos SA- participada també per la lleidatana Griñó. Al mateix temps, va haver de readequar les característiques del conveni inicial per qüestions legals.

Durant els últims de desembre del 2018, l’empresa va sol·licitar el permís d’obres després d’un periple llarg per qüestions econòmiques i legals i és aquí on el debat, que havia estat latent durant els anys anteriors, es reactiva.

El xoc del projecte amb el teixit social

De fet, l’oposició del territori ara és pràcticament unànime però no es tracta d’una qüestió recent. En la mateixa època en la que es preparava la proposta de Riba-roja, les localitats veïnes de Vinebre i la Palma d’Ebre van rebre ofertes d’albergar un abocador d’unes característiques similars. Tot i això, tal com explica l’alcalde de la Torre de l’Espanyol, Joan Juncà, les dues administracions locals candidates “no s’ho van ni pensar” i van rebutjar el projecte.

Igualment, la localitat del Pinell de Brai (Terra Alta) havia d’instal·lar una planta molt similar i va veure com la iniciativa veïnal s’imposava als plans de l’empresa que havia de dur a terme l’explotació i la gestió de l’espai. Marc Martínez, portaveu de la Plataforma Antiabocador del Pinell, comenta que l’any 2010 un seguit de ciutadans van descobrir que hi havia una iniciativa en marxa al seu poble i es van posar a recopilar informació: “L’Ajuntament de l’època ho sabia però no havia dit res”, assegura.

Assemblees obertes i reunions van donar lloc actes públics de partidaris i detractors de la proposta i el pols va culminar en una consulta popular no vinculant el mes d’octubre convocada pel propi consistori que era partidari de l’abocador. Després de la victòria del ‘no’ amb el 70% dels vots i una participació del 85% dels empadronats al Pinell de Brai menors de 16 anys, l’Ajuntament va fer marxa enrere. L’empresa, Puigfel SA, per la seva banda, va presentar un contenciós administratiu contra la Comissió d’urbanisme de les Terres de l’Ebre després que l’organisme li tombés el Pla Especial Urbanístic que encara està pendent de resolució.

Capítols com aquest serveixen avui en dia de model pels veïns de Riba-roja d’Ebre que són contraris al projecte. De fet, el dia 4 de gener, més de 200 persones es van concentrar a les portes del Consell comarcal de la Ribera d’Ebre per mostrar la seva oposició al projecte que ara vol tirar endavant Urbaser. En la mateixa línia, els alcaldes de la comarca es van mostrar contraris en bloc a la proposta en el marc d’un ple especial per abordar la situació. Únicament, l’alcalde de Riba-roja, Antonio Suárez, i el de Tivissa, Jordi Jardí, van mantenir el suport, i l’alcalde d’Ascó, Josep Maria Buixeda, no es va posicionar.

La problemàtica ha arribat a les altes esferes. Tant és així que el propi conseller de Territori i Sostenibilitat, Damià Calvet, el dia anterior al ple del Consell comarcal i durant una visita al territori amb el president de la Generalitat Quim Torra, es va reunir amb tres alcaldes de la comarca i van acordar mantenir una reunió “abans que s’acabi el mes de gener”, segons Juncà, per tal d’avaluar l’assumpte i captar les preocupacions del territori. Això no obstant, tant des del Departament de Territori com l’alcalde de la Torre de l’Espanyol, expliquen que encara no hi ha una data fixada.

Preguntat l’alcalde de Riba Roja per aquesta qüestió, no ha volgut fer cap comentari al·legant que “no farà declaracions sobre el tema fins que no hagi tingut la reunió amb el conseller Calvet” tenint en compte que el context és “complicat”. Igualment ha vinculat aquesta “apagada informativa” a la voluntat de “no perjudicar la inversió” de l’empresa privada. Suárez de totes maneres ha vaticinat que “el projecte no està en perill perquè l’empresa ha comprat els terrenys i té uns drets adquirits a través d’un Pla especial urbanístic i una autorització ambiental”. De fet, fonts municipals retreuen als opositors del projecte “no haver actuat abans d’atorgar la llicència”, ja que consideren que el projecte ha estat en exposició pública i “durant 4 anys s’ha tramitat i ningú ha dit res”.

Cap al canvi de dinàmica

Juncà retreu al batlle de Riba-roja aquest posicionament i subratlla que tot i ser “una iniciativa 100% privada, evidentment es fa en connivència amb un ajuntament”. “Si l’Ajuntament no volgués que la planta s’albergués al seu terme municipal, l’empresa no s’hi hagués posat”, sentencia. La lletra petita del conveni és un fet que també preocupa als representats locals perquè temen per la precarietat dels 14 contractes que, segons el document, han d’acompanyar la posada en marxa de la planta.

Juncà vaticina, a més de considerar l’oferta de llocs de treball per part d’Urbaser d’hereva del pujolisme, que l’arribada de 100 tràilers diàriament a través d’una carretera comarcal suposarà situacions similars a les que es van donar a Vacarisses (Vallès Occidental) quan es va instal·lar la planta de reciclatge on es va haver de col·locar una mitjana a la calçada per tal de reduir l’elevat nombre d’accidents que hi tenien lloc.

El cas de Riba-roja no és un cas aïllat. Tal com comenta Mercè Girona, fundadora del Centre d’Ecologia i Projectes Alternatius (CEPA), cal un canvi de model general pel que fa a la gestió dels residus. En concret i pel que fa als abocadors, recorda que Catalunya alberga fins a 26 abocadors de gestió de residus de classificació II, segons dades de l’Agència Catalana de Residus (ARC), dels quals “molt pocs són públics”. Girona s’expressa en termes similars a Juncà i Martínez quan diu que la totalitat d’aquestes infraestructures hauria de pública perquè seria “més fàcil que l’interès fos d’interès públic per la societat”, de la mateixa manera que seria més simple obtenir el control òptim de la gestió.

Igualment, el reciclatge, tot i l’auge mediàtic, no assoleix les quotes esperades. Segons dades de l’ARC, l’any 2017 a Catalunya tan sols es van reciclar el 32% del total dels residus. La resta acaba a tractament finalista: directament als abocadors (37%) o bé incinerat (22%). Girona fa constar que durant els primers anys de la crisi econòmica es va reduir la generació de residus però que en els últims temps la tendència torna a anar en sentit ascendent, creixent un 6% els últims resultats disponibles respecte l’any anterior.

Per tal de capgirar la dinàmica, la proposta de Residu Zero vol donar eines per poder destinar fins al 70% dels residus al reciclatge. Així mateix proposa que els canons fiscals que s’apliquen als residus s’augmentin de manera considerable, ja que per la membre del CEPA, 35 i 17 euros per cada tona que acaba a l’abocador i la incineradora respectivament, és insuficient, “no és dissuasiu” i queda lluny de països europeus que destinen entre 70 i 100 euros a la mateixa acció a través dels seus impostos. De fet, constata que el programa general de prevenció i gestió de residus i recursos de Catalunya (PRECAT20) podria avançar en matèria d’actuació l’estat espanyol i anivellar-se a les directives europees de l’economia circular fent lleis que “penalitzin a les industries que distribueixen productes que en poc temps es converteixen en residus”, entre d’altres qüestions.

Un manifest signat pels participants de les jornades ‘Residu Zero=Incineració Zero’ demana a les administracions que “posin en marxa Residu Zero com la millor estratègia de gestió de recursos en un planeta amb recursos limitats, tot posant la prevenció de residus, la reutilització i el reciclatge al centre de les seves actuacions”.

El marc legal i el context pot propiciar que la proposta d’abocador a Riba-roja arribi a posar-se en funcionament. La voluntat de la majoria d’Ajuntaments de la zona per deixar enrere un model de Catalunya descentralitzat que deixa les Terres de l’Ebre en una posició gens privilegiada es troba en un moment decisiu. Queda per veure si les poblacions amb infraestructures controvertides veuen com poc a poc va desapareixent o bé l’esquema tradicional perviu.