El nou finançament, l'element que podria deteriorar la plàcida relació entre PSC i PSOE

Les difícils negociacions per al nou finançament de Catalunya apareixen a l'horitzó com el núvol, encara llunyà, que podria desfermar una tempesta que trenqués la plàcida relació entre PSOE i PSC. Segurament, mai com ara els socialistes catalans havien tingut tanta influència en els socialistes espanyols i, de retruc, en el Govern estatal. Alhora, mai hi havia hagut un alineament estratègic tan estret entre els aparells del carrer Pallars de Barcelona -seu nacional del PSC- i del carrer Ferraz de Madrid -seu del PSOE-.

La intensa i bona relació entre Pedro Sánchez i un Salvador Illa convertit, sense cap dubte, en el principal baró territorial socialista també ajuda a una simbiosi que s'allunya de les tensions recurrent en èpoques passades, com durant l'etapa de l'Estatut o en els anys inicials del Procés.

El president de la Generalitat va aprofitar una entrevista a Onda Cero d'aquest dimecres per negar que existeixi "un xoc" entre els dos governs pel finançament singular i va afegir que la ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, està "ajudant molt" i és "un gran actiu" en aquesta qüestió.

Més enllà de les paraules d'Illa, la realitat és que ara mateix el PSC es troba atrapat entre la posició de l'executiu estatal i les demandes d'ERC i intenta exercir un equilibri complicat, que podria trencar-se si no hi ha avenços significatius en la que és la qüestió clau de la legislatura catalana. Després del Consell Executiu de dimarts, la portaveu del Govern, Sílvia Paneque, va manifestar que "el model és clar: recaptar progressivament el 100% de l'IRPF i ordinalitat, a més de la solidaritat. Aquest és l'objectiu que perseguim, el marc de joc". Ras i curt, el Govern i, per tant, el PSC defensen el model pactat amb ERC.

El PSC es troba atrapat entre l'acord amb ERC i la posició del Govern espanyol

Ara mateix aquesta no és la posició de l'executiu estatal, que a través d'Hisenda ha manifestat que no accepta ni la proposició de llei registrada pels republicans per la cessió integral de l'IRPF a Catalunya -que veu "inassumible"-, ni fa seva l'ordinalitat. De fet, el text sorgit de la Comissió Bilateral Estat-Generalitat del 14 de juliol no obliga el Govern espanyol a complir amb l'ordinalitat, un principi que comportaria que, a diferència del que passa ara, Catalunya no perdés posicions en el repartiment de recursos entre les diverses autonomies respecte a la seva contribució al sistema.

Illa i el PSC han fet seu l'acord amb ERC perquè saben que sense avenços en el finançament no tindran opcions d'aprovar els pressupostos de la Generalitat, el que dificultaria el rumb del Govern. Alhora, els republicans acusen Montero de resistir-se a les demandes catalanes perquè considera que acceptar-les podria torpedinar les seves opcions com a futura candidata del PSOE a les eleccions andaluses. I en aquesta situació d'interessos confrontats, el PSC confia que pugui arribar-se a una entesa que no tensi les fins ara plàcides relacions amb Pedro Sánchez i els seus. Ara bé, sembla clar que si hi ha un aspecte que podria obrir una fissura entre socialistes catalans i espanyols és aquest, revivint unes topades que van ser més o menys habituals anys enrere.

El xoc amb l'Estatut 

El PSC va sorgir com a tal el juliol del 1978, quan les diverses branques del socialisme a Catalunya van unir-se en una sola formació. En concret, va ser fruit de la confluència entre el PSC – Congrés, el PSC – Reagrupament i la Federació Catalana del PSOE. Creat com a partit sobirà i autònom del PSOE, aquell mateix any va signar-se un protocol d'unitat que pautava les relacions entre les dues organitzacions.

Inicialment l'autonomia dels socialistes catalans es va visibilitzar amb un grup propi al Congrés dels Diputats. Aquesta situació, però, no s'allargaria gaire, ja que el grup desapareixia el 1982, després de la victòria de Felipe González a les generals, celebrades quan havia passat un any i mig de l'intent del cop d'Estat del 23-F i alguns mesos des de l'aprovació de Llei Orgànica d'Harmonització del Procés Autonòmic (LOAPA).

Més enllà de tensions puntuals vinculades a qüestions lingüístiques i als estirabots espanyolistes d'alguns dels barons autonòmics del PSOE, posteriorment van arribar un parell de dècades d'estabilitat i sense grans conflictes entre els dos partits. A grans trets, el PSC es va mantenir a l'oposició al Parlament, mentre s'imposava a les municipals -sobretot a les grans ciutats- i a les eleccions generals a Catalunya.

L'arribada de Pasqual Maragall al lideratge dels socialistes catalans aniria provocant topades, sobretot per la seva visió federalista, que xocava amb els postulats centralistes que dominaven al PSOE de l'època. La negociació i posterior aprovació de l'Estatut de Catalunya seria fins aleshores el moment culminant de les tensions entre PSC i PSOE. Només cal recordar com l'exvicepresident espanyol i aleshores diputat al Congrés Alfonso Guerra va celebrar el 2006 com havien retallat –"cepillado" en les seves paraules exactes- el text, que es veuria més rebaixat quatre més tard amb la sentència del Tribunal Constitucional (TC).

L'Estatut va ser font de conflicte entre socialistes catalans i espanyols

Tot plegat limitava molt l'abast d'una normativa plantejada per Maragall des d'una òptica federal i des d'una certa ambició nacional catalana. A més a més, a principis de 2006 l'aleshores president espanyol i líder del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero, havia tancat un "acord global" sobre l'Estatut amb qui era el número u de CiU i cap de l'oposició a Catalunya, Artur Mas, en un gest que va suposar passar per sobre dels socialistes catalans. A canvi, Mas aspirava que el PSOE forçaria el PSC a evitar una reedició del tripartit. A l'hora de la veritat, però, malgrat les pressions del PSOE, José Montilla repetiria l'aliança amb ERC i ICV-EUiA després dels comicis al Parlament de l'1 de novembre i succeiria Maragall al capdavant de la Generalitat, demostrant l'autonomia del PSC en qüestions catalanes.

La defensa del PSC del referèndum 

L'arribada del Procés independentista, que es convertiria en l'eix de la política catalana durant una dècada, dispararia les tensions internes dins el PSC i també en la seva relació amb el PSOE, especialment en els primers anys del conflicte territorial. Una distància que venia marcada per la defensa inicial dels socialistes catalans de l'anomenat "dret a decidir", que progressivament aniria desapareixent.

En concret, en el programa per a les eleccions al Parlament de 2012, un PSC liderat per Pere Navarro es comprometia a "promoure les reformes necessàries per tal que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya puguin exercir el seu dret a decidir a través d'un referèndum acordat en el marc de la legalitat". Mesos després, al febrer de 2013, els diputats del PSC al Congrés van trencar la disciplina de vot amb el PSOE per votar a favor de resolucions de CiU i ICV per demanar promoure una consulta sobre el futur de Catalunya. Era la primera vegada a la història que succeïa. La desapareguda exministra Carme Chacón no va fer-ho i va ser l'única diputada del PSC en no participar a la votació.

La defensa explícita del dret a decidir del PSC va acabar-se arran de la signatura de la Declaració de Granada, el juliol de 2013, que apostava per un model federal d'Estat espanyol. Des d’aleshores, el PSC sempre s'ha alineat oficialment en contra del referèndum d’autodeterminació, tot i algunes declaracions que anys enrere van sortir del guió oficial del partit. Això va provocar diverses escissions, com ara les protagonitzades per MÉS, amb dirigents com Marina Geli, o la Nova Esquerra Catalana que en aquell moment va impulsar Ernest Maragall.

Relacionado con este tema

Govern, sindicats i patronals s'uneixen a favor del finançament singular de Catalunya

Públic

Els diputats del PSC van trencar la disciplina de vot amb el PSOE en la investidura de Rajoy i per defensa el dret a decidir

A les eleccions catalanes del 27 de setembre de 2015 -ja amb Miquel Iceta al capdavant del partit-, el PSC ja no defensava el dret a decidir. Un any després, el congrés que el PSC va celebrar el novembre de 2016 va generar certa polèmica, perquè en un primer moment Iceta era partidari d'incloure-hi una menció a la via canadenca [en referència a la llei de claredat, sorgida després dels referèndums d'independència del Quebec] per resoldre el conflicte. Quan va transcendir li van ploure les crítiques i, finalment, la ponència va obviar qualsevol menció a una via canadenca que, curiosament, Pere Aragonès faria seva anys després.

El 2017, el PSC va alinear-se ja totalment amb el PP i Cs a l'hora de rebutjar l'1 d'octubre i les iniciatives al Parlament per portar-lo a terme, per finalment posicionar-se a favor de l'aplicació del 155 sobre Catalunya. No sense tensions internes. L'ara consellera d'Interior i aleshores alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, Núria Parlon, va dimitir com a membre de l'executiva federal del PSOE en oposició al suport del partit al 155 i l'expresident de la Generalitat José Montilla va sortir del Senat quan va votar-se l'article.

Iceta va tornar a rebre crítiques per part de dirigents del PSOE quan va defensar els indults molt abans de la condemna del Tribunal Suprem als dirigents independentistes, si bé el 2021 el Govern de Sánchez els acabaria aprovant. Ja amb Salvador Illa al capdavant del PSC, l'alineament amb el PSOE -bàsicament amb Sánchez- en la qüestió territorial ha estat absoluta.

No pot obviar-se el que va succeir l'octubre del 2016, quan el PSOE va acceptar abstenir-se per facilitar la investidura de Mariano Rajoy com a president espanyol. El PSC no va acatar la disciplina de vot i els seus diputats al Congrés van optar pel "no", el que provocaria que fossin expedientats.

La tensió d'aquell episodi derivaria en la revisió del protocol que fixava les relacions entre PSC i el PSOE des del 1978, que s'actualitzaria el març del 2017. El nou document teòricament limita la sobirania del PSC, si bé la realitat és que els socialistes catalans han seguit sent autònoms a l'hora de decidir les seves aliances i prioritats polítiques. Els propers mesos veurem si el finançament fissura l'extrema complicitat entre Illa i Sánchez.