Público
Público

NOVA I VELLA POLÍTICA Partit, moviment o partit-moviment?

La proposta de transformació del partit de l'Esquerra alemany aixeca un debat ja conegut en altres països d'Europa. L'atractiu de ser un "moviment" i no un "partit" no coneix fronteres polítiques i són nombroses les forces tradicionals que intenten eixamplar les seves bases modificant el seu funcionament 

Publicidad
Media: 5
Votos: 2

Sahra Wagenknetch, portaveu del partit de l'Esquerra, en imatge d'arxiu

No per esperat va deixar de sobtar. El passat 30 de juliol la portaveu del partit de L'Esquerra al Bundestag, Sahra Wagenknecht, va anunciar que posaria en marxa un moviment, encara sense nom, que busca ser un lloc de trobada dels descontents de tot l'espectre de l'esquerra –des del centre-esquerra fins a l'esquerra pròpiament dita– amb la manera de fer les coses actual. Aquesta aliança, que es presentarà el proper 4 de setembre, es una idea que va llençar fa temps la parella de Wagenknecht i també polític de L'Esquerra Oskar Lafontaine, qui es va inspirar en els moviments de base que van portar a la creació de Podemos o la França Insubmissa.

La idea, però, no va agradar gaire en determinats cercles de L'Esquerra. Abans que res, perquè conjurava el fantasma d'escissió que plana sobre el partit des de fa anys. Però també perquè tant Wagenknecht com Lafontaine són criticats per l'anomenada ala reformista del partit, que els acusa d'adoptar posicions properes a Alternativa per a Alemanya (AfD) amb l'objectiu de bloquejar el seu ascens i evitar que s'emportin el vot de les classes populars. La política d'immigració i asil és el punt de fricció més important. Lafontaine ha demanat "realisme" als seus companys de partit. "L'acollida de refugiats de guerra i polítics és una obligació política", però alhora una política de "fronteres obertes" erosiona la sobirania dels estats, va declarar el veterà polític als mitjans al senyalar la responsabilitat occidental en les crisis econòmiques i guerres que obliguen a milers de persones a abandonar els seus països i buscar refugi a Europa.

Les declaracions de Lafontaine van aixecar polèmica, una controversia que es va agreujar quan va dir que L'Esquerra no hauria d'ignorar la possibilitat de tenir una política d'immigració que reguli i limiti la seva entrada. El debat ha assumit un to aspre i s'ha arribat a titllar la iniciativa de "nacionalista" i "xenòfoba". Durant el congrés del partit el 2016 a Magdeburg un activista li va arribar a plantar un pastís a la cara a Wagenknecht.

No obstant, la iniciativa també ha trobat acceptació. A Der Tagesspiegel, el diputat socialdemòcrata Marco Bülow va dir que la iniciativa era una oportunitat per crear un espai de diàleg i cooperació per a socialdemòcrates, verds i post-comunistes, que jutjava com una necessitat davant l'ascens d'AfD. "El número de militants del Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD), L'Esquerra i Els Verds pràcticament arribava al milió en 1995, en 21 anys s'ha reduït gairebé a la meitat, amb 550.000 membres", escrivia. Si al 1998 aquests tres partits sumaven el 52,7% dels vots, el 2008 el percentatge baixava al 45,6% i fins al 38,6% el 2017.

Partit, moviment o partit-moviment?

L'atractiu de ser un "moviment" i no un "partit" no coneix fronteres polítiques. A Espanya, Podemos va començar com un moviment. A Catalunya, la CUP es presenta com a referent d'un moviment més ampli i difós com és l'esquerra independentista. També ho va fer el Moviment 5 Estrelles (M5S) a Itàlia. La République En Marche! d'Emmanuel Macron va presentar-se a França com un moviment. Als Estats Units, Donald Trump va prendre el control del Partit Republicà el 2016 parlant "del nostre moviment". A Àustria, Sebastian Kurz va pintar literalment el Partit Popular Austríac (ÖVP) de blau turquesa i es va presentar com un nou moviment de renovació conservadora. Manuel Valls ha posat com a condició per presentar-se a l'alcaldia de Barcelona no fer-ho per Ciutadans (C's), sinó per una plataforma més àmplia que agrupi independents procedents sobretot del món empresarial i que, a grans trets, aspira a ser un moviment.

A un nivell superficial, "moviment" sembla indicar una cosa més ample i dinàmica que no un "partit" que representa teòricament una fracció de la societat. A Unpolitische Demokratrie: Zur Krise der Repräsentation [Democràcia apolítica: sobre la crisi de la representació] (Suhrkamp, 2017), els politòlegs Danny Michelsen i Franz Walter assenyalen que darrere de l'atractiu es troba a més l'erosió de les formes tradicionals d'organització social, com els partits polítics, els sindicats o les comunitats religioses, en favor de noves formes d'activisme menys polítiques i més individualistes i orientades a opcions de consum i estils de vida.

La fragmentació social, resultat de la desaparició dels llocs de treball fixos, l'augment de la mobilitat de la població i la difusió de la societat de consum, fan més difícil la identificació amb les estructures dels partits polítics, els sindicats i les comunitats religioses, aquestes últimes vinculades als municipis o barris on es trobava la parròquia. També, és clar, per la pròpia pèrdua de legitimitat dels propis partits –els "vells" i els "nous"– quan han hagut de prendre decisions des de les institucions, sobretot en matèria d'economia i política exterior, de manera especial en els anys que segueixen a la crisi financera del 2008. Aquests canvis van venir acompanyats, i legitimitats, per anàlisis que celebraven el model pressumptament descentralitzat i horitzontal d'internet i les xarxes socials –"rizomàtic", en deien alguns– des de determinats espais político-culturals i acadèmics.

El cas recent de l'ÖVP a Àustria, però, indica que, malgrat tot, les estructures dels partits –encara que es presentin il·lusiòriament, com és aquest cas, com a "moviments"– segueixen sent capaces de mobilitzar amb eficàcia militants i recursos (en la mesura que la popularitat dels moviments no porta a minvar la xifra de militants i, amb ells, la seva capacitat d'acció). A diferència dels moviments, i fins i tot dels partits-moviment, els partits disposen d'ingressos regulars a través de les quotes dels seus membres, la militància dels quals passa en molts casos per realitzar feina voluntària de campanya per al partit (repartir fulls informatius, enganxar cartells, mantenir en bon estat les seus, etcètera). Com sostenen molts politòlegs, en especial pel que fa al denominat clicktivisme o activisme de click, l'adhesió i el compromís "feble" cap a un moviment pot portar, i en molts casos així ha estat, a que els seus membres l'abandonin amb rapidesa i passin a una altra organització.

Podemos o Ciutadans, són partits o moviments?

Per al diputat de la CUP Vidal Aragonés aquest debat és indestriable a la qüestió de classe. "El que respón a casos com el M5S o Podemos és, en darrera instància, l'absència d'un moviment obrer organitzat", explica a Públic. Aragonés creu que casos "com el de Macron o Ciudadanos" responen més aviat "al desgast de la dreta clàssica". "No m'atreviria ni a parlar de partits-moviment", afegeix assenyalant que són un producte dissenyat per les elits per assemblar-se a un moviment polític "en situacions de crisis internes en el seu propi partit o les organitzacions que els representen". Pel que fa a Podemos i el M5S, "ja no tenen absolutament res de moviment i són un partit, o fins i tot només un aparell de partit, que no és ben bé un partit, sinó una reducció del que hauria d'ésser un partit".

El diputat cupaire considera que "els partits de classe permeten una actuació més ràpida i efectiva", mentre que els moviments o partits-moviment "impliquen un etapisme en la construcció i una limitació de la capacitat en construir un projecte polític a llarg termini". "El problema que tenim ara és que els partits d'esquerra que vulguin orientar-se a un electorat ampli sense transformar-se en un partit-moviment tenen una dificultat, que és que la majoria dels seus votants es movia per qüestions de classe, i ara no ho fa", comenta.

Jèssica Albiach, de Catalunya En Comú Podem, recorre a un clàssic del pensament polític per explicar la situació. "Si, com deia Gramsci, el partit és el príncep modern i té la funció d'encarnar la voluntat de la majoria popular d'un país, aquesta capacitat no es guanya des d'una suposada avantguarda allunyada dels moviments que s'estan duent a terme a la societat, sinó imbricant-se i confonent-se amb l'organització ciutadana". Per això, continua, "nosaltres parlem de la necessitat de crear un partit-moviment que es retroalimenti amb tot allò que ha provocat els vertaders canvis significatius al nostre país els últims anys: des del 15M, passant pel reclam nacional fins al 8 de març".

L'exsecretari general de Podem Albano Dante Fachin parla de com va viure aquest debat en primera persona. "El 15-M va fer una diagnosi del problema quan va dir 'no ens representen'", explica a Públic. "Més enllà de les polítiques concretes de cada organització", segueix, "el que es veia, el que es percebia, era que les organitzacions no prenien decisions basades en qüestions llunyanes a la cosa en qüestió, sinó atenent a interessos purament interns: el representant fa contorsionismes per quadrar les seves diverses postures amb la postura de qui mana al partit i no perdre el lloc de poder aconseguit, ja sigui a una executiva, a un càrrec electe o a les aspiracions d'aconseguir-ho". Segons relata Dante Fachin, "un enfrontament ideològic en un moment donat i contra el company de partit equivocat, et pot tancar les portes de la carrera política... Així, qüestions que haurien de ser objecte de debat obert s'obvien per evitar prendre posicions arriscades".

L'impulsor de Som Alternativa opina que aquesta situació no ha canviat amb els partits de la 'nova política'. "Això es percebia als partits de tota la vida i en aquest context sorgeix la 'nova política', amb la promesa d'atacar aquesta endogàmia desideologitzada on prima l'interès per perpetuar-se en llocs de poder per sobre del debat ideològic", explica. "Per la meva experiència, la 'nova política' ha estat incapaç de donar-li la volta a aquesta lògica", afegeix citant el següent fragment del seu llibre. "Un important dirigent d'ICV em deia durant les tenses reunions que hem tingut perquè CSQP fos un espai plural i útil: 'Has pensat, Albano, que depèn com això no beneficia la teva carrera política?'", refereix, "un comentari que sona a 'si fas 'follons', si ets un 'liante', si apareixes com la veu discordant en la 'unitat de les esquerres', la teva 'carrera poliica' es podria veure compromesa".

Fachin també defensa que "la verticalització absoluta de Podemos i els Comuns no és una opinió, sinó una constatació". "Les decisions baixen de dalt, de llocs no orgànics... arribant a donar-se el cas que diputats s'assabenten de l'orientació de vot minuts abans de la votació, és a dir, ja no parlem de que 'les bases' no tenen capacitat de decidir, sinó que hem arribat al punt on ni tan sols un diputat sap on es prenen les decisions ni qui ho fa", argumenta. "Ho vam viure al Parlament a l'anterior legislatura i avui es viu al Congrés", rebla.

"No hi ha més remei que preguntar-se si això del 'partit-moviment' no només no és capaç de combatre allò que se li retreia als partits tradicionals, sinó al contrari, si encara disposen de menys eines per impedir la verticalització", planteja l'ex-secretari general de Podem, que apunta a l'existència d'un debat que si la 'nova política "no assumeix" es trobarà "amb un altre 15-M dient: 'no ens representeu'". "Així doncs, el partit com a eina estava òbviament desfasat i la solució també ho ha quedat", conclou.

Pel que fa la voluntat de copiar l'estil i formes dels partits-moviment que puguin venir des de la dreta, Fachin no dubta que "es copia, i lamentablement amb millors resultats electorals, ja que tenen els mitjans al seu favor i el seus 'militants' són passius, espectadors davant l'espectacle de la 'participació'", "Tant a dreta com a esquerra, al final parlem de substituir eines organitzatives per altaveus mediàtics, relegant al ciutadà a espectador", lamenta. "Al final, l'únic 'moviment' possible sembla ser aquell que neix dels carrers, el feminisme, el dels jubilats, el que està en contra dels desnonaments o defensa la sanitat, i que actúa i pressiona els partits, siguin 'vells' o de la 'nova política'", reivindica Fachin.